Fa ben pocs dies, vaig prendre el vermut amb un grup d'amics escriptors i d'escriptors de qui no em molestaria gens ni mica ser amic. Em van fer alguns comentaris, amables, sobre el que escric, més basats en les formes que en el fons. Algú va dir, no sé si del tot de broma, que m'hauria de plantejar deixar la política i dedicar-me a escriure. Com la vanitat és una desvirtut privada, vaig decidir agafar-m'ho per la part positiva.
Escriure és, a banda d'un plaer íntim, per al gaudi públic, una eina més per transmetre. Alguns emocions, d'altres històries, n'hi ha d'ell qui transmet coneixements tècnics, o assenyades reflexions teòriques. Jo pretenc, amb un èxit certament irregular, transmetres inquietuds, idees o preocupacions, bàsicament, sobre la política a la meua ciutat. I de vegades funciona.
Sovint, quan en un article faig una crítica a l'equip de govern, em telefona algun socialista per comentar-ho, o em cluca l'ullet còmplice a l'ascensor ( cosa que els primer dies, confesse, em provocava un cert neguit indefinit). Quan és al revés, quan li toca rebre al socialisme local, aleshores els que riuen la gràcia són els populars, els mateixos que van restar muts quan els havia criticat a ells. Val a dir que en general uns i altres encaixen bé. Millor així.
Escriure és, a banda d'un plaer íntim, per al gaudi públic, una eina més per transmetre. Alguns emocions, d'altres històries, n'hi ha d'ell qui transmet coneixements tècnics, o assenyades reflexions teòriques. Jo pretenc, amb un èxit certament irregular, transmetres inquietuds, idees o preocupacions, bàsicament, sobre la política a la meua ciutat. I de vegades funciona.
Sovint, quan en un article faig una crítica a l'equip de govern, em telefona algun socialista per comentar-ho, o em cluca l'ullet còmplice a l'ascensor ( cosa que els primer dies, confesse, em provocava un cert neguit indefinit). Quan és al revés, quan li toca rebre al socialisme local, aleshores els que riuen la gràcia són els populars, els mateixos que van restar muts quan els havia criticat a ells. Val a dir que en general uns i altres encaixen bé. Millor així.
En qualsevol cas, si finalment interessa més el que escric que el que dic, doncs igual em passa com a Churchill, que es va passar la vida fent política i li van donar el Nobel de Literatura. Perdonen si semble immodest, sé de la desproporció. Només és un exemple. Entre Churchill i jo hi ha grans diferències. Jo, no fume cigars, i estic viu, també políticament, que no és poca cosa.
10 comentaris:
Supose que et refereixes a una conversa on, a banda dels escriptors/es, també hi era jo mateix (que també escric i faig política, però, personalment, sempre dic que sóc un professor inquiet)... El que contes és veritat i jo ho corrobore, però, des de la certesa que tindries èxits literaris, abans tens el deure moral i polític d'arribar a ser alcalde de Castelló, diputat provincial o autòmic i, perquè no?, president de la Generalitat. Aquestes responsabilitats prèvies, no ho dubtes, potser no et garantirien el Nobel de Literatura, però t'obririen el camí.
Conclusió: segueix compatibilitzant política i literatura, els ciutadans i els lectors comptem amb tu!
Qui té un amic té un tresor, diuen.
més val que no et pase políticament com a churchill, que després de donar la cara (i la veu) en pro de la resistència contra els nazis a la 2ona guerra mundial els anglesos preferiren a Attlee en les eleccions de 1945. Cuida't dels socialistes quan et fan l'ullet...
Dues reflexions o comentaris fútils. Per què li van donar el Nòbel de Literatura a Churchill? êr què després d'haver liderat un dels bàndols en la Segona Guerra Mundial no li podien donar el Nobel de la Pau, i com areconeixement d'un estat neutral, li van donar el de literatura per la seua obra sobre el conflicte, a mig camí entre la història i les memòries.
I un comentari sobre el comentari del Tropilla (valga la redundància). Hi ha un text de Pierre Vilar, si no recorde mal, que pregunta qui va construir les piràmides: els faraons? els arquitectes del faraó? els sacerdots? o els milers i milers d'egipcis que treballaren durant segles traslladant i posant les pedres al seu lloc? Doncs el mateix. Qui va fer més per guanyar als nazis? Churchill o els milers de britànics i persones d'altres nacions que van lluitar, morir i matar per eixa victòria?
Entre eixa gent hi havia valkencians, entre ells mado Granell de Borriana. Per a quan un carrer a esta persona que va entrar a París al capdavant d'una columna de la Divisió Leclerc?
