"PSICOPATOLOGIES POLÍTIQUES" - Levante EMV- 18.06.11

Segons els psicòlegs socials, el mobbing és l’assetjament emocional a una persona, normalment a causa d’un conflicte mal resolt. I es produeix gràcies a que l’entorn més pròxim hi participa o ho permet mentre mira cap un altre costat. El pas següent està relacionat amb la resposta que dona al fet l’organització on passa. I ací val a dir que algunes vegades és la pròpia organització qui alena el mobbing, d’altres tot simplement permet que passe; però sempre i en tot cas, en té una part de la responsabilitat. El final del procés significa la desestabilització moral i la destrucció psicològica de la persona assetjada. De vegades perquè un altra vol ocupar el seu lloc, o tot simplement perquè destorba els interessos d’altres.

La psicologia social s’ocupa de tota mena d’organitzacions. Empreses, ONG’s, societats culturals... partits polítics. Hi ha mobbing en els partits polítics? Segur que no cal que els hi diga que no pensen en un elefant roig, perquè ja hi estan pensant.

I de burn-out? També se’n troba a la política. La mateixa disciplina de la psicologia explica que és una situació d’esgotament emocional per haver estat exposat durant un període molt llarg de temps a un estrés traumàtic, sovint provocat per la no adequació dels medis disponibles per fer el treball encomanat. Esta pressió porta al subjecte a la despersonalització i finalment, a una competència personal baixa. És a dir, deixa de ser útil, o de ser tan útil com podia haver-ho estat.

El burn-out es dóna especialment en oficis o treballs amb contacte directe amb les persones. Sempre es posen els exemples del col·lectiu sanitari o educatiu. Però per què no el polític? Els polítics estem en contacte directe amb la gent (bé, alguns hi estem, altres van del cotxe al despatx i del despatx a la tribuna). De vegades el burn-out polític es manifesta quan no et posen al lloc de la llista que esperaves, o no et donen les responsabilitats de govern per les que sospiraves. Ara no pensen en elefants blaus.

I si en este ofici de la política (no ha de ser una professió però és un ofici) estem sotmesos a dues de les meus greus patologies psicosocials del moment, i a sobre estem tan absolutament mal considerats per la societat a qui pretenem representar... per què esta afició? Per què eixes ganes de participar d’este món que sovint resulta desagraït? Un món on estàs sotmés als atacs dels altres i dels teus, als jocs no sempre nets dins dels partits, i a la confrontació sovint gens amable ni intel·ligent entre gent que pensem diferent?

Doncs miren, jo crec que per dues raons bàsicament. Estan els que volen servir i els que volen servir-se. Els que estan en política per canviar ells, d’estatus, de relacions, de posició social... I els que estem en política per canviar les coses. I sí, encara som una majoria de somniatruites (a tots els partits) que estem en este món amb la voluntat i la vocació de millorar coses, de resoldre problemes, més que de crear-ne. Però és veritat que una minoria (perillosament gran, però minoria afortunadament) de gent de l’ofici vénen a altres coses. A fotre la mà al calaix, a aparentar, a lluir tipet... i són els mateixos que no tenen escrúpols en comprar vots (amb diners o favors), en empadronar fraudulentament per guanyar i mantindre’s sobre el matxet.

I no som iguals. No ho som. I convindria que això no ho oblidés ningú, i menys els qui reclamen una democràcia més transparent i participativa. Perquè si no saben distingir un grup de l’altre, no sabran diferenciar les ovelles negres del seu ramat.

"LA CORONA D'ARAGÓ"- Mediterráneo -16-06-11

Segurament, el títol d'este article els conduirà a pensar en un passat de justes, tornejos, reis, batalles... Potser els convide a pensar en la fundació del Regne de València, el Consolat del Mar, els Furs. A d'altres possiblement els hi recorde el certamen de danses tradicionals que fa 28 anys es celebra a la nostra ciutat, amb dansaires d'aquells països i i altres territoris convidats.

Però en realitat, té molt a vore amb el nostre present, i molt especialment amb el nostre futur. La nostra ciutat i el seu entorn pateix una injusta situació a l'hora de competir amb altres territoris, per manca d'infraestructures. Les més importants d'estes tenen una vinculació clara i directa amb els nostres territoris veïns.

Quan parlem del Corredor Mediterrani, que via Catalunya ha de connectar les nostres exportacions amb la resta d'Europa, hem de ser conscients que ens estem disputant el traçat amb l'Aragó. És amb l'Aragó i amb Catalunya també amb qui hem discutit per qüestions d'aigua. Ara, José Luís Gimeno, l'anterior alcalde, ens fa cas i reclama l'aigua del Roine! Un dia explicaré la seua manca de classe i estil en una entrevista amb Artur Mas, parlant precisament de l'aigua. Si parlem de l'AVE, és obvi que connectarem amb Catalunya per seguir Europa enllà. Si parlem del creixement de Port Castelló, no podem obviar els de València i Barcelona. Quan parlem de turisme de creuers, sembla evident que no podem obviar les Balears. I hi ha més exemples, la CV-20, la N-340... tants com vulguen.

I francament, no podem perdre més temps en disputes o competències innecessàries. Hem d'aprendre a ser complementaris, a debatre, a estudiar plegats. Per això al ple d'investidura vaig proposar a l'alcalde que aprofitant que el 2013 celebrarem el 30 aniversari del Festival de la Corona d'Aragó, hauríem d'organitzar un cimera de Presidents autonòmics a la nostra ciutat, que haurà de cloure les prèvies reunions tècniques i polítiques. Es tracta de projectar Castelló com seu d'un gran pacte entre territoris veïns. Però sobretot, de sumar energies per aconseguir les infraestructures que ens han d'ajudar a eixir de la crisi.

INDIGNA(N)TS- COPE-Castelló - 13-06-11

A finals dels setanta i principis dels huitanta, hi havia una mena de moda lamentable, consistent en escridassar les autoritats democràtiques, en tota ocasió que vingués bé. Això es va viure molt especialment a la ciutat de València, on l'Alcalde Pérez Casado i el President Albinyana, entre molts altres, les van passar molt magres.

Era un grup organitzat, amb connexions amb la dreta més palentodemocràtica, connexions que eren obvies, doncs se n'amagaven entre poc i no gens. Hi havia una premsa que els hi feia el joc, i determinats partits sense representació o amb una representació minsa. Gent en definitiva, incapaç d'acceptar el veredicte de les urnes, i que no acceptaven com representants propis els triat pel poble. Probablement perquè ni entenien, ni respectaven, ni volien la democràcia.

Tot això m'ha vingut tristament al cap, perquè dissabte passat la Plaça Major de Castelló es va desdejunar acordonada per una cinta de la policia local, i un respectable nombre de funcionaris del cos, guardant l'entrada a l'Ajuntament. Era el dia que es constituïa la nova corporació, i és cert que hi havia molta gent convidada, i que és un acte de portes obertes, i per tant cal un cert ordre i control. Però és cert sobretot, i això motivà el dispositiu molt més ample que en ocasions anteriors, que aquells que es fan dir “indignats” havien convocat una concentració a les portes. I allà van estar.

Cridaven “no nos representáis”. I jo em preguntava per què? Podria ser que no els representem perquè no han anat a votar, o han votat en blanc; i en eixe cas, ho lamente per ells, però sí que els representem. Representem a tot el poble de Castelló, als que voten i als que no. I si no els agrada la representació, la culpa és d'ells, per no exercir un dret, per el que en alguns llocs encara mor gent.

Podria ser també que no els representem perquè voten altres formacions. Aleshores, és relatiu això de que no els representem. Podríem discutir els sistema electoral, de fet, seria una bona cosa fer-ho; però si participes del sistema i perds, aleshores no se li val a jugar a ser antisistema. O tots frares o tots canonges. Entre els que increpaven a les autoritats democràtiques hi havia un conegut activista, que encapçala la mateixa llista electoral ininterrompudament des de 1987, i mai no ha aconseguit passar del 1%. No el representem? El qui no representa ningú és ell!

També hi havia un càrrec electe i gent del seu partit, entre el grup que insultaven als electes dels que forma part. Curiós. Al carrer brames contra els electes, però des de la teua condició d'electe formes part d'això tan denotat de la política oficial.

En acabar l'acte la cosa va anar a més. Els autoanomenats indignats esperaven sota els porxos l'eixida de les autoritats, però també dels familiars, funcionaris i convidats; i sense gaires distincions, ens escridassaven, ens deien que anàvem a omplir-nos les butxaques, que érem corruptes i tornaven a repetir allò de que no els representem. Per a ells tothom que eixia de l'ajuntament era igual. Vaig vore com insultaven gent que no sé ni qui eren, segurament familiar d'algun regidor o convidats de pedra. També vaig vore increpar a funcionaris. A mi em van reconèixer i provocar fins i tot amb el megàfon. No els vaig fer cas i vaig seguir camí. Es van encarar amb ma mare, de 78 anys, que la dona només estava allà per orgull de mare. Li van dir que el seu fill roba i que és un deshonrat. Vaig haver d'anar a obrir-li pas.

Vaig vore grups perseguint, rodejant, increpant i insultant a famílies, menors inclosos. Els perseguien pel carrer, i després d'insultar-los tornaven a buscar un altre grup. Assetjament se'n diu. I és punible.

Trist. Trist que esta colla de cretins s'hagen apoderat del nom, “indignats” i de l'esperit d'un moviment que naixia com un esperança en una societat civil endormiscada des de fa temps.

Personalment ni tan sols compartia totes les reivindicacions que aquell primogènit grup plantejava, però tenien no només el meu respecte, sinó la meua simpatia. El periodistes em van preguntar en campanya, i ho vaig dir. M'alegra saber que estan vius, m'agrada saber que la gent a la que aspire representar, es mou per fi, es queixa, fa propostes, ens fa saber el que estem fent malament. Però això d'ara...

Este moviment l'encetaren ciutadans indignats, que volien una democràcia de més qualitat. Llistes obertes, desqualificació dels corruptes, polítiques actives contra l'atur, compromís d'estalvi i gestió pública pulcra... Tot compartible. La gent del dissabte no deia res d'això, ni volia res d'això. Una llàstima perquè aquell moviment cal. Ara són com els estornells del ficus de Maria Agustina, insignificants i sorollosos éssers que embruten i escridassen. Recorden terriblement als feixistes de fa trenta anys.

"JURAR, PROMETRE" - Levante-EMV- 11.06.11

Sempre que m’entere, que són moltes més vegades de les que l’equip de govern té l’elegància d’aviar, baixe al saló de plens a les preses de possessió dels nous funcionaris. És una forma de donar la benvinguda a la casa als nous treballadors públics.

La fórmula emprada és fixa i ve a dir que es comprometen a acomplir fidelment les obligacions del càrrec, i a fer-ho amb lleialtat al Rei i a guardar i fer guardar la Constitució. El dia que va prendre possessió un auxiliar de biblioteca, em venia de gust preguntar si la guardaria i faria guardar per ordre alfabètic. Perquè francament, no se m’acut cap situació en la que un auxiliar de biblioteca, una administratiu, una enginyera, o un fuster de les brigades municipals tinga ocasió de fer-li complir la Constitució (tota? Un article en concret? La disposició transitòria quarta?) a una senyora del carrer la Pólvora. Pose pel cas.

Hui em sotmetré jo a eixa cerimònia, així ho he de fer si vull adquirir la condició d’electe. Tradicionalment i donat que es permet triar entre el jurament o la promesa, hi ha hagut sobre la taula solemne, una Biblia i un exemplar de la Constitució. Cada persona feia ús en funció de la seua voluntat d’un llibre o altre.

Enguany no serà així. La portaveu comunista ha demanat que la Biblia no estiga sobre la taula, i que només s’hi pose cas que algun electe trie jurar sobre ella. Bé està. Com ni Ali Brancal ni jo mateix, tots dos electes del BLOC, teniem intenció de jurar, no la trobarem a faltar.

Però el cert és que això de la presència de la Biblia, que no ha estat capaç d’arrancar-me una genuflexió, m’ha arrancat una reflexió.

Jo sóc republicà, i em fan prometre fidelitat al Rei. Treballaré per a que els Borbons troben feina, d’alguna cosa més útil que “monarques”, però de moment si no hi ha més remei... Tampoc m’agraden molts dels articles de la Constitució del 78, de fet hi ha títols sencers que no m’agraden, però mentre siga el text legal de major rang, caldrà acatar-la. I promet fer tot això, un poc a contracor, per la meua consciència i honor.

En canvi, aquells que usen la fórmula del jurament, no comprometen ni la seua consciència ni el seu honor, posen a Déu (un Déu concret, el seu) per testimoni. Però el problema és que jo no crec en eixe Déu, i per tant, em quede sense testimoni. A qui vaig a reclamar si un dia un electe que ha jurat el càrrec no compleix amb les seues obligacions? Vaig a Lledó? Vaig al Palau del Bisbe i pregunte per l’encarregat? I dic això amb to burlesc, però respectant les creences alienes. A mi ja m’està bé el contracte entre el regidor X i el Déu de la creu, però a mi no em val com testimoni de res. Jo voldria que comprometeren la seua consciència i el seu honor. Sí, sí, ja sé que l’honor d’alguns és tan intangible com la divinitat tota. Però eixa intangibilitat honoraria, és comú a crèduls i descreguts.

Perquè clar... i sí tornem a tindre una regidora budista, i este colp li pega per jurar sobre la sacra panxa del grassonet oriental? Ho acceptaran els cristians? I quan tindrem un regidor musulmà, li permetrem jurar sobre l’Alcorà? I si és jueu, podrà fer-ho sobre la Torà? I per als que veneren a Jehovà valdria “La atalaya”? Perquè en el cas de Jehovà, no serà per testimonis!