La ludopatia és una alteració progressiva del comportament per la qual un individu sent una incontrolable necessitat de jugar, menyspreant qualsevol conseqüència negativa. Es tracta d'una addicció greu, reconeguda per l'Organització Mundial de la Salut. Primer es juga un poc, i com ho vas tolerant bé, augmentes les quantitats jugades. L'abstinència es fa difícil de suportar, i acabes jugant quan estàs malament per estar bé, quan estàs bé per millorar, o fins i tot per revenja, perquè la darrera aposta no et va eixir tan bé com esperaves.
És una dinàmica que porta a la mentida. Amagues a la teua gent l'estat real dels comptes, ocultes les quantitats jugades, dius que són molt menors del que en realitat són. Finalment acabes perdent el control, i acabes cometent fins i tot actes il·legals. Jugues, clar, amb recursos aliens. De la família, d'amics... de qui siga. Els hi dius que és per una causa noble i finalment els perdes, i perds les relacions.
És com passa amb totes les addiccions, difícil d'acceptar que estàs malalt, que actues malament. Alguns, quan el drama ja té difícil solució acaben per assumir la realitat, i conscients de que són incapaços de contenir-se per si mateixos, acudeixen a l'autoprohibició. Així es personen al Casino o al Bingo del cantó i es fan prohibir l'entrada. Conscients que la seua conducta es repetirà, demanen al altres que els hi barren el pas.
És exactament això el que han fet PP i PSOE. Conscient que són uns pèssims gestors, uns balafiadors de cabdals públics, uns “ludòpates de les primeres pedres”, uns insensats econòmics, han anat al Congrés i han demant a la senyora Constitució (que és com si fols la Gerent del bingo polític) que els deixe jugar més de quatre cartrons. Quatre i avant.
Patètic. Patètic perquè per limitar la despesa no calia tocar la Constitució. Era suficient amb una llei orgànica. D'altra banda, perquè el Tractat de Maastricht ja extableix límits (-3% per al dèficit i -60% del deute total) per als països de la zona euro. I per últim, perquè la reforma constitucional no és cap garantia definitiva de res. Els EUA tenen limitat constitucionalment el dèficit, i els diferents governs demòcrates i republicns han vulnerat el principi constitucional 28 vegades. És evident doncs que de poc serveix la limitació constitucional, si els gestors no en saben més.
Ací la història és molt més senzilla. Allò que han de fer PP i PSOE és fotre fora del partit gent com Camps o Rodríguez Zapatero, megalòman i al·lucinat l'un, inconsistent i desnortat l'altre; que malgasten els diners públics. Tan senzill com això. I qui diu estos diu Barreda, Chaves o Mata (a no, que Mata amb una miqueta de sort el tancaran a la presó).
Però en realitat, la reforma constitucional no va d'això. La reforma és la formula triada pel, cada colp més estable, tandem PP-PSOE, per retallar l'autonomia financera, conscients com són que sense financera mo hi ha autonomia política. La reforma constitucional és la LOAPA reeixida. És la pòcima màgica creada pels gurús de Espanya amb Ñ.
Els opiniadors de ràdios, diaris, televisions i barres de bar poc o molt recomanables afirmen amb una argumentació ben inconcistent, que això del dèficit ha crescut de forma tan desmesurada per culpa de l'ambició dels nacionalismes, que mai no en tenen prou. I això justifica, diuen, la reforma.
El cert, però, és que a Catalunya governa CiU des de fa menys d'un any, i està fent retalls dràstics per compensar les malifetes del govern del tripartit, del que només una de les potes era nacionalista, però que no oblidem, presidien i controlaven els socialistes. El País Basc no compta perquè el seu sistema fiscal és diferent, i en tot cas, fa tres anys que governa el PSOE amb el suport del PP. I a Canaries, CC governa ara amb uns ara amb altres. Tot plegat tres i no res. No ens enganyem, ací el dèficit brutal, el forat negre econòmic, l'han creat el PP i el PSOE. Ja està bé de tant de cinisme!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada