07 de novembre, 2015

"DE MAFALDA A ULISSES" Levante-EMV 07.11.15

Comprenc que el referent no semble culte, però tiraré mà de Mafalda. Recorde una tira del personatge de Quino, Un senyor que estava treballant en un forat al bell mig del carrer. La xiqueta s’acosta i li pregunta “¿Qué? Buscando los orígenes de la nación?”, i l’obrer en samarreta imperi, tan suat com sorprés li contesta: “no, una fuga de agua”. I Mafalda sentencia: “lo urgente nunca deja tiempo para lo importante”.
La vida municipal està feta d’urgències. Un semàfor no funciona, s’ha de pagar la nòmina, hi ha una visita inesperada, hem comés un error que ho complica tot, s’ha de fer una Roda de Premsa per advertir a la ciutadania de jo que sé quina cosa, cal aprovar un expedient, s’ha de contestar la pregunta de l’oposició, un funcionari demana una signatura, una companya de govern vol discutir amb tu un tema que afecta a les  vostre dues àrees...
La política, tota, però molt especialment la de gestió, demana d’una certa pausa. Un temps per analitzar les situacions, elaborar les propostes, debatre-les, fer consultes, canviar d’opinió, tornar a consultar, decidir... Un temps que no existeix en el dia a dia. I això al final és un problema greu.
Des de fa molts anys mantinc la teoria de que la diferència entre una idea i una ocurrència és un quart d’hora de reflexió i un parell d’informes tècnics. Dit així sona a boutade, però la idea desenvolupada té molt de contingut. Més que no ho sembla. 
Quina és la darrera vegada que esta ciutat es va prendre el temps de preguntar-se en veu alta què vol ser? Alguns recordarem aquell “Imagina’t Castelló” de l’època de l’alcalde Gozalbo. Va ser un intent més o menys reeixit de sumar disciplines analítiques a una idea de ciutat amb projecció de futur. Amb participació de la ciutadania, tot i que en uns paràmetres que amb els ulls actuals ens semblen sens dubte insuficients. D’aquell debat van eixir alguns eixos programàtics. També algunes coses que 25 anys després ens semblen antiquíssimes, però que en aquell moment van jugar un paper d’avantguarda. 
Des d’aleshores, res. Castelló, com a ciutat, no ha tornat a parar-se a reflexionar. D’aquell debat, vam passar vint anys després a un opuscle signat per Alberto Fabra i escrit per ves a saber qui, que es deia: “La ciudad que yo quiero”. Ja no era una reflexió col·lectiva, plural. Era una declaració d’intencions unipersonal, basada més en la voluntat que en cap anàlisi. Crec que Fabra i el seu equip pensaven que DAFO era el nom d’un cunyat foraster d’Epi i Blas. I així ens va anar!
D’ocurrència en ocurrència, cap metodologia científica més enllà del mètode de prova i error. Un mètode que sovint porta al prova i horror, si més no, el resultat del govern popular a Castelló, això sembla demostrar. 
Ara vull una Ciutat de les Llengües que genera despeses milionàries, que no té cap consens ni cap estudi que la fonamente, i que implica un conflicte judicial. Al final, res. Ara vull un Centre de Convencions que té un cost milionari, que mai no s’ha fet, i que mai no hem necessitat ni justificat. Al final res. Ara vull posar les meues grapes cobdicioses sobre Mestrets, i el resulta son plets, i més plets perduts, i un enorme dany moral i psicològic en famílies de la ciutat. Al final res.
La ciutat no es pot permetre actuar com Penèlope esperant a Ulisses, desfent de nit el que ha teixit de dia. Castelló necessita, i ho necessita amb urgència, un Pla Estratègic de la Ciutat. Que incloga tots els plans parcials (PGOU, de Mobilitat, econòmic, mediambiental, sostenibilitat social, igualtat de gènere...) Un Pla que ha de ser fruit d’un treball metòdic, científic i profundament participatiu. I nosaltres hem decidit encetar eixe procés. Guanyarà la ciutat. 

2 comentaris:

Jordi Tàrrega Sangüesa ha dit...

T'ha faltat dir un Pla Estratègic que nosaltres fa dècades que demanem i que la resta de partits, especialment el PP, no tan sols ha ignorat sinó que ha menyspreat.

Jordi Tàrrega Sangüesa ha dit...

T'ha faltat dir un Pla Estratègic que nosaltres fa dècades que demanem i que la resta de partits, especialment el PP, no tan sols ha ignorat sinó que ha menyspreat.