"UN ALTRE SURAREZ" - Levante-EMV - 29.03.14

Adolfo Suarez era un  falangista convençut, tant, que va ser Ministre del Movimiento, entre altres importants càrrecs en la dictadura franquista. Per instint de supervivència o honestament, això crec que mai no ho sabrem, evolucionà cap a posicions de pluralitat democràtica. I va jugar un paper determinant en l’evolució del règim. Però de la mateixa manera que les dictadures no les fa un sol home, sinó una societat; tampoc les democràcies són una obra personal, sinó col·lectiva.

Suarez va ser “primus inter pares”, però va fer el viatge acompanyat. Acompanyat d’un munt de quadres provinents de les esferes del poder franquista, i d’alguns d’aquells que s’autoanomenaven “demòcrates de tota la vida”, que s’havien passat tota la vida dissimulant que eren demòcrates. 

La transició tampoc no va ser una obra d’un sol partit, la UCD. Va ser el resultar d’un pacte difícil entre els que van decidir legitimar la Monarquia hereva del franquisme, i apostar per una evolució del sistema. Va ser col·laborador necessari el PSOE, un partit històric, que es va agafar un parèntesi de 40 anys en la seua activitat i que durant la dictadura restà desaparegut. També va jugar un rol fonamental el PCE un partit ple de gent que va plantar cara al franquisme, però que estava dirigit per un grup que proclamava que era “mejor morir de pie que vivir arrodillado” però que en veu baixa semblava afegir “o si eso, dejamos a las bases en la carcel y nosotros nos vamos a Moscú”. 

En eixa transició també va participar “Fraga y los siete magníficos”, franquistes irredempts que es van oposar a la Constitució, fins al punt de votar-la en contra. Eixa Constitució que després Fraga exigia que es complís com si hagués estat dictada al Sinaí de la democràcia pàtria. I finalment una dotzena i mitja de diputats nacionalistes d’allò que en diuen perifèria els que es creuen al melic del món.

La transició es va construir en un clima d’assassinats polítics quotidians i repressió policial desmesurada, i havia de conformar a demòcrates, a no demòcrates i a militars exaltats i colpistes. I això és formalment incompatible. Però va funcionar. Una democràcia de molt baixa qualitat, però és possible que aleshores no es pogués fer altra cosa. I eixe mèrit se li ha de reconéixer a Suarez, però també a altres. 

Els debats al Congrés eren d’una duresa extrema. I la vida interna d’UCD un polvorí fet de deslleialtats i ambicions personals. Els liberals, els reformistes, els tecnòcrates, els tres socialdemòcrates que passaven informació al PSOE, la dreta històrica que buscava aixopluc en un Fraga que es volia reinventar…

Adolfo Suarez, va ser el primer president de la democràcia (i l’únic fins ara) que es va vore obligat a presentar la seua dimissió. I no per la contundència de l’oposició, sinó per la maldat intrínseca dels seus companys de bancada de la dreta (rebatejada centre). A Suarez se’l van carregar políticament entre traïcions i insults, els seus. Els pares polítics dels que ara es posen corbata negra. Cínics. 

Sobre Suarez he de fer forçosament una lectura en clau valenciana. La transició de la que alguna gent el fan arquitecte, al País Valencià va ser violenta i fratricida. Malgrat el que van votar els primers ajuntaments democràtics, UCD i PSOE van pactar no respectar la recent estrenada Constitució i no aplicar-nos l’article 151. Abril Martorell (mà dreta de Suarez) i Alfonso Guerra (mà esquerra de González) van pactar no permetre al País Valencià ser una autonomia de primera. La dreta d'UCD, va alimentar l’odi entre valencians amb aquella violenta i estúpida Batalla de València. I aquell Estatut ridícul fill de les renuncies socialistes i de les pressions de l’UCD més inculta i dretana de tot l’Estat, en va ser el resultat que encara ara ens fa dèbils com a país. A Suarez s'atribueix la frase “el País Valenciano es un dragón dormido. Más peligroso que Cataluña y Euskadi”.

Suarez va ser també el President que va permetre i alimentar això. No ho va tindre fàcil, és cert. Els qui corrien davant la policia, tampoc. I no tindran homenatges. Suarez, com tot personatge públic, té llums i ombres. Purgatori.

"CARRETERES I BITLLETS" - Mediterráneo- 27.03.14

Divendres al ple de la Diputació, el PP  va proposar una moció sobre carreteres, absolutament dessubstanciada. Primer proposava felicitar al Ministeri, perquè s'havia disminuït el nombre d’accidents mortals. Una veritat estadística general, que té en Castelló l'excepció. Per això la moció.

En un altre punt proposaven dir-li al Ministeri que quan tingués diners acabés la connexió de les CV10 i CV13. Quan tingués diners! Molt poc reivindicatiu, francament. Era com dir “es gracia que espera recibir del recto proceder de V.E.” com en el llenguatge administratiu del XIX.

I després el punt estrella. Proposaven demanar al Ministeri que l’any 2019 es plantejaren la possibilitat d’alliberar l’AP7. Era com per a posar-se a plorar! Que es plantejaren què? Però si l’autopista la vam pagar quan la van construir, l’hem pagat durant dècades amb els peatges, l’hem tornat a pagar quan han allargat els peatges a canvi d’escurçar-los a València… Quina barra. El 2019 acaba la concessió i Moliner encara demana que estudien si l’allarguen. En els mateixos dies el propi Ministeri va dir que no hi hauria pròrroga. Jo no me’n fie gens d’esta gent.

Jo vaig replicar reclamant que es rescatés ja l’AP-7, com s’ha fet en altres territoris. Em van contestar que volia regalar diners amb un rescat a 5 anys vista. Jo el que volia era justícia i salvar vides. Esta setmana el Ministeri anuncia rescats a les autopistes fracassades de Madrid i la circumval·lació d'Alacant que és on ells van a la platja. 

"UN DIJOUS DIFERENT" -Levante-EMV - 22.03.14

Dijous vam tindre dos plens i una compareixença. Una cosa absolutament insòlita. Mai abans, des que jo en guarde memòria, a l’Ajuntament havíem celebrat dos plenaris i una compareixença en el mateix dia. Tant és així que el segon plenari es va convocar per la vesprada. A les 4, un horari també inusual.

Però per si això no era prou, a sobre, el ple extraordinari convocat a petició del PSOE tractava en essència del mateix tema que la compareixença del regidor Vicent Sales, sol·licitada per ell mateix. Debatre sobre allò que s’ha debatut, només per una qüestió d’oportunitats a l’hora de presentar les iniciatives. 

El mes passat el PSOE ofés amb el PP va retirar totes les mocions, fins i tot la que pretenia la censura a Sales, i Sales, ràpid com una llebre ràpida va demanar comparéixer.

Com Levante ja ha informat abastament del tema estos dies arrere, m’estalviaré fer-ho llarg. El PP i el PSOE s’han endinsat d’un temps ençà en un picabaralles sobre interpretacions del reglament, sobre com s’han d'executar els acords de junta de portaveus… Fins i tot hem assistit a una poc instructiva discussió semàntica i matemàtica sobre si s’ha de computar com pregunta una pregunta retòrica formulada en la introducció d’un prec…Veritat que no entenen res de res? Veritat que els interessa més bé poc tot això? Doncs ells porten instal·lats en la gresca fa unes quantes setmanes.

Si em pregunten a mi, crec que el PP ha fet algunes lectures més que peculiars del reglament i les normes. Però també trobe que el PSOE se l’agarra amb paperet de fumar, i es troba còmode en el sainet.

Ni el PP ni el PSOE són aficionats. Saben a què juguen. I saben que alimentant la crispació tenen un espai garantir als mitjans. I mentre es parla d'això no es parla de feina. El PP està convençut que alimentant la imatge del PSOE com un busca-raons, deteriora la seua imatge d’alternativa de govern. El PSOE pensa que acusant al govern municipal d’antidemocràtic l'erosiona. Segurament tenen raó tots dos. O cap. Perquè a mi em fa la sensació que a la gent això de la metapolítica, dels polítics parlant de política, els hi resulta molest més que indiferent. Ja n’estan farts. I tenen raó d’estar-ne.

El dijous, però, van passar més coses. El PP va decidir esborrar-se de tots els debats. No intervenia. No debatia. Uns miraven amb arrogant displicència, altres miraven a l’infinit, perquè la democràcia els avorreix. Després de les votacions alçaven la maneta i demanaven torn d’explicació de vot. És lícit. El reglament ho permet, quan no has intervingut. Ara bé, no participar dels debats, i parlar després de les votacions, impedint així que ningú et puga contestar, sembla una mesura poc democràtica si ho fas en tots els punts. Més, si qui ho fa és l’equip de govern que ja té el dret de tancar tots els debats, sense possible replica. 

Però no només això, sinó que l’Alcalde que en altres ocasions s’ha queixat que el PSOE usa eixe torn per a alguna cosa més que explicar el vot, va permetre als membres del seu equip esplaiar-se en explicacions que el reglament no permet. Àrbitre comprat. Amb això, també amb això, amb Bataller tenim un problema.

I en el plenari de la vesprada, sobre educació, sobre l'arranjament escolar, sobre el model educatiu... el PP encara ho va fer pitjor. El seu portaveu sí que va intervindre, però per a dir que allò era una pantomima, i que es va negar a entrar en el tema del debat.

La gent present al saló de plens, membres d'AMPEs de la ciutat, afectades o no per l'arranjament, no donaven crèdit. El portaveu de l'equip de govern considera que un plenari municipal, màxim òrgan de la democràcia local, convocat per tractar un tema tan important com l'educació, és una funció de teatre en la que no volen participar. Estarien ocupats pensant ja en la Magdalena.

"CARDONA VIVES" -Mediterráneo - 20.03.14

Dins de les obres del TRAM, la Conselleria va remodelar la plaça Cardona Vives. Eixa obra valorada en 6'2 milions d'euros incloïa una drecera per a vianants senyalitzada amb uns llums allargats que hi havia a terra. Alguns van durar menys que una caixa de sobres a la seu del PP. Concretament els que donen a la zona de càrrega del supermercat cantoner. Els vidres no van suportar el pes dels camions. Els van canviar per planxes de ferro.

L'altre dia, passava jo en patinet i vaig vore que estaven substituint la totalitat d'aquells focus per peces ceràmiques. Vaig preguntar a la Comissió d'Urbanisme i el regidor, tot i viure en la plaça, em va dir que no en sabia res. Dilluns passat va rectificar i va explicar que segons els tècnics, els focus havien de substituir-se, perquè “s'hi creava condensació”. Idèntica justificació que usà la Conselleria per justificar la decisió de tornar a soterrar la torre i la muralla trobada al carrer Governador en les obres del TRAM.

Segons ens va dir el regidor, van enviar una carta a l'empresa fent esta observació i recordant que l'obra encara està en garantia. I segons ell també, l'empresa, sense haver contestat, i pel seu compte, s'ha posat a obrar a la plaça i a canviar les lluminàries problemàtiques per unes de rodones que haurien d'anar bé.

6'2 milions i un disseny que no funciona. Un regidor d'urbanisme que no sap que fan obres al centre. Una empresa que fa obres sense que ningú de l'ajuntament li demane explicacions. Un despropòsit global.

"BEEFEATER" - www.castelloninformación.es - 19-03-14

A la Torre de Londres es conserven les famoses “joies de la Corona”, i els encarregats de protegir el lloc, són un reduit, selecte i exclussiu grup de guàrdies. Actualment per formar-ne part, s’han d’acreditar, si més no, 22 anys de servei a les Forces Armades Britàniques, i haver estat guardonats per bona conducta. 

El premi és l’honor de formar part d’eixe minso grup, que competeix en peculiaritat amb la Guàrdia Suïssa del Vaticà, i que hui han esdevingut en la pràctica, guies de la torre per a visitants, i ells mateixos atractiu turístic. Si tenen l’ocasió d’anar a Londres, no haurien de perdre l’oportunitat de fer una ullada a la seua peculiar indumentària; si no els va bé el viatge, sempre poden anar a Mercadona i mirar l’etiqueta d’una botella de ginebra Beefeater, perquè així és com es diuen els personatges.

L’explicació més extesa del seu nom, que en valencià significaria “manjadors de carn”, vindria a dir que al segle XVII (així ho testimonia, per exemple el Compte Cosino, Gran Duc de la Toscana) estos soldats rebien com part de la paga grans racions de vaca per a dinar. En aquell Londres el menú diari no incloïa carn ni de bon tros. La creïlla era reina, així que ser “beef-eaters” (menjadors de vaca, menjadors de carn) era un privilegi que es justificava per la necessitat de que qui protegia les Joies de la Corona, tingués un bon to muscular, i estiguen fort i ben alimentat. La carn era cosa de rics.

En la postguerra espanyola, hi havia un document dit “cartilla de racionamiento” que era un de talonari format per cupons, en el que es feia constar el producte i el tipus de mercaderia. N’hi havia, fins i tot en un trist i indecent document com ara este, de diferents categories, en funció del nivell social, l’estat de salut i el tipus de treball del cap de família. A més a més, es subdividien en dos tipus: uns per a carn i altres per a la resta. Cada persona tenia dret a la setmana a 125 grams de carn, 1/4 de litre d’oli, 250 grams de pà negre, 100 grams d’arròs, 100 grams de llenties ràncies amb habitants no desitjats, un tros de sabó i alguns altres articles de primera necessitat. 

Això era sobre el paper. En la pràctica el que es repartia eren cigrons, moniatos, bacallà, oli, sucre i cansalada. Molt rarament llet, ous…i no cal dir-ho, carn. La carn només es trobava al mercat negre i havia esdevingut un article d’autèntic luxe. Com al Londres del XVII.

I ara alguns volen que hi tornem. L’estat espanyol és el lloc de la Unió Europea on l’escletxa entre rics i pobres ha crescut més en els darrers anys. Els creixents desequilibris socials són des del punt de vista sociològic (i sanitari, i ètic, i polític, i econòmic, i…) del tot alarmants. Les classes més poderoses ho són més del que ho havien estat en les darreres èpoques. La classe mitjana s’ha empobrit de tal forma, que ha perdut eixa condició per baixar un escaló en la catalogació. I les classes més humils, són ara pobres com als anys 50. No cal més que vore les cues als menjadors socials, als serveis socials dels ajuntaments. Famílies que fa dos o quatre anys formaven part d’allò que se’n deia “normalitzades”, viuen hui de la solidaritat i la caritat. La carn? Un producte de luxe.

I davant d’això, els experts contractats pel Partit Popular per a idear una reforma fiscal, proposen duplicar l’IVA dels productes de primera necessitat, dels aliments! La carn passaria de tindre una càrrega impositiva del 10% de tipus d’IVA, al 21%, fent que el que ara és difícil per a molts esdevinga directament un privilegi per a molt pocs. Els mateixos als que beneficiarà el PP amb rebaixes de l’IRPF, fent baixar el tipus màxim del 50 al 44%, situant Espanya a la cua de la Unió. 

El PP i la seua malvada arquitectura social, ens vol retornar a la postguerra, a l’edat mitjana, perquè el PP, com el Mercader de Venècia, vol cobrar els nostres impostos amb una lliura de la nostra pròpia carn. Són autèntics Beef-eaters.

"AVENTURES I DESVENTURES" - Levante-EMV- 15.03.14

Fa nou anys que escric un blog. En ell hi he penjat alguna reflexió personal, o alguna opinió sobre com van les coses al meu partit, però bàsicament, el que hi penge cada setmana són els meus articles d'opinió publicats en premsa. Sumen poc més de 1200 articles, la qual cosa òbviament no em converteix en escriptor, però sí en articulista.

