30 de setembre, 2017

"PAPIROFLÈXIA I PRESTIDIGITACIÓ" - LEVANTE-EMV - 30.09.17

Hi ha polítics que haurien de dedicar-se a la papiroflèxia, perquè els hi dónes un foli i igual fan aparéixer un cérvol, que un cabussó emplomallat, que un caragol punxós. És una habilitat possiblement innata, però que es pot entrenar. I entrenen.

Sipho Mibona, és un dels artistes més destacats de l'origami modern, amb les seues figures d'animals, algunes com el seu famós elefant, de mida real. Però no és l'únic, James Roperaconsegueix instal·lacions gegants a base de xicotets papers de colors plegats i replegats. Byriah Loperfa espectaculars figures geomètriques plenes d'artistes i angles, ben allunyades de la dolça sinuositat de les que fa Giang Dinh... I un llarg etcètera, que si volen conéixer, poden fer com jo i buscar-ho a internet, que jo no en tinc ni idea de l'art del plec i el rebrec.

Però torne als polítics capaços de doblegar, plegar, estirar, torçar i retorçar, corbar, flexionar, arquejar, atavellar i prisar una frase, una idea fins a deixar-la amb aparença d'haver dit el contrari. És un recurs estilístic eficaç per a escalfar els ànims dels seguidors, però pobre com argument real. És el que es coneix com a fal·làcia de l'espantaocells o de l'home de palla, i consisteix a presentar la posició de l'adversari de manera voluntàriament errònia, formulant així un argument fàcilment refutable. Els més avesats l'usen com un pas previ de la fal·làcia ad hominem, que pretén desqualificar una idea per eixir de la boca d'algú desacreditat.


No sé si em segueixen amb tant de plec, revolta i rebrec. Exemplificaré. Jo critique a les portaveus autonòmiques del PP i de Ciudadanos, per la seua intervenció en un ple, i ho faig amb un qualificatiu ideològic (els hi vaig dir "fatxes", com elles ens havien titllat uns minuts abans de "radicals", "incompetents", "malfaeners" i altres subtileses). Però el papiroflèxic de torn, puja a la trona i rebrega la meua opinió per acabar dient que els hi falte al respecte per ser dones. Així, sense més. Per a després dir-me misogin. Alegrement. En la meua opinió en cap lloc ni es parlava ni insinuava el seu gènere. De fet, la condició de fatxa és transversal. Ho és Le Pen filla i ho és Le Pen pare. Els hi agradarà més o menys que els hi diga fatxa, com a mi que em diguen radical o què sé jo... Però sé que m'ho diuen per les meues opinions, no per tindre un cromosoma Y, de la mateixa forma que a mi no m'interessa la seua doble XX cromosòmica, si no les coses arriben a dir. De fet, trobe que és terriblement masclista, que un senyor isca a la trona a "defensar" a les dues portaveus pressuposant que la critica té a vore amb el seu gènere. Molt.

L'altre rebrec argumental vingué associat al concepte "cunyat". Cunyat en segons quin context ha esdevingut un qualificatiu que té a vore amb la poca solidesa d'alguns arguments, i que sovint s'associa al partit carabassa. I com jo vaig dir que això de què cada foli del discurs de la ciutadana acabés amb una acusació de radicalisme i independentisme a tot el que fes olor de Compromís, sembla el resultat de què hagués escrit el discurs el cunyat; el mateix mestre de l'origami argumental va dir que també era misogin i masclista. Estaria d'acord amb ell si jo hagués dit que li l'havia escrit el seu marit, o el seu pare, o el seu germà... Però quan vaig parlar del cunyat, era obvi que no parlava del germà del seu home, ni de l'home de la seua germana. Parlava d'un nivell argumental d'una insuportable lleugeresa. Però el portaveu ho va capgirar fins que semblés que jo havia dit una altra cosa, entre els aplaudiments fervorosos de les seues hosts.


I un cop va considerar que ja m'havia convertit en un "espantaocells", per tant, el que jo digués no tenia valor, va poder rematar la feina dient... "És un mal gestor", sense donar cap dada que ho avalés. Bàsicament, perquè totes les xifres avaluables de les polítiques que estem implementant en la meua àrea de govern, són molt millors, que la de qualsevol període elegit a l'atzar, en els darrers anys de governs populars. Però així s'escriu la història. Així està el pati. Tot i que és clar que els preferisc fent de papiroflèxics, que de prestidigitadors al govern. Aleshores feien desaparéixer els diners. Els de l'atur jove, per exemple, per dedicar-los a la ruïnosa F1.

Cap comentari: