01 de febrer, 2014

"SOM EL QUE CREUEN" - Levante-EMV - 01.02.14

En totes les activitats públiques, som bàsicament el que es veu. El que altres diuen que som. El que creuen que som. El que interpreten de com som. És així, no s’hi pot lluitar, i possiblement té fins i tot una part de justícia que així siga. En tot cas, és en base a eixa percepció que ens estimen o deprecien, ens valoren o detesten, ens voten o ens ignoren.
Posaré dos exemples recents en els que he estat implicat. Per un costat, una lectura molt negativa que alguna gent ha fet de la meua activitat pública. Amb una crítica molt severa. Oblidaré que alguna poca gent l’ha adobat amb mentides i insults, perquè no resulta rellevant. El cert és que la majoria ha estat crítica i s’ha sentit decebuda, però ha estat correctíssima. I jo els done les gràcies pel to.
Vaig fer una reflexió en un fòrum públic. Una reflexió que venia precedida d’algunes consultes i d’una reflexió, pensava jo, que suficientment profunda. El meu error va ser doble. D’una banda, un excés de confiança en pensar que tindria capacitat per fer arribar un raonament llarg i complex, a un grup heterogeni de gent. Oblidant que la majoria no em coneixen personalment, i que els canals de comunicació no estan tan oberts com jo pensava. La segona part de l’error, va ser una absoluta falta d’intel·ligència emocional per la meua part. El meu raonament era lògic, però no emocional. I la política té molt d’emocional. No em vaig posar en el lloc de la gent a qui el meu comentari afectava, i no vaig saber entendre la dimensió de l’escletxa que es podia crear.
Doble error. Greu. M’esforçaré en que no torne a passar. I el que dic és que poc importa si racionalment, el que jo vaig dir tenia sentit o no. El que compta és que vaig ofendre a algunes persones, per no ser capaç d’empatitzar. Imperdonable. La política és per a les persones, i les té com origen i destí. I les persones tenen sentiments. No em queixe, aprenc.
El segon exemple és en sentit contrari. Portem un temps com a Compromís, marcant l’agenda política provincial. No és un mèrit personal meu com diputat, sinó el fruit d’un seguit de circumstàncies. Primer, l’herència de qui em precedí a la Diputació; després el treball constant dels grups municipals; també el suport de David Guardiola (assessor brillant, que a més a més aguanta els meus rampells); i per últim un nou escenari polític on el que fem, té més trajectòria.
El fracking, l’Hospital Provincial, la depuradora de Borriol, la correguda de Beneficència... tot un seguit de noticies que ens han dut a ocupar més espai mediàtic del que havíem ocupat en mesos. I alguns titulars elogiosos em situen (en representació de Compromís) com al líder de l’oposició en la Diputació. I també hi ha qui ho diu al carrer, o a les xarxes. De més en més gent se’ns acosta, ens explica coses, ens diu pel carrer “no afluixeu”, “ara no pareu”, “sort que hi sou vosaltres”...
Som els únics que fem oposició a la Diputació? No. Som els que fem la millor oposició? Si això és el que traslladen els mitjans, i el que la gent pensa, aleshores sense cap mena de dubte la resposta és sí. Som els millors. Som, ho he dit al principi de l’article, allò que la gent creu que som. Per a bé i per a mal.
Pel que fa a este segon exemple, òbviament els damnificats remuguen i es remouen als seus seients. A les xarxes es queixen, i alguns intenten desacreditar-me amb una lletania de llocs comuns, que alimenta als convençuts i els posa en evidència davant de la resta. I cometen el mateix error que vaig cometre jo en el primer exemple, falta absoluta d’intel·ligència emocional.
Si el que fan com oposició no traspassa a la societat, si els mitjans entenen en general que la seua línia és erràtica, antiga i poc productiva, és una batalla perduda. Perquè la gent els vorà així. De res no servirà continuar recordant que si aquell dia jo vaig votar això o allò... El que han de fer és replantejar-se el seu treball d’oposició o la seua política comunicativa. 
Com he començat acabe. En totes les activitats públiques, som bàsicament el que es veu. El que altres diuen que som. El que creuen que som. El que interpreten de com som. I en base a eixa imatge, ens votaran o no. Hem d'aprendre a encaixar. I a comunicar millor.

2 comentaris:

vicent ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
vicent ha dit...

Mon pare deia que no hi ha res pitjor a aquest món que no adonar-se de la realitat,. I ausades que amb raó anava, però es prou complicat això, per que hom pensa que el que tu percebs es el mateix que hom pensa.
Prou fortuna en té la persona que sap estar alhora en dos llocs. I quina enveja, tot hi ha que dir-ho.