
Dimarts, parlant precisament de la família de Homer vam fer cap a “Itchy and Scratchy” l’ “spin off” dibuixat, amb ratolí cruel, sàdic i salvatge, que en cada episodi inventa una forma de fer la vida impossible al gat. Que el mata, vull dir. Amb bestialitat. I així com qui no vol la cosa, vam parlar de la Hanna-Barbera (per cert, el darrer d’origen valencià i amb cognom accentuat, Barberà), de la Warner Bros i clar… el Correcaminos…Bip-Bip.
Vam parlar “about” eixe pardalot de potes llargues i el “Coyote”, als que Extremoduro (salude a Ana Burgos que em deu estar llegint) van dedicar una cançó. Dèiem que el coiot és un mal bitxo. Es passa la vida fent-li la guitza al pardal, intentant assassinar-lo per tots els mitjans coneguts o imaginats. Amb l’ajuda dels més inútils artefactes de la Corporación ACME. Una catapulta, unes roques deshidratades, un forat portàtil, patins de propulsió a xorro, i ves a saber! Invents més estrafolaris que els mini electrodomèstics del Dia de la Mare.
Eixa part de bonhomia que tots tenim dins, ens inclina a sentir-nos solidaris del Correcaminos. Pobre… tot el dia assetjat pel cànid salvatge i maldestre. La gent som així. En general, ens posem del costat del dèbil, del que sembla bo. Però al final de tots els episodis, quan irremeiablement el Coyote acaba malferit per les seues malèvoles ocurrències, el Correcaminos s’hi acosta i se n’enfot descaradament. Bip-Bip.
No m’agrada eixa actitud del Correcaminos. Fa bo al Coyote, encara que siga un “malote”. Vull dir que en la vida, i en els episodis de dibuixos animats també, s’ha de saber perdre, però sobretot s’ha de saber guanyar. El Correcaminos mirant un Coyote esclafat per un tren que no estava destinat a ell, rient amb el bec tort i amb el seu irònic bip-bip; em toca allò que no sona.
La gent que ens dediquem a la cosa pública estem absolutament exposats. El que fem i evitem, el que diem i el que callem, els llocs on anem i als que faltem, conformen la visió que de nosaltres els altres tenen. La gent ens observa, i està bé que siga així.

a gent sap que els governs estan sotmesos a una terrible pressió, i espera dels governants capacitat per suportar-la, de no perdre els nervis. De decidir serenament quina és la millor solució en cada cas. Si davant d’una crisi perds les formes, o uses la teua posició preeminent per castigar al dèbil, estas presentant la teua candidatura al fracàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada