"MANTEGA". Levante-EMV. 16.07.08

"El darrer tango a París" és una pel·lícula fascinant. La primera vegada que la vaig vore em vaig quedar meravellat. Mai no havia vist explicar una història de dolor i desarrelament d'una forma similar. La pel·lícula parla de la mort física i la decadència moral. Parla també d'una bellíssima història d'amor, i d'una història de passió degradant. Hi ha tres escenes que em van colpir. La primera, és quan Brando descobreix l'apartament idèntic al seu, on viu el pusil·lànime amant de la seua dona, que vesteix una bata com la seua i té l'habitació distribuïda igual que la seua. Un sòsia secret, que viu la seua pròpia vida duplicada. La segona escena és l'inoblidable i sublim monòleg de Brando, davant el fèretre de la seua dona, que s'ha suïcidat "com una falsa Ofèlia, ofegada a la banyera". I finalment, hi ha una seqüència pertorbadora, on Brando ha rebut un tret de mort i, abans de caure, es trau parsimoniosament el xiclet de la boca i l'enganxa suaument a la barana del balcó. El xiclet esdevé materialització de l'ànima, i la veus abandonar el gran Brando, que és desinfla coreogràficament, fins caure mort.
Però tot això, jo ho recorde perquè sóc un enamorat del cinema. La majoria de vostès, quan han llegit "El darrer tango a París" han pensat ineludiblement en l'escena de la mantega.
En eixos dos dits poderosos empastifant-se de mantega, per obrir-se pas en les seues pretensions. Per dirt-ho d’alguna manera.
És així. Una fantàstica pel·lícula s'ha vist reduïda en l'imaginari col·lectiu a una anècdota, per obra i gràcia d'una potent imatge.
En política és exactament igual. Igual. Un plenari, una comissió, un debat sobre el tema que puga semblar-los-hi el més interessant, pot quedar ocult, darrere de l'anècdota. Darrere la frase punyent, la insinuació maliciosa. Tota una argumentació brillant, tot un treball de dies o setmanes, tota una preocupació per un barri, per un tema, per un sector social, poden quedar ocults darrere d'una anècdota.
El PP i el PSOE són els professionals de l'anècdota. Aconsegueixen habilment que tots parlem de la darrera ocurrència, la darrera insinuació, el darrer crit... Mentrestant, se'ns escapa allò que realment és transcendent, el nucli del debat, de la història. L'argument. La política.
Que bé els hi va! Els uns per ocultar incompetències, d'altres per tapar disfuncions. Aquells perquè no en saben més, estos per por a què no en sapiguem massa. Ens volen distrets amb les anècdotes.
En esta història d'amors i passions, de dolors i desarrelaments, que també és la política, el PP i el PSOE són la mantega. I ens hauríem d'anar preparant, ja sabem per a què la volen.