04 de novembre, 2015

"ZAZEN" www.Castelloninformación.es 05.11.15

El zen no és un raonament ni una teoria ni una idea, és només una pràctica. Si eixa pràctica es fa assegut, se’n diu Zazen.  Meditació asseguda. Recreació d’un mateix i la comprensió de l’autèntic jo. Zen vol dir concentració de l’esperit; i za, asseure’s. 
Jo això d’asseure’m ho porte d’aquella manera. Sóc de caràcter inquiet i em bellugue més que una puça en un zoològic. Així que malgrat les moltíssimes hores de despatx i ordinador, diríem que la part Za, la duc d’aquella manera. La Zen en canvi, tot i que de vegades no ho semble, la duc molt millor.
Jo sóc dels que reflexionen. Dels que valoren opcions diferents. Dels que escolten. Sovint s’aprén més dels adversaris que dels coreligionaris, tot i que siga allò que no vols fer o ser. Però aprendre aprens. Sóc lector compulsiu, de lectura transversal quan no és literatura (ací torna a guanyar la inquietud al Za). Treballe moltes hores per a poder improvisar quan toca. Els èxits no s’improvisen, els fracassos menys. 
Busque un equilibri entre dues parts de mi mateix. No tant entre la persona i el càrrec públic, sinó dins del propi càrrec públic. L’equilibri de ser un càrrec de representació sense deixar de ser la persona que sóc. Perquè crec profundament en la necessitat de que els treballs no ens canvien més del que toca. Comprenc que ocupe un lloc de responsabilitat, i sobretot, un lloc amb una immensa exposició pública. Una exposició que jo mateix he potenciat voluntàriament a les xarxes, especialment en l’oposició estant, quan els mitjans tradicionals eren menys porosos al que deia  o feia. 
Però també crec meditadament, molt meditadament, que els canvis en la vida pública no són possibles, si els càrrecs canvien a les persones. Si anem a una uniformització. Si eres portaveu has de dur corbata, sabates de llaç, i dir constantment “implementar”, “augment deficitari” o “increment a la baixa”. No hi crec en això. Sóc el que sóc sent com sóc. Segurament no només per això, però sense dubte no contra això. De manera que sí, que he de vigilar el que dic i com ho dic. Però no vull canviar un sistema comunicatiu, perquè el que tinc, emana de la meua personalitat (plena de defectes, ho sé), i canviar la imatge exterior sense canviar la interior és mentir. I canviar la interior perquè l’exterior no ven...massa trist. 
En l’equilibri entre no deixar de ser qui sóc i com sóc, i allò que represente temporalment, ha d’estar allò que se’n diu virtut.