"SINTROM" - Levante-EMV 15.10.11

Javier Moliner és un home complex, polièdric. Li agraden els bous, com a les vaques. És aficionat als plats de cullera, en això coincidim. Té afició per la taxidèrmia, en això disentim, veus? Jo tot això de la naftalina... I atresora també una marcada vocació d’emular a Juanito Olazabal fent cimeres de forma compulsiva. Va començar ideant les cimeres de l’Alcalde Fabra, i ara, com President de la Diuputació ja està llençat a pel record Guinness. Però això no és tot, i potser sobte a alguns, té una secreta passió per la poesia. La seua afició per Èrato, musa de la poesia lírica, només s’havia manifestat en els plens de l’ajuntament del que tots dos som regidors, quan parlava admirativament de la poesia de Juanma Calles, per tot seguit posar-lo a baixar d’un ase com a polític.

Ara ha tingut l’oportunitat de compaginar dues d’estes passions. Ha organitzat una cimera en defensa de les diputacions i ho ha fet amb el poètic nom de: “Un cor, 135 batecs”. Xa! Bonic i avant!

Estic segur de que Moliner sap que en un adult (i les Diputacions ho són, les actuals tenen 178 anys. Més que Fraga) més de 100 batecs, indiquen una clara taquicàrdia. Esta disfunció és una reacció normal a diferents situacions fisiològiques o patològiques com la febre (alguns plenaris s’han escalfat massa), ansietat (alguns diputats volen marxar, algunes diputades manar), anèmia (la caixa està buida) , hipoxèmia (insuficiència d’oxigen possiblement per la incineradora), deshidratació (ara que han despenjat la pancarta), tromboembolisme pulmonar (algun trombe va deixar l’anterior president que dificulta la bona circulació), processos inflamatoris (massa “enxufats” diuen els sindicats) i alguns símptomes més.

La poesia de Moliner no podia ser més encertada. La Diputació està malalta. Molt. Esta i totes. El valencianisme polític sempre ha apostat per la desaparició de les províncies, pel que tenen de disgregador. Ja n’hem parlat massa i no hi tornaré ara, serveixen bàsicament per enfrontar valencians contra valencians, i els beneficiats de l’enfrontament, mai són els valencians. I obviament, sense províncies, no calen diputacions. Les competències han de passar a la Generalitat..

Em permetrà el President Moliner, retre pública pleitesia a Cal·líope, musa de la poesia èpica, per dir-li que des del valencianisme mantindrem ferma la bandera de la desaparició de les diputacions, i ho farem en defensa d’un model territorial valencià diferent, i d’un altre model d’estat. Un estat que evite la duplicitat i triplicitat d’administracions. Que estalvie en recursos públics, i que es guie per criteris d’eficàcia i eficiència, oblidant els tractes de favor i la discrecionalitat amb la que moltes administracions (especialment les diputacions) actuen ara.

I mentre aconseguim esta aposta per la racionalitat en l’arquitectura administrativa i política de l’Estat, que l’aconseguirem perquè en eixa direcció camina la història; nosaltres continuarem lluitant políticament per estar en quanta institució es prenguen decisions que afecten als nostres conciutadans.

I estar-hi, per fer front a la discrecionalitat amb la que es signen massa convenis singulars amb uns pobles sí i amb altres no, per exemple. Per seguir amb això del cor, el BLOC tenim la ferma voluntat, mentre la Diputació existisca, d’actuar com el Sintrom. És a dir, facilitar-ne la bona circulació de projectes i idees.