"SER BANYUT I PAGAR EL BEURE" Levante-EMV- 26.11.11

Com sóc una persona endreçada, tire mà dels apunts de quan vaig estudiar dret administratiu, i trobe com definició del servei públic: “El conjunt d’activitats administratives amb la finalitat de prestar una utilitat necessària per al normal desenvolupament de la vida social i personal dels ciutadans”.

També em recorden els apunts que hi ha dos models de gestió dels serveis públics, bàsicament la gestió directa i la indirecta. No cal haver aprovat l’examen per comprendre que la directa la presta l’administració amb medis propis, i la indirecta es presta per persona (normalment jurídica) interposada. I dins d’este apartat hi ha diferent fòrmules. M’interessa l’anomenada concert.

La idea bàsica del concert era que l’administració, en lloc de crear un servei nou, arribava a un acord econòmic amb una empresa que estigués prestant eixe servei en la zona adequada. Col·legis i hospitals són els exemples més reconeguts.

Molts de vostés, amables lectors de dissabte, podran posar-li nom a un exemple. Vull dir, coneixeran d’un barri concret del seu poble, on algú va crear una escola privada, i al cap dels anys, quan el mapa escolar hi reclamava d’una escola pública, el que es va fer va ser concertar el servei amb la ja existent. Podria acceptar com avantatge del sistema la rapidesa de la prestació del servei, ja que no cal construir un nou edifici, és suficient en signar un contracte amb l’escola preexistent. Però hi ha enormes desavantatges. Per exemple la falta de control de l’administració sobre el personal contractat i les seues qualificacions, o sobre el currículum escolar, o sobre altres prestacions paraescolars. Per no parlar de l'evidència tossuda que ens diu que els alumnes de la pública ixen millor preparats que els de la concertada i privada.

I no és que tinga jo un interés especial en controlar el que fa este o aquell, però ja que es paga amb diners públics el grau de control hauria de ser idèntic a les escoles públiques, per tal de homogeneïtzar les prestacions. Ara no es fa, es diga el que es diga. Per això els concertats rebenten les ràtios; per això oculten places per no matricular nouvinguts condemnant així als “white magdaleneros boys” a desconèixer l’entorn real en el que viuen.

Des de que el PP ens governa, la proporció de concertats respecte als públics ha crescut exponencialment. I la cosa va a més. La darrera ocurrència d’esta tropa que es fa passar per govern és una modificació legal, per virtut de la qual els ajuntaments puguen cedir sòl públic dotacional a inversors privats que vulguen fer una escola, que un colp acabada, el Consell concertarà. Els primers esborranys de la llei parlen de cessió per 75 anys. Com un aparcament soterrani. Com si els nostres fills fóren un Panda.

Un despropòsit dels grans. Quin serà el pas següent? Cedirem sòl públic a algú que vulga muntar una fàbrica perquè generarà ocupació? Deixarem els baixos de l’Ajuntament per a que munten una merceria i es posen a vendre betes i fils, fent competència deslleial a Ca Elietes?

Quan un fa una ullada als pressupostos de la Generalitat s’adona que l’import complet de la partida de construcció de col·legis està destinat a pagar deutes d’anys anteriors. Altrament dit, que no hi ha un sol cèntim d’euro per construir cap de les desenes d’escoles que calen arreu el país. Només a Castelló ciutat en calen dos.

Eixe és el rerefons. Han de forçar la legalitat fins al paroxisme perquè no tenen diners per prestar serveis públics. Saben quan costa un col·legi nou? 3 milions d’euros, el mateix que es van polir en un cap de setmana al torneig de golf de La Coma. I fins ací puc llegir.