"BATECS, POIS I ALTRES MANDANGUES"- Levante-EMV-05.11.11

Per Aristòtil, el cor era el centre suprem de tot: de l'ambició, l'amor, l'odi, el coratge, el valor...

Hi vaig pensar quan Javier Moliner, President de la Diputació va presentar aquella innecessària i propagandística cimera en defensa, deia, de l'acció de la Diputació. Dic que era propagandísitica, i així ho va entendre la Junta Electoral que manà la seua suspensió. Bé està. Jo ja havia advertit al President que no hi acudiria, al considerar que era un acte preelectoral, on no hi havia espai per a la reflexió sobre el futur de la institució.

L'acte es deia “Un sol cor, 135 batecs”, títol que aconsegueix un suggerent maridatge, que es diu ara, entre la poesia i la fisiologia. Una bella metafora que feia referència a la Diputació com l'organ vital que dóna vida als 135 pobles de les nostres comarques.

Més enllà de reiterar l'oposició del meu partit a les diputacions per considerar-les obsoletes i anacròniques en l'Estat de les autonomies, vull centrar-me en els batecs. Ho vaig mirar a Google, que ho sap tot, i 135 batecs són els que genera un cor sa d'una persona adulta fent un exercici aeròbic. Per tant, salut, força, determinació... la metàfora funciona.

Però vet ací, que Moliner i el seu equip (un altre maridatge suggerent, este entre membres de confiança i membres heretats que no li mereixen gaire confiança), ha provocat un daltabaix poètic, en escapçar la metàfora deixant-la en 119 batecs. Sí. Els POIS, són l'única línia d'ajudes reglades a les que des dels primer de gener podien acollir-se amb garanties tots els municipis, per tal de quadrar el seu pressupost i aconseguir inversions segures. Moliner ha decidit deixar fora a tots els municipis de més de 5.000 habitants. Per tant, el cor ja només batega per a 119. I Google, que ja hem dit que ho sap tot, afirma que 119 són els batecs d'un cos en repòs o malalt.

És a dir que amb una decissió en forma de tisores esmolades, Moliner ha convertit un cos adult, sa i esportiu, en un cos malalat en repòs. Quasi res porta el diari! Quina és l'explicació? De caracter econòmic, clar, afimen ufans que es deu a que han de tornar una milionada al Govern central perquè el Ministeri va ingressar diners de més, ara no hi ha diners per a tot. Sent cert això, que ho és, no és menys cert que l'excusa només ha colat perquè tenen 18 diputats acrítics que s'empassen això i una pedra de Molí restaurada per la Blasco d'Alagón.

Els POIS respresenten poc més del 2% del pressupost de la Diputació. Segur que no podien treure eixos tres milions d'euros d'altres partides? Saben vostés que el capítol de sous de polítics i personal de confiança supera el capítol dedicat als POIS? Dit d'un altra manera, ens gastem més diners en polítics que en ajudar als nostres pobles a través dels plans d'obres i serveis. O dit d'un altra manera més nítida encara, la Diputació em donarà més diners a mi que a Benicarló, per posar un exemple.

Quina és la trampa? Com és que els alcaldes populars dels municipis afectats callen sumant el seu silenci al dels diputat muts? Doncs que en realitat algunes ajudes sí que rebran, però fora del programa reglat. És a dir, hauràn de negociar convenis singulars. I jo mantinc que se'ls hi diu singulars per la manca de pluralitat. No hi ha normes, t'agafes el RDL 781,/1986, la llei 7/1985... t'agafes la legislació i la mires com la mires, els convenis singulars són ajudes discrecionals que decideix el President. Tu me das cremita, yo te doy cremita.

I és que clar, tornem a Aristòtil, el cor (la Dipu en la nostra metàfora) no només és la font primigenia de l'amor. També ho és de l'odi. De vegades l'odi al que no és com tu.