Hi ha una certa propensió a atribuir frases a gent. A JFK, aquell president dels EUA, que deixà de ser-ho d’un parell de trets, se li n’atribueixen moltes. De totes les dites o atribuïdes, la que més m’ha agradat sempre i que crec que té plena vigència diu: “No busquem la resposta republicana o la resposta demòcrata, sinó la resposta correcta. No hem de tractar de corregir la culpa pel passat. Acceptem la nostra responsabilitat per al futur.”
Estem vivint una crisi que es mostra més cruel del que pensàvem, una crisi econòmica que condemna a desenes de famílies a l’exclusió, a centenars de famílies a la misèria, a milers de famílies al dolor. Una crisi econòmica, sí. Però també una crisi de valors que se’n deriven.
Els conservadors no han fet grans esforços per revisar els seus postulats ideològics. Per a què? No cal. El seu sistema funciona perfectament. Jo ja sé que diuen que la crisi és sistèmica, i l’esquerra més dogmàtica afirma que la culpa és del mercat, o dels mercats, que ara sembla que en són molts. Però jo crec que el capitalisme no morirà ni d’èxit. I el que està vivint ara, és un èxit clamorós, aclaparador. El capitalisme només funciona si hi ha desigualtats socials. I aquesta crisi fa créixer la rasa que separa els que no poden arribar a fi de mes, i els qui arriben i tornen tres voltes, i encara tenen temps de guardar uns dinerets a Suïssa, Andorra o Liechtenstein.
A més a més, davant no hi ha res. Quin sistema queda per contraposar el capitalisme? La incomprensible Xina? La dictadura Cubana? O haurem de refer el poema... “una de las dos Koreas ha de helarte el corazón”?
El sistema ha quallat, i l’esquerra tradicional no sap ni que fer ni que dir. Només cal vore com la reforma laboral, que lluny d’albirar la creació de nous llocs de treball, tot simplement facilita el comiat i la destrucció d’ocupació. L’esquerra tradicional està profundament desorientada. I ho està malgrat els esforços de rearmament ideològic de gent com Anthony Gidenns. El PSOE està sense discurs, està entregat a la seua imminent derrota, que a més a més és un degoteig sagnant, que els deixa sense pols. Ara ha estat la davallada brutal a Catalunya, però en el futur a curt termini tenen les municipals i autonòmiques que els hi fan por, molta por, i això s’ensuma de lluny. Por pel que signifiquen, i por també perquè a mig termini venen les generals, i les enquestes els hi són esquerpes.
Sovint se m’ha titllat d’heterodox, també al meu partit, i no em sembla una mala definició. Amb JFK crec, que el que importa no és la resposta de dretes o d’esquerres, la conservadora o la progressista, sinó la que siga útil socialment. I amb ell també crec, que no és hora de passar factures pel passat, sinó de construir un millor futur. Sóc un enamorat del pensament lliure, de la moral no dogmàtica. I des d’eixa llibertat de criteri, aposte per l’educació pública, no per ser d’esquerres, sinó perquè és qualitativament millor. I aposte per la sanitat pública, no perquè la privada siga elitista, sinó perquè és on hi ha millors professionals i més medis.
3 comentaris:
La teua argumentació de per què defenses la sanitat i l'educació pública em semblen una mica pobres. És com dir "Vote PP i PSOE perquè són els partits majoritaris que la societat vol". En EEUU la sanitat millor és la privada entre altres coses perquè la pública no existeix. Ací podriem dir el contrari també. És millor perquè el sector públic s'ha fet amb tot per la força de l'estat.
El que jo diria de la sanitat pública és que si compares la sanitat que tenim amb la d'altres parts del món veus que el retorn en benestar per euro gastat és molt elevada. En comparació és tremendament més barata que l'americana i dóna uns resultats globals millors al ser accesible a tothom. Això sí, a costa en part del personal sanitari que està molt mal pagat i per això ens estem quedant sense professionals que emigren a "greener pastures" que diuen els ianquis.
I de l'educació pública també podria dir que en moltes societats avançades amb bona educació, majorment usen l'escola pública com opció principal. Ara bé, també cal dir que la qualitat de l'escola depén de la qualitat del govern. Mentre que si s'usa l'opció privada els pares poden canviar d'escola si la qualitat no és com cal.
En resum, el que volia dir és que crec que estàs també un poc afectat per la crisi de l'esquerra que doctrinalment s'ha quedat en el pleistocé. Caldrà revisar conceptes...
segurament, segurament.
ara vaig just de temps, després diré alguna cosa, que el debat és interessant
Efectivament la meua defensa és pobra. Ho és perquè l'article no anava precisament d'això, i era tot simplement una forma d'exemplificar que les conviccions personals o col·lectives, no tenen perquè tenir una arrel només ideològica.
El debat sobre els diferents estat de benestar (o la manca d'ells) és dens i llarg. I este semestre ja hi he treballat massa a la universitat. No tornaré ara i ací.
Com és llarg el debat sobre si els serveis públics han de ser gestionats o no pels poders públics. La fugida del dret privat, les diferents formules de gestió... Un altre debat tan interessant com reiteratiu. Però tampoc era això el que pretenia explicar.
Acabe fent-ho un altra volta de forma senzilla i pobra. L'educació i la sanitat públiques, ara i ací (podria ser d'un altra forma, o és diferent als EUA o a Finlandia) són de més qualitat. I ho són en les dues vessants que m'interessa remarcar.
Ho són intrinsecament, millor servei, millors rendiments...I ho són socialment. Les públiques ajuden a compensar les descompensacions socials. Ofereixen les mateixes oportunitats a tothom. Les privades no.
Publica un comentari a l'entrada