"1.984" Levante-EMV.10.01.09

Quan l’any 1949, George Orwell va imaginar la distòpia de l’Estat ominpresent, encarnat per una dictadura totalitària, a càrrec del Big Brother, va situar l’acció al llunyà any 1984.
Hui, en el recent estrenat 2009 l’any 1984 fa olor a naftalina. El Big Brother ha resultat ser una presentadora de televisió vestida per un psicòpata i que diu que es pixa a la banyera. Aquell any 1984 Milos Forman estrenva la seua “Amadeus” i Sergio Leone “Érase una vez en América”. Segurament, però, el jove Alberto Fabra, si va anar al cine, degué triar “Superdetective en Hollywood” o a molt estirar “Indiana Jones y el templo maldito”. La dels “Gremlins” la deguera llogar després en Beta. A la ràdio sonava el “Born in the USA” d’Springsteen i el fantàstic “Purple Rain” de Prince, i a “los 40 principales” triomfava com la Pepsicola Alaska y Dinarama amb el seu “Deseo carnal”.
Mentre, l’armada iraquiana enfonsava cinc vaixells iranians, Konstantín Txernenko era tirat Secretari General del PCUS (un partit que hi havia en un país que exitia), Rodríguez de la Borbolla subtituia a Rafael Escuredo al cap davant de la Junta d’Andalusia (el PSOE du camí de perpetuar-se més a la Junta, que el PCUS en la Duma), la policia usava foc real contra els treballadors de l’Astillero Euskalduna, en Belfast atemptaven contra el líder del Sinn Féin Gerry Adams, i Barrionuevo tancava terroristes a la presó, abans que el tancaren a ell per segrestar a un senyor. Tot mentre la gent veia a la televisió com Arconada es passava el baló de la final de l’Eurocopa per on els altres mortals ens passem el desodorant.
Aquell any, Javier Moliner era un jovenet de 12 anys amb el genolls pelats de jugar als toreros, avorrit ja de Naranjito, que feia dos anys que no servia ni per fer suc.
En 1984, Castelló no arribava a 130.000 habitants, i va aprovar el seu PGOU. El PGOU que torna a estar en vigor com a conseqüència de la Sentència del Tribunal Suprem que suspén l’aprovació definitiva del PGOU del 2000. Temporalment ens hem de regir per un model urbanistic per una ciutat de fa 25 anys i amb un 25% menys de població. I tot això gràcies a un Alberto Fabra que ja no sé si riu, espere que no, amb Eddie Murphy, i a un Javier Moliner que ha dixat de ser el Carlitos Alcántara de “Cuéntame”, per convertir-se en el Vicealcalde i regidor d’urbanisme, d’una Capital amb més de 175.000 habitants.
Una ciutat, la nostra, sumida en un caos juridic i administratiu que recorda poderosament un altra película estrenada també aquell 1984, “Pesadilla en Elm Street”. Tinc la sensació que a Alberto Fabra i Javier Moliner els passa com a les adolescents protagonistes, Tina Grey i Nancy Thompson, que es giten cada dia mortes de por, per si se’ls apareix en somnis el terrible Freddy Krueger en forma de nova sentència. El problema, és que per a ells és un malson, per tota la ciutat una trista i absurda realitat.