"LA MEUA AMIGA". Mediterráneo. 31.01.08

Tinc una amiga malalta. Algú amb qui he aprés que les disparitats més severes, i fins i tot les disputes més virulentes es poden tancar amb un somriure. Algú que em fa riure. Tinc una amiga que és intel·ligent i divertida. És ambiciosa i és incapaç de rendir-se. Creu que té raó fins i tot quan de veritat té raó, que és més vegades de les que jo voldria i menys de les que ella pensa. La meua amiga lluita per les coses en les que creu, i es defensa com una gata panxa en l’aire i esgarrapa a urpes plenes si considera que és el que toca. Tinc una amiga que és dura com el quars, i sensible i tova com una carícia. La meua amiga em va arrossegar de l’orella al gimnàs i m’obligà a cuidar-me una mica. Com ara ella s’ha de cuidar.
La meua amiga s’inventa paraules, té una estranya passió pels nord-coreans, recorda sovint que va créixer de la mà dels Nabucodonosorcitos, i és de la bipersonal secta del “Borlians” un absurd invent que només ella podia imaginar, i només jo podia secundar. La meua amiga parla i parla i no calla ni sota l’aigua. I quan ja ha explicat tot el que vol, dona per finiquitada la conversa amb un “pim-pam-pum bocadillo de atún”. Amb ella he discutit de política perquè no pensem igual, i amb ella hem parlat, sense discutir, de la vida. Que a tots dos ens apassiona viure-la. Potser la meua amiga pensa que ho he oblidat, però em deu un dinar des de fa temps i vull que me’l pague. Hem construït la nostra amistat dient-nos les coses clares. Hem mirat en la mateixa direcció, i en direcció contraria. Hem compartit moltes rialles, i se’ns ha escapat alguna llagrimeta. Tinc una amiga i ella ha de saber que té un amic que l’espera.