No tinc forma de saber quanta gent llegeix els articles al diari, més enllà d'algun comentari que em puguen fer: “em va agradar”, “no valia res”, o el freqüent “mira que eres animal!”. Però si que puc saber quanta gent llegeix cada article a través del meu blog. I de tots els articles publicats, el que més lectures ha aconseguit, va ser un que vaig publicar al Levante i que es deia “L'Alqueria Negra”.

Per fer-ho curt explicava com en un acte públic, una diputada del PP a la que no vaig citar pel nom, en la mateixa setmana en que s'havia anunciat el tancament de Canal 9, li preguntava a una actriu allà present com s'acabava la sèrie perquè clar... no es volia quedar amb les ganes de saber-ho. Insensible és poc.

Alguna gent em va preguntar qui era la peculiar diputada. Ara ho diré. Era Maria Fernanda Vidal. I ho dic no perquè jo tinga ganes de remoure allò, sinó perquè ella s'ha guanyat a pols, tornar a aparéixer en este espai, i no per la seua gran tasca parlamentària (cosa inexistent) sinó per la seua inconsistència intel·lectual, la seua falta de sensibilitat, i el seu cinisme majúscul.

Fran Ferri, el jove diputat de Compromís (per cert, dels pocs que compagina la seua tasca pública amb el seu treball al sector privat, en el seu cas com a enginyer) va defensar la necessitat de crear una comissió d'estudi sobre l'emigració valenciana des del 2008. El fenomen migratori creixent és especialment sever amb la gent més jove, que és general, també la millor formada. De forma que el drama és doble o triple. Gastem molts diners públics (i per culpa de les retallades, cada colp s'ha de complementar més amb diners de les famílies) per formar a la gent jove. I quan es graduen, han de marxar fora a buscar feina. El valor afegit que ells aporten a les indústries d'altres països europeus, després l'hem d'importar, pagant per segona vegada per uns coneixements de la gent que nosaltres hem format. Poc eficient econòmicament. Dramàtic des del punt de vista social.

La diputada Vidal, va justificar que el seu partit votés en contra, perquè “la emigración es por espíritu aventurero”. Segons ella “no tiene nada que ver con la emigración de los años 60”. Ella pensa que té més a vore amb la globalització i eixe esperit aventurer, que no pas amb la manca de treball. Dit d'altra manera, quan els joves ixen de la facultat, amb un grau i un màster sota el braç, en lloc de treballar a 60 quilòmetres de casa on les ofertes és compten per milers, decideixen abandonar la família i anar a buscar feina a 4000 quilòmetres, canviant de país, de llengua, d'entorn... només per vore món. 

Diu Maria Fernanda Vidal que “la juventud no puede ser conservadora y acomodada”. Ella es va llicenciar en periodisme a una universitat privada. El seu primer treball va ser als 24 anys com regidora de l'Ajuntament de Castelló. D'allà passà a cap de Gabinet de la Diputació de Castelló de la mà de Carlos Fabra. Després, sense cap formació específica la van nomenar Cap de Recursos Humans de l'Autoritat Portuària. En cap lloc va triomfar gaire a la vista de com la recol·locaven de ràpid. El 2001 la van nomenar Directora General de Castelló Cultural, el 2003 va ser Secretària Autonòmica d'Administració Pública. Des del 2007 és diputada autonòmica, havent ocupat durant quatre anys  el càrrec de Secretària Primera de les Corts. 

És evident que Maria Fernanda Vidal és el paradigma d'allò que ella critica de la joventut, és a dir, “conservadora y acomodada”. La senyora Vidal no ha cotitzat un sol dia fora de l'Administració Pública. Ha desenvolupat càrrecs importants, sense haver acreditat cap formació específica, i òbviament, sense tindre cap experiència prèvia. 

Per a que no se'n riga el dimoni, reconeixeré que Maria Fernanda té un agosarat costat aventurer, de fet, l'any 2005 fou escollida regina dels CXXII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València per la Junta de Govern de Lo Rat Penat. I tinc la sensació que ella va acceptar en vore el logo, tot pensant que podria conéixer a Batman. 

"CARRETERES" - Mediterráneo - 13.04.14

AP-7, A7, CV-10, CV-13, N-340, els bars de llumenetes de Torreblanca, els restaurants de camioners de la Ribera de Cabanes, els bombers salvant alguna vida, les funeràries emportant-se les que no s'han pogut salvar, ciclistes jugant-se el físic, un gos abandonat, famílies que van, treballadors que tornen, gent que va al poble del costat, les tendes de ceràmica de les Alqueries, un autobús, dos autocars, una moto que passa com un llamp, 12 radars, tres parelles de la benemèrita, un cotxe de policia banalitzat, una  utilitari amb un baca impossible, un jovenelo enfollit amb un cotxe tunejat, un peatge, dos peatges, tres peatges... 

Enguany no ha calgut arribar a l'estiu per tal que els titulars dels diaris ens recorden la terrible sinistrabilitat de la N-340. I tots els partits ens hem llençat a mostrar les nostres receptes. Alliberar l'AP-7 i acabar la CV-10, millorar les connexions, desdoblar la N-340, desviar camions... 

Però hi ha una pregunta que vaig formular fa anys que continua sense contestar-se: Com afectarà al trànsit i al sistema viari el Corredor Ferroviari de Mercaderies? Cada comboi, quants camions menys significaran? Quan ens aproximem a les xifres europees de transport de mercaderies per tren, el flux de camions es reduirà dràsticament. Necessitarem menys carreteres, caldrà menys manteniment, guanyarem en mobilitat i disminuirà la sinistrabilitat.  Abans de prendre cap decisió precipitada, algú hauria de fer estos números i posar-los sobre la taula. Fem les coses bé. 

"I ARA EL TURISME" -www.castelloninformación.es - 13.04.14

Castelló tenia en l’edat mitjana nombroses basses per al cànem. En el segle XVI Viciana va mencionar-ne  la importància que havia adquirit, i Escolano tornaria a fer-ho el segle següent. Castelló abastia de cordes i maromes a la marina de guerra. D’aquella època i aquell conreu, guarda Castelló, la plaça dita de l’Hort dels Corders, i la magnífica Llotja del Cànem. I si volen, també ens queda el “menaoret” que sua en colors, com els hipopòtams, davall un sol de mil mans, obra de Ripollés.

Antoni Porcar,  al seu llibre “Les arrels d’un lledoner”, tot parlant del conreu de l-arròs:

“…vam batre a l’era del Curandero. Era el mes de novembre de 1969 quan Salvador Renau posava al sac que li parava la darrera palada d’arròs de Castelló.

Els dos tornàvem amb bicicleta pel camí de l’Obra. Tot estava solitari; sols aquelles bandades d’aus migratòries, que sempre venien a la tardor, ocupaven els camps buits. Va ser l’última vegada que vaig vore un paisatge d’aiguamoll a la Plana de Castelló.

Quan van fer el riu fins a la mar, vaig pensar que mai es tornarien a inundar aquells camps per les riuades; ara s’inunden per la ineptitud dels homes”.

D’aquella època no en queda ni el molí, que fou víctima d’un incendi. 

La taronja va ser un altre dels monoculitius consecutius als que ens vam abocar. Hectàrees per desenes, que embolcallaven la ciutat, amb un mar de fulles verdes que ens ajudaven a respirar. El primer avís de malaltia per al sector, arribà des del Grau, amb la contaminació del polígon industrial que feia impossibles les collites. I resultava més rendible, cobrar la indemnització, que conrear la terra. Però el cultiu de la teronja, el va matar definitivament un altra malaltia de nom de broma i ànima de cobdícia, la “solarina.”

Dels anys dels cítrics ens queda la memòria d’un tret de sal al cul, i el Mercat de la Taronja. Poca cosa més.

La “solarina” és filla de la cobdícia, sí, i es cria en un clima molt determinat. El que va propiciar la Llei Urbanística Valenciana i un grapat i mig d’especuladors amb més butxaca criteri. El resultat? Una crisi en la que seguim instal·lats, 27.000 pisos buits a la ciutat, projectes urbanístics que mai no seran realitat, deutes per a quasi tots i una bona dosi de desesperança.

I ara, ara toca córrer. Ara venen els “brainstorming” eixos, i les idees, les propostes, els projectes… La bona voluntat de tothom, o quasi, per a que l’economia torne a alçar el vol, i amb ella es creen llocs de treball, torne el crèdit (no tinc jo clar que el crèdit en faça lliures, i no esclaus…) i totes eixes coses. 

Els que diuen que ho entenen, aposten pel turisme. El nou monocultiu (no hem aprés res de res) que ens ha de traure de pobres. Per al turisme es va pensar en el Centre de Convencions de Calatrava, del que vam fer paga i senyal, i de senyal ni n’hi ha ni se n’espera. I van imaginar el desenvolupament urbà de l’actual aeròdrom, en forma de Ciutat de les Llengües. I després de pagar sous durant anys, ara s’ha abandonat. I s’ha apostat pels creures, amb eixe confús “Cruising at Castelló” que tant ha desorientat als Village People. I clar…l’Aeroport, del que el millor que podem fer és no dir res més i esperar que funcione. 

El turisme. I com el gat escaldat de l’aigua tèbia fuig, me’n vaig a vore que passa a altres llocs. Als veïns del pis de dalt, sense anar més lluny, i trobe que algun problema ha de tindre el sector, quant, tot i la forma demanada, no crea llocs de treball.

L'any 2013, Catalunya va rebre 15’6 milions de turistes estrangers, un 8% més, que l-any anterior. Un record absolut. Però malgrat això el sector va ocupar l’any passat 19.400 persones menys que el 2012. I des del 2008 que no ha parat de créixer el nombre de visitants, ha destruït 35.200 llocs de treball al sector.

Fa pensar, no? Doncs ja voran com a “ells”, no

"IN VINO VERITAS" - Levante-EMV- 08.03.14

Fa uns dies The Guardian va publicar una informació que es feia ressò d'un ranking de consum de vi per capita, en els principals països europeus. Ni Espanya, ni França, ni Itàlia, ni tan sols Grècia, que són probablement els principals productors encapçalaven la llista. El país on es consumeix més vi per capita de tot Europa és El Vaticà, amb quasi 74 litres per habitant i any. Molt lluny el segueix... Andorra. I després ja França, etc. Espanya que és qui té el major nombre d'hectàrees de vinyes del món, presenta un consum moderat. Em tem que si preguntaren per la cervesa seria tot un altre món.

El lideratge vaticà resulta sorprenent. Una primera lectura entre còmica i agosarada et fa pensar en el vi de missa. I cal suposar que en El Vaticà es deuen celebrar un grapat de misses diaries, bastant multitudinàries, i a l'hora de la comunió es disparen les estadístiques de consum. 

Però l'explicació és tot un altra. Molt més científica. Ho vaig sentir a la ràdio l'altre dia. Resulta que a El Vaticà hi tenen residència poc més de 800 persones. Ara bé, hi treballen (segons diferents fonts) entre 2000 i 5000 persones que tenen residència a Itàlia, bàsicament a Roma. Estes persones entren i ixent d'El Vaticà cada dia. I sovint s'hi queden a dinar. No és res extraordinari pensar que en molts cassos, reguen el dinar amb una copa de vi. D'altra banda, El Vaticà aplica unes impostos baixíssims al tabac i a l'alcohol, si bé és cert que només poden comprar allà les persones que tenen una tarja que va associada a la residència o al permís de treball. Això fa que eixes 2000, 3000, 4000 persones que cada dia entren a treballar a la ciutat estat, compren tabac i alcohol allí (per a ells, i per a familiar i amics). En eixe sentit El Vaticà és com una mena de Penyal de Gibraltar amb sotana. 

Però encara hi ha més, la ciutat rep la visita de més de 30.000 persones diàries, que dinen als restaurants dels diferents museus, i alguna botelleta de vi per taula també cau. 

De manera que el consum d'alcohol diari a El Vaticà depén de la sed diària d'unes 34 o 35000 persones, però a l'hora de fer l'estadística ho divideixen entre les persones censades, que tot just passen de 800. Òbviament la xifra es dispara, i un pot arribar a tindre la sensació de que més que a Jesucrist, allà són fans de Baco. 

I vostés diran... per a què diu tot això este tio... doncs perquè m'ha semblat una  explicació simpàtica d'aquell vell aforisme de que hi ha mentides, grans mentides i estadístiques. I nosaltres estem governats per un partit que és molt aficionat a les mentides. I especialment a les estadístiques. A quantificar totes les coses com si un número o una xifra valgués més que mil paraules.

No sé si se n'han adonat de com arriben a ser-ne de sofertes les xifres oficials. La marató portarà tantes nits d'hotel, la Fira de la Magdalena no se quantes més, el congrés de punt de ganxo... Si sumes tot, a Castelló dormen cada nit 3 persones per cada llit d'hotel. Manipulen els números. Ens atabalen. Ens enganyen.

El més recent exemple de jocs amb números té a vore amb AeroCas. L'empresa adjudicatària de l'aeroport de Castelló no pagarà a la Generalitat ni un clau si no rep, com a poc, 1'2 milions de passatgers anuals. Això són 3.287 persones senceres i un senyor partit per la meitat (són així les estadístiques!) al dia. És a dir 25 Boings 737 diaris, o 7 Boing 747, cas que puga aterrar. En canvi, si els primers 10 anys no arriben com a poc 360.000 passatgers anuals, la Generalitat sí que haurà de pagar a l'empresa 25 milions d'euros. 

Ara agafen vostés i dividisquen estes xifres pel número d'habitants que tenim, i sabran a quant ix el quilo de turista rus, si em perdonen l'expressió. I mirem quina previsió de despresa té cada u, i així sabrem a quan toquem per habitant. I com això, quasi tot. 

Quan sents al President Fabra dir que hem de celebrar amb una gran festa un acord com este, un té dret a qüestionar aquella estadística del consum de vi. Perquè francament, tot això que ens passa seria més explicable si a més a més de les nyores i el “arreglo para cocido”, li haguérem pagat algunes botelles de vinet. 

"JUSTÍCIA POÈTICA" - Vilaweb - 06.03.14

Hagués pogut ser pitjor? Sí. Hagueren pogut encomanar l'Aeroport de Castelló a Calatrava i aleshores sí que seria la més cara i la pitjor executada de les obres públiques que la nostra generació podrà recordar. 

Ara no és l'aeroport més car. El de Ciudad Real el guanya. No és l'obra més inútil. Alguns ramals d'AVE de Castella ja han hagut de tancar. Però és segurament l'obra d'enginyeria financera en més estúpida que mai ha pogut imaginar una administració pública. Un regal per al concessionari. Si guanya diners, per a ell. Si en perd, l'administració pública paga la diferència! Jo tinc una germana aturada, amb estes condicions acceptaria obrir una sabateria, pose per cas.

AeroCas ha estat un despropòsit des de l'expropiació dels terrenys, fins a l'adjudicació en condicions inacceptables. Tot passant per faltes de permisos, retards en l'obra, pistes que s'han hagut de refer perquè cas d'haver aterrat un avió, no hagués pogut girar volta i tornar a enlairar-se. Portes d'hangar tan estretes, que no permetien el pas dels conenidors. Milions en publicitat fraudulenta. Cessions de les instal·lacions per a fer curses de Fórmula 3. Contractes de falconeria a preus desorbitats...

Després vingué la berlanguiana inauguració de “el aeropuerto peatonal” i el “¿os gusta el aeropuerto del abuelito?”, amb un Carlos Fabra pletòric i un Francisco Camps en plena psicodèlia argumental. I després res. Moltes dates, i cap avió. Després la promesa del grup inversor libi, que mai va comparéixer, i tot això i tot allò.

I la terrible pressió que hem patit els que hem qüestionat el procediment, el sistema de gestió... Ens hem hagut de sentir de tot. De tot. Recorde que en un dels plens de la Diputació on vam debatre sobre els molts despropòsits comesos amb tot això d'AeroCas, el portaveu del Partit Popular, va dir que l'Aeroport seria un punt d'inflexió en la nostra economia. I va voler adobar-ho amb una citació cinematogràfica: “Serà – va dir- el principi d'una gran amistat”. Vaig replicar-li que hauria de ser una miqueta més curós a l'hora de buscar exemples, perquè aquella pel·lícula, “Casablanca”, acaba amb un aeroport buit i fosc, i el protagonista del bracet d'un gendarme. Tota una metàfora.

I ves per on, com en una sort de justícia quasi poètica, per arrodonir tot aquet Cafarnaüm administratiu, judicial i econòmic, finalment s'ha adjudicat la gestió de l'Aeroport a SNC-Lavalin. Una empresa canadenca implicada en escàndols per corrupció si més no, en dos continents; i vetada formalment pel Banc Mundial, per als propers 10 anys. Quan li van preguntar al Vicepresident Ciscar per tot això, va dir que era un problema específic amb uns directius, no amb l'empresa, i després d'un sospir (supose que degués pensar en el seu grup parlamentari) va afegir, “això pot passar en qualsevol organització”.

Scorsese no hagués signat un guió d'empreses i polítics corruptes, amb una final millor.

"UNA OPORTUNITAT" - Mediterráneo -06.04.14

En maig farà 35 any de la constitució dels ajuntaments democràtics. S'han fet moltes coses al llarg d'estos anys. Tenim tota la formalitat de la llei electoral que ens permet triar representants per un mètode democràtic, i tenim un cos legislatiu que regula el funcionament de les corporacions.

Estem millor que estàvem? Sí. Estem on hauríem d'estar? Òbviament, no. La política institucional està passant per un moment de gran desprestigi, i aquells que hauríem de ser vistos per la ciutadania com a els seus representants i defensors som percebuts, en el conjunt, com un dels principals problemes. 

Una bona prova n'és que ahir mateix a Castelló posarem en marxa una Comissió Especial, que ha de revisar el Codi de Bon Govern municipal; ha d'ajudar a desenvolupar la democràcia participativa; ha de definir la política salarial dels càrrecs electes i de lliure designació; ha de proposar mesures per aprofundir en la transparència i millorar la informació pública; i haurà de decidir quines mesures s'han d'adoptar en cas d'imputacions formals de càrrecs públics.

Siguem francs, si hem de tractar de tot això, és perquè hi ha un evident grau d'insatisfacció. Insatisfacció social, i és just dir que també, d'alguna gent que fem política. Per això hem hagut de presentar propostes com ara esta. Posar en marxa una comissió així és una oportunitat per a fer les coses bé, i congraciar-nos amb la ciutadania. Però és també un risc. Si no avancem, l'escletxa serà més gran. Depén només de nosaltres. 

"TENSIÓ PROVOCADA" -www.castelloninformación.es. 05.03.14

Qualsevol activitat competitiva, pateix de moments de gran tensió, i d’altres de més calma. En qualsevol partit, qualsevol competició, es van alternant moments de joc estratègicament ben construït, amb moments d’un cert descontrol, amb passatges de “joga bonito”, amb instants de gran tensió. Fins i tot d’una certa violència.

Depén de moltes coses. Depén de la pressió externa, depén de les instruccions de l’entrenador, depén del caràcter dels jugadors, depén de l’adversari. Per molt que tu tingues un estil de joc molt ben travat, no jugues igual davant de tots els adversaris, ni jugues igual cada dia. Això és així, i ho podem vore en qualsevol esport.

En futbol, per exemple, hi ha qui diu que el que importa és el resultat, jugues com jugues. Altres opinen que has de jugar be i els resultats ja arribaran. I hi ha qui no en té prou amb guanyar, és molt autoexigent, i vol, a més a més, jugar bé. “Hay gente pa’tó” que diria el clàssic.

Passa en l’esport, però també passa en altres activitats. La política és una activitat molt competitiva. Tots volem guanyar. I a eixe objectiu dediquem els nostres esforços. Estratègies. Tàctiques. I de tant en tant improvisacions reactives. Quan l’adversari et sorprén, reacciones en calent, i no sempre respectant la teua estratègia.

Darrerament la tensió municipal a Castelló va en augment. Res sorprenent. S’ajunten tot un seguit de factors que ho expliquen. Al PP no li ixen els números. El altres dubtem dels números que ens ixen. S’acosten unes eleccions, les europees, i això sempre tensa la situació. A sobre, la societat, la grada si se’m permet el símil, està molt excitada. Ha vist massa coses que no li han agradat, pateix massa situacions injustes. Hi ha la típica rivalitat contra l’adversari, però també hi ha molt de xiulet al propi equip. Temps convulsos.

I aleshores arriba el moment de les compareixences en sala de premsa, i escoltes a determinats entrenadors dir que cal tranquil·litzar la cosa, baixar el nivell de tensió, no criticar a l’àrbitre...

No es creguen res. La tensió que estem vivint, forma part d’una estratègia premeditada per part d’alguns. Concretament dels dos grans, que veuen com per primera vegada en molts anys, “la lliga ja no és cosa de dos”, i saben, que per activar les seues aficions, cal convertir cada plenari en un “derby”, en un clàssic, intentant tapar a l’ “outsider” que els hi va guanyant espais, terreny. Que els hi va clavant un gol darrera l’altre.

S’han trobat que amb els fitxatges, el poder econòmic i el suport mediàtic, les seues estrelles...que amb tot això, no en tenen prou per fer front a un equip més menut, més modest, de jugadors de la pedrera, que es creuen el club, perquè l’han pujat des de les categories inferiors. I contra això no hi poden fer res. Jugant net, jugant bonic, no hi poden fer res. I aposten per la crispació, per tensar la situació, fent així que la seua afició torne al camp i brame virulenta.  Tampoc no dubtaran en fer faltes tàctiques, conscients que amb ells, l’àrbitre, sempre és més permissiu.

Eixa és l’explicació de la tensió actual. Els grans tenen por perdre i por a no guanyar, i saben que la millor forma d’activar les seues aficions i fer que tornen al camp cada diumenge, és crear tensió. Encara que el perjudicat siga l’esport.

"VISENTE, CALIENTA QUE SALES" - Levante-EMV - 01.03.14

La frase d’un amic meu defineix el moment d’ansietat política i personal

que està vivint Vicent Sales. Sales s’ha fet un clàssic de la política, i és terrible per algú que hi porta tan poc de temps com ell. Però quan apareixes en totes les travesses, i al final queda en res, això produeix un desgast important. I Sales que és llest ho sap. Ara que el seu padrí li ha encomanat major projecció pública i li aconsegueixen nous espais mediàtics, ara, just ara, li exploten a un pam del nas algunes decisions de les àrees que ell gestiona. I això el tensa. El tensa molt. El dofí ha d’estar impol·lut.

Dijous va ser un mal dia per a ell. Hi havia una moció socialista demanant la seua reprovació, que finalment no es va debatre per qüestions que no sóc jo qui ha d’explicar. I va encaixar malament. I ves per on, la vaig pagar jo.

Dimarts, tots dos havíem debatut a la Diputació la moció de Compromís demanant declarar BIC els arxius de RTVV. Ell va votar que no, amb una argumentació plena de tecnicismes, que crec sincerament, vaig desmuntar argumentalment un per un. Però no els vaig fer canviar d’opinió.

Dijous, coses del calendari, la mateixa moció es debatia a l’Ajuntament. Quan vaig fer la defensa, vaig fer un resum dels nostres arguments jurídics i polítics, i també de les respostes que ell ens havia donat; i vaig avançar que segur que faria alguna aportació nova ja que està en campanya. Es va picar i en va fer dues.

La primera ridícula, un intent de discutir el criteri de la Secretaria General del plenari sobre la procedència o no del debat. Com vaig recordar i demostrar llei i reglament en la mà, no tenia raó. Només intentava fugir del debat. La segona aportació va ser del tot peculiar.

Va dir que en realitat a mi em donaven igual els arxius de RTVV i que només volia fer soroll, i ho va voler justificar amb una anècdota. Diu que una nit de Cap d’Any la va passar a casa d’uns amics “del BLOC de manual, del de bandereta de Volem TV3 al balcó”, i que quan era l’hora de les campanades, va proposar posar Canal 9. Relata que el fill de la família va dir que en aquella no es veia eixe canal.

Convindran amb mi que este és un dels arguments intel·lectualment menys elaborats que hauran sentit a una persona adulta que diu haver llegit llibres! Patètic. No sé qui és la família, no se què miren els nostres militants a la tele, ni m’interessa. Sé qui no és, un militant de Benicàssim, que en saber-ho, es va mostrar sorprés perquè segons ell quan Sales treballava a l’institut Na Violant del poble, explicava que a sa casa mai es veia Canal 9. Tampoc no m’importa. Però el comentari de que es tractava d’una família “del BLOC, de les de manual”, m’ha recordat una anècdota.

Un dia fa anys jo estava a Castàlia. Anàvem perdent (ja sé que això no és una gran pista) i l’àrbitre va xiular un parell de faltes discutibles i que ens perjudicaven. “Catalán habías de ser” va cridar un xiquet que seia a la fila de davall. Vaig mirar el paperet de les alineacions, i efectivament, l’àrbitre era del col·legi català. Un altra falta i un altre colp el xiquet enfadat “Putos catalanes”, i en aquell moment el pare li ho va recriminar. Nova jugada dubtosa i el xaval fora de si “hijos de puta, estos catalanes simepre nos quieren joder”; i el pare, visiblement incòmode en vore com el fill cridava l’atenció de mitja grada, li va dir: “hijo, ya está bien”, i el xiquet amb la sincera insolència dels infants li contestà: “pues en casa, el abuelito y tú siempre decís lo mismo de los catalanes”. El pare era Alberto Fabra. No sé si Vicent Sales ha menjat mai el raïm a una família així, “del PP de manual”.