"LA TEMPTACIÓ DE LA INNOCÈNCIA" - El Mundo - 22.02.20

Abandone el lector qualsevol esperança que tinga sobre la meua intenció de parlar de Zaplana o de Cotino, tot i que el títol parcialment pot conduir-los a ells per eixos estranys camins que la sinapsi dibuixa. I dic parcialment, perquè òbviament ells estan més connectats amb el concepte de temptació que no pas amb el de la innocència.

En realitat faig referència a un lúcid assaig, que amb este títol publicà Pascal Bruckner, on entre moltes altres coses intel·ligents va escriure: "resulta més fàcil simpatitzar en abstracte amb gent infeliç, ja que fer-ho amb gent feliç requereix una disposició d'ànim més oberta, ja que ens obliga a lluitar contra l'obstacle que representa l'enveja". I això en el dia a dia, ha inspirat a una tropa que sense llegir a Bruckner creu que somriure està malament, que ser optimista fa lleig, que transmetre serenor d'esperit en lloc de fer cara de Baster Keaton amb mala digestió, és una mena d'irresponsabilitat social. Especialment si et dediques a la política.

"Com podeu cantar i ballar, mentre a Síria hi ha guerra, o Turquia massacra al poble kurd?", "Com podeu beure una cervesa (de les bones, no de les que demanava Zaplana al iot per acompanyar els llamàntols), mentre no hem resolt el problema del finançament?", "Com goseu a anar una nit al teatre, mentre l'extrema dreta, la dreta extrema, i el feixisme pop ataquen a l'escola pública?, "Com podeu ser tan inconscients de demanar salvar a Samantha mentre s'està arruïnant el camp?" Coses així ens pregunten, o ens disparen cada dia un nombrós grapat de preocupats, que creu en la redempció per la via del patiment. Que pensa que tots i cadascun de nosaltres hem de penar permanentment i sense treva, tots els pecats del món. A l'únic lloc on està escrit que la socialització del dolor puga contribuir a mitigar els mals del món, és a la Bíblia. I ens pesa com una llosa el deure de dol el model de comportament constret del judeocristianisme. I miren, no. El compromís amb el progrés no s'expressa arrufant el nas, saludant amb mala cara.

"La decisió de vore el món lleig i malvat, ha fet el món lleig i malvat", diu el Papa Joan Pau III, interpretat pel semidéu John Malkovich a The New Pope, i això semblen voler alguns. La responsabilitat, i les accions de govern, no es mesuren per la cara de tristor que puguem posar. Si no es pot somriure, no és la meua revolució.

"FRAU PROCESSAL" - El Mundo - 15-02-20

A mi del fet que hi haja una guardonada amb un Oscar que venga ciris amb olor de la seua vagina, l'única cosa que m'inquieta és intentar imaginar en quin absurde moment pensen gastar-les. Em preocupa més que esta senyora, i tants altres, venguen falsos remeis, falses teràpies, falses medicines, falsos tractaments, a gent que vulnerable per una malaltia, o per un estat d'ànim, estan disposats a comprar flors de Bach, reiki, feng shui, homeopatia o qualsevol altre estafa per l'estil. Enfront d'això, la metodologia científica. 

Afortunadament un bon grapat de divulgadors científics es dediquen a desmunten estes trames d'escurabutxaques i furta patos. I parle de trames perquè hi ha organitzacions, com la Fundación Salud y Naturaleza, per exemple, que interposen desenes de querelles contra els divulgadors cientícs que destapen les mentides. Fa poc el Tribunal Suprem va desestimar una querella contra el Ministre Pedro Duque, per unes afirmacions en les quals negava cap valor terapèutic o curatiu, a estes magufades. La Sala va dir: "no es pot apreciar intromissió il·legítima alguna en l'honor", sinó "un exercici legítim de la llibertat d'expressió en el desenvolupament de les seues competències".

Algunes d'estes associacions d’estafadors i firandants, estan interposant desenes de querelles contra els divulgadors científics que evidencien la falsedat d'estes teràpies. A l'acte de conciliació per una de les querelles es va poder sentir: "No sé quant duràs pagat en advocats fins ara. Nosaltres tenim fons il·limitats". Les trames presenten querelles idèntiques a diferents jutjats, i cada cop que un jutjat admet a tràmit una querella d'estes, per una cosa que òbviament no és delicte, posa els jutjats al servei dels qui practiquen el frau processal.

Bé, doncs els qui fan pseudopolítica, els de l'homeopatia fiscal, el reiki urbanístic, els estafadors que només guanyaven amb diners negres i extorsionant empreses, es dediquen a això. A presentar demandes i querelles contra els qui els van posar en evidència i fer condemnar. A mi em van demandar, com al Ministre, i vaig guanyar amb una sentència amb la mateixa fonamentació de la guanyada pel Ministre. I els van condemnar a costes, que per a cobrar, vaig haver de reclamar judicialment fins que els van embargar. Després vingué la demanda maliciosa, que s'arxivà. Ha passat amb mi, i ha passat amb desenes de querelles i demandes. No pretenen més que arruïnar-nos políticament, i si és possible, econòmica. No busquen la justícia, sinó avantatge polític, col·lapsant els jutjats i generant despesa pública. La concatenació de demandes arxivades, presentades pel PP contra càrrecs públics de Compromís, és una pèrfida estratègia magufa. 

"TREN DE (MALA) VIDA" - El Mundo -08-02-20

l setembre del 2016 vaig començar a anar a treballar a València cada dia. Un matí de bon hora, el director de l'emissora de líder a la ciutat, em va vore anar direcció al despatx des de l'estació de trens, dalt del meu patinet i ho va explicar divertit en antena. El matí següent m'esperaven dos fotògrafs, al tercer dia la foto eixia en portada acompanyant al titular "el empleo viaja en patinete". Al cap de 10 dies, la València mediàtica i política, ja sabia que jo em movia en patinet per la ciutat. No em consta cap desqualificació. Faig este matís, perquè tres anys abans, quan vaig començar a moure'm així per Castelló, vaig haver de llegir i sentir tota mena d'insults i desqualificacions. En xarxes socials, en tertúlies radiofòniques, a l'esquena, i fins i tot alguna a la cara. Poques, que els criticons, com deia aquell diputat dels objectors, tenen "bajo nivel de bravura". "Pallasso" va ser el més amable que em van dir, el que anaven en cotxe oficial a comprar, o a vore als nebots a l'escoleta, o a vés a saber on.

Vaig ser el primer a Castelló, i també a València. Ara a les dues ciutats, hi ha un formigueig permanent de patinets. Això sí, a motor, el meu és de tracció animal. Explique això perquè al principi jo anava a València en tren, i des de l'estació a la feina en patinet, i pel centre, em movia així. Anés a les reunions de govern, o a qualsevol altre lloc. Però vaig haver de deixar de fer-ho. No perquè em cansés, no perquè ara que està de moda, vulga dur la contraria. No. El gaste per la ciutat, però ja no és el mitjà complementari del tren, perquè he hagut de deixar d'anar en tren. L'any 2015, es van suprimir, sovint sense previ avis, 543 trens de rodalia. El 2016 1.289, el 2017 5.443, 2018 5.676, i l'any passat 7.593. Tot fa pensar que el 2019 batran un nou dramàtic rècord d'ineficiència. Tot això sense comptar els retards, i les aglomeracions en molts viatges, on s'ha de seure a terra, o viatjar de peu. Segons RENFE això s’hi ha produït per "manca de dotació de recursos humans i falta de disponibilitat material". És a dir, per mala gestió, deixadesa, mala voluntat, nul·la vocació de servei, i pèssimes decisions polítiques dels governs centrals.

El meu treball no em permet no saber quan arribaré, ni quan podré tornar. Així que ara, vaig amb el meu cotxe. Calcule que no he fet menys de 138.000 quilòmetres estos anys. Això representa 22.770 kg de CO₂. Els mateixos quilòmetres fets en tren hagueren representat 3.847'4 kg per passatger. És a dir, que la seua mala gestió m'ha forçat a emetre quasi 19 tonellades de CO₂, a invertir 2.000 hores conduint, que al tren aprofitava per a llegir, o contestar correus. Per no parlar dels milers d'euros en combustible, i el desgast del meu cotxe particular. Visc pitjor, m'ix més car, és més perillós, i contamine una barbaritat.

Els que em deien pallasso governaven Espanya i són els responsables del que explique. Ara governen socis del meu partit, espere un canvi dràstic d'actitud. I si no es produeix, seré igual de contundent. És injust i injustificable.

"PENSAMENT HEGEMÒNIC" - El Mundo - 01.02.20

Dijous, David em va confessar que quan llegia els meus articles tenia el dubte de si les referències que hi faig a tal autor, o a una llei, o a un pensament filosòfic, els tinc al cap, com a fons d'armari per així dir. Després de parlar cinc minuts mal comptats va dissipar tots els dubtes. Ara ja sap que no.

I tant que no! Els diré com ho faig. Voran. Ara per exemple, estic llegint un llibre magnífic de Pedro Vallín, un periodista intel·ligent, culte, irònic, i que ho sap pràcticament tot del cinema. I en un capítol relata que a l'escriptor Jorge Dioní López (no n'havia sentit parlar mai!), li agrada recordar una explicació de David Foster Wallace (he hagut de googlejar per saber qui era) sobre l'hegemonia. Diu que dos peixos joves anaven nedant i es van creuar amb un de més vell. Este els va saludar amb un moviment de cap i els va dir: "Bon dia, xavals! Com està l'aigua?". Els dos peixos joves van nedar un poc més fins que un d'ells es va girar a mirar l'altre i li digué: "Què nassos és això de l'aigua?"

I ara que ja els he dut on jo volia, els parlaré de l'hegemonia del pensament. Al seu llibre "L'ofici de raonar", el Conseller Vicent Soler, diu: "... com a professor d'economia però també com a socialdemòcrata i valencianista convençut, confesse que no m'agrada gens aquells que no expliciten la seua ideologia quan analitzen la realitat econòmica. Una actitud especialment present en els que participen del pensament hegemònic actual que tracta fins i tot d'esdevenir pensament únic". Soler ho concreta al seu entorn en un pensament neoliberal i neocentralista espanyol. El pensament hegemònic, neocentralista i neoliberal, diu que hem de reconstruir amb urgència tot allò que Glòria hi ha destruït.

Jo defense en este cas, i en altres, un pensament antihegemònic. La natura té lleis que la llei humana no pot pervertir. Durant segles i acceleradament les darreres dècades, hem construït on no havíem de fer-ho. La línia de costa es mesura sabent fins on ha arribat la mar en cinc temporals, i això varia. I estos dies enrere, la mar (i els rius, i els barrancs, i les torrenteres) han tret les escriptures. I caldria respectar-les. O correm el risc de dedicar milions i milions de diners públics a refer el que la mar reclamarà d'ací ben poc, només, perquè el turisme regne 4 mesos a l'any. I el turisme que ve ací, ve per determinades condicions climatològiques, bàsicament. El valor afegit (cultura, etc.) està per construir en gairebé la seua totalitat. I resulta que el turisme de masses és una de les indústries més depredadores del territori. Les ajudes públiques que rep, tindrien un retorn social molt més gran en altres sectors industrials. Millor qualitat d'ocupació, més valor afegit, menys consum de recursos naturals, menys pressió sobre el territori. El turisme actua com accelerador del canvi climàtic, que destrueix a marxes accelerades l'atractiu que oferim al turisme. Ja ho he dit!

I molts peixets no s'adonen que neden en un pensament únic, del qual no s'han preguntat mai quina solvència té. I ara a David li queda el dubte si això de Soler m'ho sabia o també és de retruc.