15 de març, 2013

"DAVID, GOLIAT I SANTIAGO" - Levante.EMV - º16.03.13


A ran de la sentència del Tribunal de Justícia europeu que considera il·legal la llei espanyola sobre desnonaments, un amic m'estira amablement de les orelles. La seua tesi és que és impresentable que un ciutadà individual guanye esta batalla, mentre els partits polítics, que en principi es suposa que tenim major estructura organitzativa i legal, no l'hem guanyada.
Jo li explique que són dues vies diferents. Si no vaig errat, la via judicial només la pot emprar la part afectada. I els partits (amb alguna excepció) no hem estat desnonats dels nostres locals per impagament. Si més no, el meu de partit no ho ha estat, i per tant, no sembla que ens puguem personar a la causa. Argumente jo, que la via política, per part de Compromís si que ha estat utilitzada, i continua, amb el major grau d'efectivitat de la que som capaços. Fent propostes per canviar la llei hipotecària... Res. Té raó, no sé si en la forma, però sí en el fons. El meu amic té raó.
Un ciutadà ha aconseguit una sentència històrica. El Tribunal de Justícia de la UE ve a dir dues coses. La primera que la la Llei Hipotecària espanyola permet les clàusules abusives per part de les entitats bancàries, generant indefensió en el comprador. I a sobre, en el marc del procediment d'execució de la sentència, s'impedeix als jutges espanyols formular motius d'objecció basats en el caràcter abusiu de les clàusules. És a dir, que malgrat que un jutge puga considerar que es produeix un abús per part del banc, no pot adoptar mesures cautelars, en especial, la suspensió del procediment d'execució hipotecària.
I d'altra banda diu també, que es produeix un “desequilibri important” en detriment del consumidor, ja que hi ha clàusules que el banc imposa sense possibilitat de negociació, que vulneren l'exigible principi de “bona fe”. 
Ara el govern no tindrà més remei que adaptar la legislació hipotecària espanyola a la Directiva 93/13/CEE. Esta és la bona noticia.
Tot això passa en el moment en que s'està debatent la Iniciativa Legislativa Popular plantejada per la Plataforma de Afectados por la Hipoteca. Recordem que el PP es negava a admetre-la a tràmit (ells només volien admetre una sobre bous i vaques, cap sobre persones sense casa), però va ser la pressió del carrer, la ciutadania organitzada, qui els va forçar a canviar d'opinió en directe. Vint-i-set minuts després de dir que no, van haver de dir que sí. És la mateixa pressió que obligà al PSOE donar suport a la iniciativa des de l'oposició, malgrat que des del govern no va fer absolutament res. 
Que això passa justament 24 hores més tard de que el President Rajoy fera un pas enrere dient que les parts més importants de la ILP no mereixen el seu suport, és una victòria doble. 
De tot això voldria treure algunes conclusions. La primera en forma de pregunta. Quin paper han jugat, i quin haurien d'haver jugat els notaris en tota esta història? Si no vaig errat, és obligació formal dels notaris, informar a les parts de la seua lectura legal dels contractes que es signen en la seua presència. Dit d'un altra forma, quants notaris advertien als consumidors que anaven a signar hipoteques amb clàusules abusives? Perquè ací cada dia que passa, hi ha més col·lectius implicats. Els taxadors ja van reconéixer que inflaven els preus en connivència  amb  els bancs. Els bancs no cal dir-ho.
L'altra conclusió, la més important per mi, és que David li ha fotut una pedrada al front de Goliat, en forma de sentència, que l'ha deixat de genolls. El poder legislatiu de genolls davant del poble. Un soldat contra el gegant. Això deixa en evidència els exercits regulars, els partits. És cert. 
La bona noticia és que la societat civil té més poder que no creia. I respecte al paper dels partits... doncs... és asimètric. Haurem de fer un esforç per fer política ciutadana, per canviar dinàmiques. I en este sentit, vull recordar-li al meu crític amic, que ens vam conéixer precisament així. Fent política ciutadana, convidant a ciutadans a parlar de política, demanant la seua col·laboració per a fer el programa electoral. Junts ho farem, Santiago.