Corria
l’any 1929 quan a Mèxic President Plutarco Elías Calles, fundà
el PNR que pocs mesos després es passaria a dir PRI. El partit
mexicà de referència que va governar el país ininterrompudament
des de la seua fundació fins al 2000. I el recuperaria el 2012…
Esta longevitat va ser possible perquè el Partido Institucional
Revolucionario, a banda de tindre un nom pleonàsmic, va aglutinar
pràcticament totes les forces polítiques del país. Amb ella,
l’etapa dels cabdills revolucionaris tocà la fi. Des d’aquell
moment, les lluites de poder es van dirimir dintre del propi partit.
Fora, el no res.
Seria
exagerat dir que a Espanya es va intentar el mateix, però resulta
plausible el relat si ens referim a la voluntat uniformitzadora dels
dos grans partits. Un a la dreta, i un altre a l’esquerra. UCD ja
va ser ben bé això. La suma de tots els cabdills que abastaven des
de la democràcia cristiana al liberalisme passant per mil matisos.
Alguns de caràcter eminentment personalistes, i altres que venien no
només d’allò que s’anomenà el franquisme sociològic, sinó
directament de la militància franquista, reaccionària,
antidemocràtica.
Allò
no va funcionar del tot, i les tensions internes (més que no l’acció
opositora) acabà per dinamitar el partit. Suárez marxà fart dels
seus. A UCD la substituí en el govern un PSOE tot poderós a
l’esquerra. Calvo Sotelo (el President oblidat), va afirmar el 2007
que des d’UCD s’havia ajudat al PSOE amb diners públics
(subvencions directes, fons de rèptils, ajudes a través de
sindicats…) per por a que el PCE fos hegemònic a l’esquerra.
El
PSOE intentà ser-ho. A casa nostra s’havia berenat
inmisericordement al PSPV, i a nivell espanyol també al PSP i a bona
part dels partits menors de l’esquerra. I via escissions
orquestrades a gent del PCE (Nueva Izquierda de Cristina Almeida) o
fins i tot d’UCD (el PAD de Fernández Ordóñez). Mentre, la dreta
es va anar reorganitzant.
Així
l’AP del ministre franquista Fraga, va anar sumant voluntats. El
1986 amb el nom de Coalición Popular es van presentar plegats
Alianza Popular, el Partido Demócrata Popular (fugits d’UCD), el
Partido Liberal, Unió Valenciana, Unión del Pueblo Navarro, el
Partido Aragonés Regionalista i Centristas de Galicia. No sense
estira i arronsa, la cosa anà quallant. UV per exemple volà sola
alguns anys, amb bons resultats, però finalment acabà diluïda dins
del PP, que era la concreció electoral unitària d’aquella
Coalición Popular. Pel camí s’hi havia sumat el CDS, bo, el que
quedava del CDS, que havia sigut la plataforma electoral de Suárez
quan els seus li van fer el llit a UCD. I algun altre grup regional
de la dreta. No és prehistòria. El PP es va presentar el 2011, les
últimes generals, amb Unión del Pueblo Navarro, el Partido
Aragonés, Centro Canario Nacionalista y Extremadura Unida. Buscava
coalicions on li calia. Sigles que li feren d’ambaixadores en algun
territori electoralment hostil.
Dic
tot això perquè el PP parla sovint de sopa de sigles per referir-se
a altres, notablement a Compromís. I ara, a este coalició amb la
que ens presentem a les generals del mes que ve. Oblida que ells han
estat la primera sopa de lletres de la història democràtica
(AP-PDL-UL-UV). Obliden que encara ara fan coalició amb el Centro
Canario Nacionalista. Sí, nacionalista! La seua paraula maleïda.
Compromís
ha substituït al PP des ja fa mesos, com al partit que millor
defensa els interessos valencians. Així ho porta recollint el CIS en
les darreres consultes. La coalició electoral que encapçala
Compromís al País Valencià, podria passar per davant del PSOE en
els resultats el proper 20D. Fins i tot disputar la victòria al PP.
Un PP que va sent deglutit dia a dia, per la nova esperança blanca
de la dreta i l’IBEX35, esta gent de Ciudadanos.
Definitivament,
és temps d’acords, de coalicions electorals o de govern, de
pluralitat… I tot això els dos grans partits dinàstics
tradicionals ho porten d’aquella manera. Hi ha nervis. Es nota. Es
nota molt. Serà perquè és el moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada