Perquè el diari no em deixaria publicar-lo, però hui em venia de gust deixar tot l'espai d'esta columna en blanc. No perquè no tinga res a dir, sinó per intentar explicar la sensació amb la que es queden sovint les persones sordes.
Ahir ens vam reunir amb l'associació de Castelló. Per raons que fóra llarg d'explicar, tinc una relació personal amb molts d'ells, i tinc un cert grau de consciència de la seua problemàtica específica. La sordesa és una discapacitat invisible. Una persona cega, en cadira de rodes, o fins i tot moltes de les discapacitats psíquiques, són detectables a simple vista. Una persona sorda podria estar llegint un llibre al teu costat en el tren, durant hora i quart, i no ho sabries. Però té greus limitacions.
Hem vist com s'ha avançat a la ciutat a l'hora de disminuir les barreres físiques (rampes, wc adaptats, plataformes al transport públic, places reservades d'aparcament...). Queda molt per fer, però s'avança. En canvi, en les barreres sensorials quasi bé no hem avançat gens. Alguns semàfors amb senyals sonores per a persones cegues i poca cosa més.
Per exemple, quan l'Institut Valencià d'Acció Social organitza Plans Integrals d'ocupació, sempre busca locals accessibles per a persones amb mobilitat reduïda, però si una persona sorda està interessada en fer el curs, es quedarà amb les ganes, perquè “no hi ha pressupost” per a interpret. Mai.
És molt greu. Doble exclusió. El Pla d'Accessibilitat serà una prova de la sensibilitat municipal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada