Alfonso és funcionari, i s’ha enamorat, diu, de La Vecchia Signora. Són coses que poden passar. Alguns diuen que l’amor no és ver, que són interessos, que així no ha de tornar a fitxar cada matí, com li exigia la condició de treballador públic. Altres diuen que és mitomania o, encara, que són només ganes d’aparentar. La gent parla, sovint parla massa i sense saber-ne prou.
La Vecchia Signora no és precisament novençana. Ja havia estat casada abans. Dels dos anteriors marits, tingué descendència. Uns es dediquen a la cultura, altres al urbanisme, altres a les obres de caritat, i alguns, forts del cabdal familiar, al doce far niente. I la majoria d’ells no veuen amb bons ulls el nou matrimoni de la mare (de la mare pàtria xica). Els qui es consideraven hereus, no volen compartir amb el nouvingut hisenda, prestigi i projecció pública. Consideren que com Gollum, el tresor els hi pertany. Per això ha calgut repartir l’herència en vida. “Tu parlaràs en nom de la Casa”, va ser el llegat per a un. “Tu heretaràs el títol a la llarga” li prometé a l’altre. “Tu tindràs una assignació mensual com mai abans havies somniat” per un tercer. “Tu podràs seure a primera fila a tots els actes públics” s’assegurà a un altre del hereus... I així fins intentar cobrir les expectatives personals de tots els membres de la Casa. Però ningú no quedà content. I tots miren de reüll al funcionari Alfonso, que s’ha vist obligat a signar capitulacions matrimonials. Com el Borbó, regna però no governa. Són els fills dels anteriors matrimonis els qui fan i desfan.
Molts pensen que este és un matrimoni de conveniència. Ella no es refiava gens ni mica de la seua pròpia estirp, acusant-ne fins i tot a una part, d’intentar fer-li el llit. Encara ara es parla d’este romanç tan peculiar, entre la tradició i la història, i un novençà d’edat madura, al que no se li coneix experiència prèvia. La gent del carrer mira amb malfiança, la família amb estupor. El futur és molt dubtós. L’única cosa que sembla certa és que ella el sobreviurà a ell.
Hi ha gent que creu que parlar de la Casa d’Alba és una banalitat. Jo també ho crec. Per això parle de Castelló.
3 comentaris:
Pel que sé i oficialment tots els fills són del primer marit, del segon marit, el capellà no se'n coneix descendència que haguera fet que almenys un hereu fóra escolanet almenys.
però tu parles de la Duquesa i jo no. La meua "Vella senyora" té fills de Gimeno i de Fabra
Aleshores qui fa el paper del capellà, Gimeno o Fabra ?
Publica un comentari a l'entrada