"VERDURES, MELONS, POLÍTICS" - Mediterráneo- 15.09.11

D'entre els milers de coses de les que se’ns acusa als polítics, algunes són certes. Una de les crítiques més recurrents és la de que els polítics hauríem perdut el contacte amb la societat. És allò que se’n diu la síndrome de La Mocloa, o en el nostre cas, de Ca la Vila. Clar que no tots els polítics som iguals, clar que no resulta cert que només mantinguem contacte amb la societat cada quatre anys, quan a l’aire s’ensuma ferum urnes, però...

Cada partit, cada polític diria jo, té la seua tècnica per intentar trencar eixe aïllament. Uns convoquen grans actes per tal que la gent els escolte a ells, en lloc d’escoltar ells a la gent. Altres compren voluntat amb càrrec al pressupost municipal, i quan els hi porten el xec en forma de lloguer de local, subvenció, etc, els hi donen la mà, i donen per complida la missió.

Nosaltres busquem fórmules de proximitat. Personalment faig moltes hores de carrer, sóc molt actiu a les xarxes socials i procure conéixer gent que en principi no representa el prototip de votant del BLOC, si és que hi ha un prototip.

Quin és el “ciutadà ideal” en el sentit de “ciutadà representatiu”? Difícil de dir. Hi ha una persona que vaig conéixer a una xarxa social, i que després he conegut personalment, que representa amb fonament eixos ulls i orelles aliens que tot polític necessita a la ciutat.

És un senyor castellanoparlant, dels que et demana que continues parlant-li (o escrivint-li) en valencià, que sinó mai no l’aprendrà del tot. Una persona que de la política li interessa bàsicament la gestió acurada, i la vocació de servei; i li és bastant indiferent la separació ideològica entre els partits. “Això és bo, això no”, li sembla suficient diferenciació. És autònom, ven verdures a un barri, i és pare de la bella Helena.

Parle amb ell amb relativa freqüència, del dia a dia municipal, de problemes de la ciutat, d’això de ser pares, d’economia. Ell segurament no ho sap, per jo aprenc moltíssim d’ell. De com és la gent “normal” de Castelló. De com ens veuen als seus representants. Tinc amb ell un deute de gratitud, i no només perquè un dia em va regalar un meló dolcíssim. Per això li volia regalar este article.