"LLOGUERS I EDIFICIS BUITS" - Mediterráneo -02.02.11

Mostra un mapa més granL’Ajuntament de Castelló paga anualment prop d’un milió i mig d’euros en lloguers per diferents locals disseminats per la ciutat. Un dineral que dóna per a plantejar-se dues grans preguntes: És normal tindre repartits locals per tota la ciutat? I la segona: hem de comprar o llogar?

És evident que els locals de les associacions de veïns han d’estar al seu barri, com hi han d’estar les d’associacions de gent gran o les tinences d’alcaldia. El que ja és més discutible és que Serveis Socials estiguen a un carrer, Comerç i Sanitat a un altre, Planejament i Gestió Urbanística a un tercer... i seguim... AMICS, SIO, Patrimoni. Quan els tres grups ens vam posar d’acord en la necessitat de fer un nou edifici municipal donàvem resposta a les dues preguntes. Centralitzar les dependències facilita les gestions a la ciutadania, i la propietat resulta a la llarga més còmoda i econòmica que pagar lloguers.

El que passa és que tardarem en tindre eixe edifici, perquè no tenim diners. I no en tenim perquè la situació econòmica general és duríssima; perquè el govern central i el valencià maltracten Castelló d’una forma tan continuada com injustificada; i finalment perquè l’equip de govern gestiona l’economia de manera manifestament millorable.

Però es dóna la circumstància que fruit d’una complexa negociació amb el govern central, l’antic edifici de l’Audiència Provincial ha estat cedit al 50% a l’Ajuntament i la Universitat. I ací és on entra el BLOC. Hem proposat que els serveis jurídics i econòmics estudien el cost del trasllat a l’audiència dels diferents serveis municipals esmentats més amunt. Per molts diners que puga costar l’adequació de l’espai, fins i tot si costés un milió d’euros, en els següents tres anys n'estalviaríem tres. Tres milions d’euros que ara paguem en lloguers, i que ixen, centimet a centimet, dels seus impostos. Paga la pena, no troben?

Quan sec a escriure este article, encara no sé què contestarà el PP, però jo tinc clar que el sentit comú reclama que no cal seguir pagant lloguers d'oficines quan tens un edifici d'oficines buit. El trobar la formula per que la necessitat i l'oportunitat encaixen és el que es demana de la política.

"COST D'OPORTUNITAT" - COPE Castelló. 31.01.11

Estos dies s’ha muntat un bon enrenou amb allò que diuen els “pinganillos”, és a dir amb la possibilitat que en alguns moments puntuals, al Senat (que hauria de ser la cambra de representació territorial) es puguen usar les llengües cooficials als diferents territoris.

El debat és, com solen ser estos debats, un compendi de demagògia, llocs comuns i falta d’idees. Rajoy va dir que en “un país seriós” això no passaria. No sé què en pensaran a Suïssa, un país tan seriós que en “500 anys de democràcia i pau, només han deixat el rellotge de cuco” com deia el personatge d’Orson Welles a “El tercer home”. Un país tan seriós que a les dues cambres del Parlament, tant al Consell d’Estats, com al Consell Nacional de Suïssa, cada parlamentari usa la llengua del territori al que representa. I la majoria dels diputats i ministres no necessiten de la traducció simultània, perquè entenen si més no dues de les quatre llengües del país. Entre d’altres coses, perquè a la zona germanòfona, on l’única llengua oficial és l’alemany, s’estudia francés i anglés. I a la zona francòfona, s’estudia anglés i alemany, i a la italianòfona... És a dir, el sistema públic ensenya a tot el país, totes les llengües del país.

Un altre argument matusser és aquell d’alguns senadors que diuen que això no té trellat, perquè a la barra del bar entre ells s’entenen en castellà, i en canvi dins s’han de posar l’aparell traductor. Dues matisacions. Només se l’han de posar si no entenen el valencià, el gallec o l’èuscar, perquè quan algú parla castellà no el tradueixen. Vull dir, que els que estan en desavantatge són els que no saben idiomes. Com a la vida real, vaja! D’altra banda se’ls ha de recordar que al Parlament d’Estrasburg, al bar i als corredors, els eurodiputats s’entenen en anglés i francés principalment. Són una mena de lingua franca i, en canvi, dins, cadascú gasta la seua llengua. També hi ha països que es queixen de tanta traducció, i que reclamen que cal estalviar, i que amb un parell de llengües prou. Però clar, n'hi ha qui posa el crit en el cel! “El español es una lengua que hablamos más de 500 millones de personas y se habla en toda América”, com si a Europa li importés el que es parla a Amèrica!

Com tot se’ls hi va desmuntant, aleshores ho enfoquen des del punt de vista econòmic. Diuen que és car, que el Senat destine 350.000 € (que compensa d’altres partides) del seu pressupost. I parlen de falta d’oportunitat de l’aprovació d’esta mesura en plena crisi. S’hagueren oposat igual si s’hagués plantejat fa 10 anys que semblava que es podien nugar els gossos amb llonganisses, però en fi... Pensem-hi.

En terminologia d’economia de mercat, hi ha un cosa que es diu “cost d’oportunitat”. En una definició d’anar per casa, diríem que és allò que perds si no ho fas. En este cas, si el que perds és superior a 350.000 €, aleshores val la pena fer la despesa. Perquè...quin és el “cost de l’oportunitat”? El sentiment d’espanyolitat d’un nombre creixent de catalans, per exemple. Però també de bascos, i gallecs, i un reduïdíssim nombre de valencians, que no veiem encaix en l’Espanya castellana. Que veiem com estem condemnats a ser espanyols de segona, amb una llengua menystinguda, amb una cultura menyspreada.

Un Senat plurilingüe és una oportunitat de fer pedagogia a l’Espanya castellana i profunda, que pregunta “¿Aún hablan valenciano?” i que creu que parlem un altra llengua només per fotre. Per entendre la realitat no hi ha res millor que posar-la en evidència, just el contrari del que portem segles fent.

També diré que no estic gens segur que siga suficient. Perquè amb totes les dificultats que té conscienciar als valencians que som un poble diferenciat amb una llengua, una

cultura i una història pròpia, encara resulta molt més senzill que con-

scienciar a milions d’espanyol de la realitat plurinacional d’Espanya. Però per 350.000€, paga la pena d'intentar-ho.

"ENQUESTES" - Levante-EMV- 29.01.11

Les enquestes són un arma diabòlica al servei dels interessos polítics. En contra del que alguns benintencionats creuen, no reflecteixen ni tan sols una fotografia fixa del moment en que s'ha preguntat. No. Les enquestes només tindrien sentit si fóren continuades i amb un espectre el suficientment ample com per evitar desviacions del 4 o el 5%. Amb estes desviacions, la credibilitat dels resultats atribuïts als partits menuts és ínfima i, per l'aplicació de la llei d'Hondt, la de tot l'arc polític.

Només cal vore les errades de molts instituts demoscòpics, com per tindre-ho clar. L'any 1995 jo vivia a Paris, i van celebrar-se les eleccions presidencials. Recorde que estava mirant els resultats a TF1 i el presentador s'havia rodejat a la taula de representants de diferents empreses que havien elaborat les principals enquestes per als diferents partits i mitjans de comunicació. Xifres, gràfics de colors, teories, comparatives històriques, cada empresa defensava la seua predicció. El presentador els va deixar parlar fins que varen arribar les primeres xifres oficials. Tot i ser una segona volta presidencial amb només dos candidats, algunes prediccions van representar un error de més del 18%. Automàticament, el cap d'informatius de la cadena va anunciar que les empreses contractades no cobrarien ni tornarien a treballar mai més per a TF1. Els va expulsar del plató. Em va impactar. A mi i a tothom, perquè en sendemà va fer, com diuen els francesos, la una de tots els diaris. Portades.

En les passades eleccions a Catalunya, el CIS va signar la previsió que menys es va ajustar a la realitat. Mentre la mitja d'error de les 10 empreses estudiades era d'un 1'6, la del CIS era del 3'3. Més del doble. A sobre, va valorar molt per damunt als membres del tripartit (+5), i descaradament per davall als altres (-4'5). Difícil de trobar una manipulació més burda. El CIS, que és una fantàstica font d'informació estadística per qualsevol investigador, és un atemptat a la veritat pel que fa a les prediccions electorals. És la manipulació del govern de torn. Fastigós.

Entre la molta propaganda d'empreses de màrqueting polític, hem rebut al correu una singular proposta d'una empresa dedicada a les enquestes. Ens ofereix unes taules de percentatges i unes normes bàsiques d'actuació, i ens proposa que fem nosaltres les entrevistes telefòniques. Així és molt més econòmic el seu servei. Després envies els resultats i ells els tabularan, i els convertiran en un document oficial de la seua empresa. De manera que podrem disposar de la documentació amb fitxa tècnica i empresa responsable de la nostra pròpia enquesta electoral, donant-nos així la cobertura de la seua empresa i una certa credibilitat. Vaig pensar en fer telefonar a casa de dos regidors populars, de dos socialistes, i a la de tres o quatre periodistes locals, i a la de la meua carnissera que per si sola és una generadora d'opinió de les que cal tenir en compte. Així hi hauria consciència de que “algú està fent una enquesta”, “i deu ser de les grans perquè si coincideix que telefona a dos dels nostres...” Després la publiques dient que PP 13-14, PSOE 11-12 i BLOC 2, i ja tens part de la campanya feta. Òbviament no va passar de ser una provocació intel·lectual, mai no autoritzaria una cosa així, és profundament immoral. També ho és cuinar les enquestes, però això de la moral va per barris.

Les enquestes serveixen per crear opinió. Només per això. Totes les que han aparegut, i encara més les que s'amaguen, donen al BLOC un creixement important; bé està, és una tendència que a nosaltres ens sembla creïble, pel que percebem dia a dia amb el contacte amb la gent. Reunions amb associacions, amb particulars, els sopars de (Re)programa Castelló on els nostres convidats ens ajuden a dissenyar la ciutat dels propers anys...

La gent agraeix el nostre treball, el nostre model d'oposició ferm i dialogant. Però només hi ha una enquesta que ens interesse veritablement, la del 22 de maig, que és quan es p

regunta a tothom, i quan el resultat té valor executiu. És per eixa enquesta per la que ens preparem, la resta, les que s'aniran filtrant, no són més que part de l'aparell propagandístic dels partits que les paguen i les filtren. I a nosaltres això no ens hauria d'afectar. Ni a vostés.

"RICH MAN, POOR MAN" - Mediterráneo - 27.01.11

Era d’esperar, però... carai quin enrenou s’ha muntat amb això de les declaracions de bens dels polítics! He sentit de tot, gent que no s’ho creu, gent escandalitzada, gent escandalitzada perquè no s’ho creu... I fins i tot diria que alguna gent em mira de reüll.

En el rànquing, he aparegut com el més miserable dels polítics locals, no com definició moral, és clar, sinó econòmica. No tinc casa pròpia, el meu patrimoni és el meu matrimoni, la casa on visc és de la meua dona, i encara en paga la hipoteca. I francament, considere que a vostés no els interessen les condicions del meu matrimoni. Tinc un cotxe que vaig comprar el 2003 pocs mesos abans de ser elegit regidor. Vaig mirar al Ganvam, i està valorat en uns 1.200€. Sóc portaveu del BLOC a l’Ajuntament, això ja ho saben, ho sóc gràcies a vostés, i per això cobre poc més de 22.000 euros anuals. No hi ha més ingressos, però entenc que no és possible representar dignament els nostres electors fent 40 hores a la setmana en un altre lloc. Si més no, quan el grup és unipersonal. Tinc clar, claríssim, que d’altra manera no ho podria fer. És una aposta personal (i familiar), no exempta de riscos. Quan deixe de ser regidor hauré de reconstruir la meua vida laboral en el sector privat. Tinc una llarga experiència laboral i professional, una sòlida formació universitària, parle idiomes, i estic a punt d’acabar la tercera carrera. Amb això hauré d’anar a tocar portes.

Però està bé, la política t’ha de permetre viure, no fer-te ric. Lizbeth és mestra, ella tampoc no es farà rica. Però saben què? Vivim relativament bé, fins i tot ara que estem criant a Gal·la. La nostra situació econòmica és millor que la d’altres famílies, i no ens queixem.

Alguna gent ha subratllat que determinats polítics guanyaven quantitats indecents de diners, que alguns difícilment podrien explicar el patrimoni. Però a mi el que més m'ha sorprés és que alguns col·legues em pregunten com es pot viure amb el meu sou. M’ha sorprés i m’ha preocupat, perquè això demostra que no tenen ni la més remota idea de com es viu en el món real. De quins són els sous de mercat, de com sobreviu la gent que els vota. Terrible.