Això Enric, ho haurem de proposar a Borriana. Els de Castelló ja han votat que no els hi sembla rellevant que un grup de castellonencs moriren en els camps nazis.
En qualsevol cas, el Nobel de la Pau a Churchill potsér hagués estat excessiu. Va defensar el seu país, i fent-ho, la llibertat d'Europa front en nazisme, però la seua biografia és prou belicista, i no crec que forme part de la causa de la pau, oposar-se ferotgement, com va fer durant anys, a la independència de l'India.
Sobre Pierre Vilar, una reflexió demagògica (o no). Si el circuit de Formula 1 l'han fet un grup d'obrers colombians i romanesos, a les ordres d'un "capataç" de Paterna, perquè li tirem la culpa a Camps?
Supose que és qui representa la presa de decissió. Com el Primer Ministre britanic representa la decissió de fer front al nazisme.
Feiuna atrassada. Com que he tornat de vacances i ara estem en quadre, no havia pogut pegar una ullada al blog fins a este matí, quan pareix que s'ha normalitzat el treball. En fi...
Algunes coses sobre el post naterior. Vols dir que el nom de PSPV quedarà lliure? Està lliure el nom d'UPV? Jo crec que no. Ara, que una llàstima, ojalà hi haguera algú del Partit Socialista que es creguera el país, com ho va fer Cucó, per exemple, i seguira amb eixes sigles. No obstant, molt bé això de Panyella demanant els socialistes que sí que en creuen que passen al Bloc. Ja vorem quanta gent ho fan, u o ningú, me tem.
El nom país valencià en els noms dels partits. A més del Bloc i EUPV també estan IPV (tot i que les sigle sPV són de Poble Valencià) i ERPV (que sí són país valencià però són una filiar d'ERC, de Catalunya com tot lo món sap). També estan els de Per la República Valenciana, que encara van més enllà, però tal i com estan la cosa s'hauran de dir República Federal Valenciana, per tot el lio d'Alacant o fins i tot de castelló (ai, quant de mal ens han fet les províncies)
No volia ser demagògic, només que quan el Tropilla ha posat eixe post m'ha vingut al cap la frase de Pierre Vilar. I el que dic del nobel de la Pau per a Churchill és precisament el que dius, que li vanm donar el de literatura perquè no li podien donar el de la pau, ni el de física ni el que Medicina.
Amado Granell, per un altre costat, no va morir a un camp de concentració, sinó en un accident a Sueca, però va ser el rostre visible dels valencians que van fer front el nazisme emntre d'altres morien a les presons (l'entrada dels alemanys a paris en 1940 va ser "celebrada" pels falangistes amb una monumental "saca" que es va cobrar la vida d'un bon grapat de presos).
Se'm va escapar (voluntariament) ERPV, la resta, ni BLOC, ni IPV, ni... en justícia, no tenen PV en les sigles. PEr això no els citava. Cucó, intel·lectual de difícil discussió, com a polític és un dels responsables de la desaparició del PSPV. Només al final de la seua vida política, quan el PSOE l'havia amortitzat, va retornar a postures nacionals. Mentre tenia un càrrec de representació a les files del PSOE, no va destacar precisament per ser un dissident de la línia de castració nacional que el PSOE representa. Sense trobar cap element per discutir-ne la valua intel·lectual, no el tinc per un heroi. Francament.
Qui si ho era és Granell. Conéc la història. A París, on saps que vaig viure uns anys, és més conegut (i infinitament més reconegut) que ací.
Posava l'exemple dels morts, perquè si el 8 morts de Castelló a camps nazis, no mereixen (per al PP) una làpida al cementeri, imaginat un senyor de Borriana, per mot que ajudés a alliberar Paris, i França, i Europa de rebot.
Supose que el premi nobel de la pau li vindria prou gran a aquest excomabtent de la brutal guerra dels boers i responsable directe del desastre de dardanels en la primera guerra mundial. Es clar que la práxis política triumfà en anglaterra en 1945 (possiblement aquestos miners que dius decidiren guiar-se més per interesos socials, polítics i económics que per slogans, fotografies amb ametralladora des d'un bunkers o consignes radiofóniques). Tan sols bromejava pel simil Enric-churchill...
pd. Pierre Vilar, (buuuuffff)...
"Hi ha un lloc a Europa on comunistes i feixistes es maten entre ells; ha de ser un lloc meravellós". w. Churchill
Val a dir que tu tens més bon tipet que el fill del Lord.
Publica un comentari a l'entrada