La política fa una fortor important a corrupció, a amiguisme, a gent que se n’aprofita, a privilegis, a trampes, a ganivets clavats a l’esquena (més ara en temps de llistes).
De les urnes, d’on hauria d’eixir l’olor a pa recent fet, l’olor a llençols nets, ix un ferum putrefacte que tot ho ocupa. I subratlle que ix de les urnes, perquè son vostés, som tots nosaltres, qui dins de les urnes ho posem. Els polítics no naixen per generació espontània, als polítics els tria la societat; i si trien polítics corruptes, lladregots, immorals, malfaeners o inútils, és la seua responsabilitat. Després no miren al cel i s’exclamen!
I no s’autoenganyen dient que si hi hagueren llistes obertes... Les llistes obertes també tenen perills. La cosa és més senzilla, no voten llistes amb corruptes o malfaeners, encara que siguen una minoria en la nòmina del partit que els hi agrada més. Voran com quatre anys més tard, el partit farà neteja.
Bé, dic tot això, perquè per culpa d’un minoria nefanda, per tapar les seus trampes i corrupteles, per amagar les seues vergonyes, han decidit que totes les persones que participem en la vida pública hem de donar publicitat als nostres bens. Ja està, ja figuren al BOP per qui vulga conèixer-los.
Ho he fet, clar, sóc respectuós amb el compliment de la llei, i no tinc res que amagar. Però em rebel·le, no hi estic d’acord. La gent té dret a saber quants diners públics ingressem (però això ja ha sigut sempre públic), quin sou tenim, si tenim privilegis en forma de pensions, d'assegurances de vida, de viatges gratis, del que siga. Ja els dic ara que els regidors no tenim res de tot això. I tenen dret a saber si en el nostre pas per la política hem augmentat de forma cridanera i injustificable el nostre patrimoni. Això també se sabia ja, perquè presentem una declaració de bens quan arribem i una quan marxem. I òbviament, esta informació està a disposició de la policia judicial i d’hisenda.
Però no veig perquè he d’explicar si la casa on visc va a nom de la meua dona, o si el meu cotxe de més de 10 anys el vaig pagar a terminis o al comptat. No veig perquè ho he de fer, per culpa d’uns pocs delinqüents que fan eventualment de polítics, com podrien fer d’inversors, sindicalistes, fusters, constructors o cantants d’òpera buffa. No accepte que jo siga sospitós, només per ser regidor, de ser immoral. No entenc ni vull entendre perquè per culpa d’aquells que abusen de la presumpció d’innocència la meua en queda vulnerada.
Ens demanen una declaració de bens. Fem-ho al revés, que ens demanen una declaració de mals. Això és el que a vostés els hi hauria d’interessar.
No saber si em queden tres o trenta tres termines de la hipoteca, sinó saber qui s’omple les butxaques, qui gasta cotxe oficial per qüestions particulars, qui rep favors d’empreses o particulars, per la seua condició política. Qui i com finança els partits, fent que els processos electorals tinguen més pràctiques il·legals que la Federació Espanyola d’Atletisme.
Una declaració de mals. De males pràctiques públiques. De males pràctiques en la gestió, en la forma d’engreixar el patrimoni personal. No es tracta que de fer-nos declarar els bens, sinó els mals.
I que vostés trien. Trien bé.
