Diu Bernat Artola que anar a la Romeria no és tan sols anar de festa. Crec que tampoc no és només un homenatge de fidelitat als orígens. És un viatge interior, íntim, quasi iniciàtic. Deia Kavafis, que cal pregar perquè el camí siga llarg i ple de coneixences. Des de fa tres anys, he descobert la formula, per allargar el camí a la Magdalena, i sobretot, per enriquir-lo emocionalment. Si la nostra particular Ítaca és "el turó de la pàtria" com definí la Magdalena Soler i Godes, el meu viatge als orígens, també ha de nàixer a la vora de la mar.
Puge a la Magdalena des del Grau. Amb la Gaiata 12, i amb l'Associació La Barraca. I trobe a trenc d'alba un camí rural i seré. Sense empentes, sense presses, entre flaires diverses de la marjal mal ferida però orgullosament resistent. A la ciutat, el primer tram del camí és ja del tot urbà, i et situa emocionalment lluny dels records de les romeries d'infant.
La romeria de la cinta blava, té una parada oficial, senyalada en els camins, a Sant Roc de la Donació. L'acollidora ermita marjalera dona un sentit profund al més llarg camí romer. L'associació cultural que s'encarrega de rebrens ho fa des de la generositat en les formes, i des del profund sentit de romeria tradicional. Miquel i Robert, propietaris de la parcel·la seguint els passos del seu venerat Sant Roc, han fet donació dels seus bens, i han cedit a la ciutat la propietat de l'ermita. Sant Roc de la Donació, dona sentit al seu cognom. Que en època d'hedonisme i individualitat, trobes gent que fan de la generositat la seua forma de vida, és íntimament reconfortant. És començar a tocar amb la punteta dels dits, la nostra somniada Ítaca.
Puge a la Magdalena des del Grau. Amb la Gaiata 12, i amb l'Associació La Barraca. I trobe a trenc d'alba un camí rural i seré. Sense empentes, sense presses, entre flaires diverses de la marjal mal ferida però orgullosament resistent. A la ciutat, el primer tram del camí és ja del tot urbà, i et situa emocionalment lluny dels records de les romeries d'infant.
La romeria de la cinta blava, té una parada oficial, senyalada en els camins, a Sant Roc de la Donació. L'acollidora ermita marjalera dona un sentit profund al més llarg camí romer. L'associació cultural que s'encarrega de rebrens ho fa des de la generositat en les formes, i des del profund sentit de romeria tradicional. Miquel i Robert, propietaris de la parcel·la seguint els passos del seu venerat Sant Roc, han fet donació dels seus bens, i han cedit a la ciutat la propietat de l'ermita. Sant Roc de la Donació, dona sentit al seu cognom. Que en època d'hedonisme i individualitat, trobes gent que fan de la generositat la seua forma de vida, és íntimament reconfortant. És començar a tocar amb la punteta dels dits, la nostra somniada Ítaca.
4 comentaris:
La veritat es que l'associació la Barraca ha fet sempre moltes coses pel Grau i mai li ha estat agraït, desde menut grau, fins vesprades de guateque, festes... Ara sembla que ja no és el mateix potser han canviat les formes, la gent, les generacions... però sempre han optat per un treball ben fet desde el meu punt de vista....
PVS
Si, la veritat és que juguen un paper molt important en la vida cultural i lúdica del Grau. Els vaig descobrir com ciutada encuriosit per les coses que passen des de la societat civil (com diu el meu amic Ximo, com si puguera haver una societat no civil!). Ara tinc rel·lació amb ells, i són gent compromesa, seriosa i treballadora. Una sort per al Grau. Una sort per tot Castelló
Hola amics. Soc membre de "La Barraca" i m'agradaria donar-vos les gracies per l'article i per les vostres paraules. La veritat es que es un verdader plaer que gent com tu segueixca el cami de la nostra estimada Pedrera. Certament es una "romeria" molt entranyable gracies a la gent que la composa i que li dona eixa meravellosa familiaritat. D'altra banda "La Barraca" porta treballant al Grau des de 1985 i es ben cert que encara que en ocasions ens ha costat molt dur endavant aquest projecte, sempre ens ha guiat l'estima pel nostre Grau i per la seua gent.
Gràcies pel teu comentari. Sempre ho hem dit, associacions cíviques com La Barraca, són les que formen el teixit social més admirable que té esta ciutat.
Es pot estar a una ONG, a un sindicat, a un paritit polític (jo sóc partidar-hi d'estar-hi, clar) però formar part d'una associació cultural és la formula més generosa de participar en la vida de la ciutat. En realitat som nosaltres, la resta de ciutadanes i ciutadans, qui hauriem de doanr-vos les gràcies.
Publica un comentari a l'entrada