Ara fa alguns anys, no sabria dir exactament quants, sota els porxos de l'Ajuntament, després d’un minut de silenci per una víctima d’ETA (i reconec amb vergonya que sóc incapaç de recordar-ne el nom) una periodista em va posar una gravadora i em va preguntar com em sentia. Recorde que li vaig dir que doblement indignat i cabrejat. Doblement, sí. Primer, com demòcrata, em revelava contra l’assassinat, el xantatge i el terror. Segon perquè en la meua condició de nacionalista, jo em sentia també agredit.
I això la periodista no ho va acabar d’entendre. Li vaig explicar, que ETA ha estat durant molts anys l’excusa perfecta que ha trobat l’espanyolisme més caspós per criminalitzar tots els nacionalismes.
El País Basc ha patit durant molts anys un clima de falta de llibertat. És així, i s’ha de dir. La presència (de vegades obvia, de vegades subtil) d’ETA en la vida quotidiana ha fet que ni tan sols els resultats electorals sigueren creïbles. I no ho dic només per l’exclusió d’algunes forces polítiques del sistema per la via de la llei de partits, sinó també per la por clavada al moll dels ossos de molta gent. Atemptats i assassinats, clar, però també pintades amenaçant, atacs a seus de partits (el Govern del PSOE diu que una bomba casolana a la seu del BLOC forma part de la normalitat democràtica) i fins i tot mirades recriminatòries si compres el diari que al veí no li agrada. I en un país terroritzat la mirada dels violents fa por.
Este clima ha estat l'excusa perfecta per tal que veus molt autoritzades del PP i el PSOE (amb la col·laboració matisada d’EU i UPyD) reclamen reformes electorals que minimitzen els resultats democràtics de les forces nacionalistes. Algun baró socialista ha tingut el lleu de dir en públic que els nacionalistes ni tan sols hauríem de poder presentar-nos a les eleccions generals. No creuen en la democràcia, curt i ras.
El comunicat de dijous d’ETA és importantíssim. No sóc un passerell i sé que encara queda molta feina. S’hauran d’entregar les armes, s’haurà... no ho sé. No és este tampoc el sentit d’este article. Que ETA eren uns assassins no es qüestiona, i que part del món abertzale no ha acceptat tradicionalment els principis democràtics, tampoc sembla oferir gaires dubtes. Però... no estan sols en eixa actitud.
No sorprén gaire el poc entusiasme de molts càrrecs del PP amb l’anunci d’ETA, no sorpren perquè alguns practiquen allò de que “contra tal vivíem millor”. Finalitzada la lluita armada, és l'hora de les paraules. Ara, alguns descobriran que la paraula és l'arma més poderosa, perquè té la capacitat de convéncer i no de derrotar. Convéncer suma, derrotar resta.
Però ara és també el moment de conéixer quines són les conviccions democràtiques del PP i el PSOE, i francament, el que fins ara diuen resulta preocupant. A nivell estatal, parlen de reduir el nombre d'escons passant de 350 a 300, amb l'òbvia voluntat de marginar els partits més menuts, per garantir majories absolutes alternatives del PP i el PSOE, del PSOE i el PP. A nivell valencià negocien tots dos una llei electoral per districtes amb la mateixa voluntat, la de marginar als que no pensen com ells, als que posen en evidència les seus mancances, els seus desencerts, les seues corrupteles, les seues incompetències. Tenen por a les paraules. Tenen por dels arguments. I criminalitzen idees.
Sense pistoles, un sistema democràtic ha de ser capaç d'escoltar i assumir qualsevol discurs. Sense pistoles, un país ha de tractar en peu d'igualtat a aquells que volen reforçar-lo, a aquells que volen transformar-lo i a aquells que volen abandonar-lo. El vot independentista basc és alt, i creix. I durant quasi cincuanta anys, el terrorisme havia ocultat una poderosa realitat: el conflicte polític. I ara es farà present amb contundència. I em tem, que evidenciarà la falta de solidesa de les conviccions democràtiques del nacionalisme espanyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada