"ORXATA PARTY" - Levante-EMV- 15.01.11

Arthur M. Schlesinger va plantejar una teoria pendular, segons la qual darrere un cicle progressista en ve un de conservador, i viceversa. Olof Palme va afirmar que esta rotació feia que anés quedant un solatge de valors positius. Per exemple, la Suècia i Dinamarca conservadores mantenen els avanços que en matèria social va deixar dècades de socialdemocràcia. Passarà el mateix ací?

Avaluem als conservadors. Al PP hi ha conservadors, liberals (pocs), cristianodemòcrates, algun centrista despistat, cap valencianista sincer i darrerament guanya força el seu particular Tea Party. Que no sé jo si en versió valencianitzada no hauria de dir-se Orxata Party, bàsicament per acomodar als “fartons” del PP, que és una de les famílies més extenses.

A l’equip de govern municipal, hi ha dos o tres articulistes que semblen membres actius de l’Orxata Party. El problema és que copien malament. El Tea Party manté la filosofia de l’ultraliberalisme deslegitimador de l’acció de govern, en considerar que després de la caiguda de la Unió Soviètica no existeix cap perill amb què justificar l’existència d’un govern fort i, en conseqüència, la societat pot autorregular-se.

La versió local no té eixos fonament ideològics (no sé si en té caps): a ells no els molesta el Govern Central, els molesta este Govern Central. La seua acció política, i el discurs que se’n deriva, es fonamenten en l’ànsia de poder, en la vocació de revenja. Viu la política amb una visceralitat perillosíssima. Els veus defensar al propietari d’un bar que es declara insubmís a la Llei del Tabac, obviant que el partit que els ha convertit en persones públiques i els hi garanteix el sou hi va votar a favor, i que el Conseller de Sanitat ha dit públicament que la faran complir rigorosament, i que la considera una bona llei.

Estes actituds demagògiques són perilloses. Per atacar al Govern Central, no tenen cap escrúpol en atacar els fonaments del sistema democràtic, usant com argument la falsedat i la mentida, intentant convertir en herois als qui incompleixen la llei, criminalitzant doncs als que la complim. I ho fan, diuen, en defensa de les llibertat individuals. Són els mateixos arguments (jo també sé tirar-me pel tobogan de la demagògia) que les milícies armades que des de la Nord-Amèrica profunda s’oposen a les lleis de Washington. Aquells van començar dient que l’Estat no podia decidir sobre els seus drets individuals a, per exemple, dur armes. Després, es van declarar insubmisos (com el del bar) i es van negar a pagar impostos (alguns del seu partit sembla que tampoc no ho fan). Més endavant va vindre l’atemptat d’Oklahoma City; i ara tallen el bacallà amb el suport mediàtic de la Fox. Els nostres ultraconservadors tenen Intereconomia i La Gaceta, fulleta parroquial (de la parròquia fatxa) que l’ajuntament de Castelló subvenciona.

Estos paladins de la llibertat respectaran els avanços socials aconseguits els darrers anys? En tinc fonamentats dubtes. Metre bramen contra les prohibicions, fonamenten la seua acció política acudint al Tribunal Constitucional, per prohibir, per exemple, que es puguen casar les parelles del mateix

sexe. No parlaven de llibertats individuals? I perquè volen prohibir que dues persones adultes, en ús de la seua llibertat es casen? Perquè l’Orxata Party no creu en la llibertat. Ni creu en el sistema democràtic. El que volen és imposar la seua ideologia, la seua religió, la seua moral, i les seues maneres, a la resta. És la seua “llibertat”, o la nostra.

"LA MEMÒRIA DEL METALL" - Mediterràneo -13.01.11

Si alies en la proporció adequada el níquel i el titani, aconsegueixes nitinol. Un metall d’ús freqüent en medicina, o per fer, per exemple muntures d’ulleres per infants. I és gasta, perquè tu una fascinant propietat, per molt que el deformes, que l’estires, el plegues i l’arronses, guarda memòria de la seua forma primigènia, i la recupera només amb una miqueta d’escalfor. En fi, el final de la carrera d’Uri Geller!

A esta propietat se’n diu memòria del metall. Algunes persones del món de la política tenen tan sorprenent propietat en el seu ADN. És molt obvi. Encetes una conversa, i amb certes dosi de paciència i habilitat pots anar relaxant l’adversari, fent que abandone la tensió que li confereix eixa forma (ideològica) tan rígida.

Però si en el transcurs del debat, la cosa s’escalfa una miqueta, si va pujant la temperatura, immediatament es repleguen en si mateixos i com per art de màgia, torna amb tot el seu esplendor la rígida configuració (ideològica) inelàstica, marca de fàbrica. Quan això passa, un ja sap amb qui s’està jugant els quartos. Contra els teus arguments, estratègia de la tortuga. Aquella formació de les esquadres romanes que quasi bé impedia avançar, però que protegia sòlidament tots els seus membres de l’exterior.

Però més que estos, els que em preocupen són els que en conversa privada, mostren ductilitat, mal·leabilitat i fins i tot permeabilitat; però que recuperen la rígida forma de la fàbrica, a una comissió, en el plenari, o davant d’algú del seu partit. Dit d’un altra manera, aquells que en privat són capaços de reconèixer errors del seu partit, són capaços de fer autocrítica, però en públic, són més papistes que el Papa. I més ara que s’estan elaborant les llistes electorals i hi ha molt de preocupat per si repetirà o no.

Una llàstima, perquè la política necessita més gent fidel a la veritat que al seu propi partit. No dic que haja de ser com el níquel gent dúctil i mal·leable, però tampoc cal que siguen només com el titani, dur i refractari. Les maquinaries dels partits tenen un pes excessiu en l’organització política.

I als partits hi medren el mediocres. Ens ho hauríem de fer mirar, perquè això devalua la democràcia.

"NICOTINA NI ARGUMENTS" - Levante-EMV- 08-01-11

A mi em sembla que la llei que regula les zones on es pot fumar i on no es pot és tan discutible com qualsevol altra llei. És opinable. Però no és com em deia un amic una qüestió de despotisme il·lustrat (una elit selecta es preocupa per la salut del comú dels mortals), és una llei aprovada regularment, a proposta d’un govern legítim, i amb el suport d’un parlament democràtic. És exactament això el que és. I com a tal, és revocable per un futur govern, amb una majoria parlamentària d’un altra sensibilitat.

La llei regula on no es pot fumar, i ho fa en defensa de la salut pública. La salut pública és un bé a protegir, que ha d’estar forçosament per damunt de la llibertat d’empresa (per molt que esta siga una llibertat fonamental reconeguda per la Constitució del 1978).

Dic això perquè ja m’està bé la dissidència, però m’agradaria escoltar arguments intel·ligentment fonamentats. Em cansa, em molesta, m’avorreix el corifeu de cotorres ensinistrades parlant de llibertats individuals presumptament vulnerades. Em repateja l’estómac sentir els nous llibertaris, mentre són els mateixos que prohibeixen fumar marihuana, beure al carrer, o volen derogar la llei que autoritza els matrimonis entre persones del mateix sexe! Vosaltres parlant de llibertat? No teniu vergonya! A qui molesta un matrimoni entre congèneres? Quin mal fa a altris? No resulteu creïbles com paladins de les llibertats individuals. Foteu pena.

Com en fa el propietari del local de Castelló que apareix en premsa dient que el negoci és sa casa i hauria de poder fer el que vol. Quina bestiesa! Al seu bar, tampoc no pot vendre creïlles, ni armes de foc, ni és permés prendre un café en pilota picada, ni posar-se a cardar a sobre la màquina escurabutxaques. I per cert, que no vaja de víctima dient que haurà de tancar per culpa de la llei, perquè a la finestra del local hi penja de fa temps un cartell que anuncia que el bar està en venda. Poca broma espavilat, que t’he pillat.

Sí hi ha una cosa que em molesta en tot això del debat polític, que realment em molesta, em cabreja diria per ser més clar, és que em tracten com si fos imbècil. Bàsicament, perquè no ho sóc.

El cretí social en que s’ha convertit Pérez-Reverte, amb eixa dèria que li ha agafat de jugar a l’infant terrible, compara els alemanys que delataven als jueus pel fet de ser-ho i els condemnaven a la més terrible de les morts, amb ciutadans que denuncien que en este o aquell lloc, una gent incompleix la llei. S’ha de ser cabró!

A mi tampoc no em sedueix especialment la idea d’anar-nos denunciant els uns als altres, però demagògia la justa. També li sembla malament al pare d’Alatriste, i a dotzenes d’opinadors de pa sucat amb oli, que denunciem al veí si escoltem que li està pegant una pallissa a la seua parella? Troba immoral que denunciem al conductor cafre que no s’atura al pas de zebra i de poc no s’enduu per davant la iaia Paquita? Trobaria traïdorenc o innoble que anem a Consum a

dir que en tal taller ens han volgut fer la factura sense IVA? Doncs sap què? Que tant de bo la gent tingués un comportament més cívic, més social i aprenguérem a fer estes coses. Perquè denunciant als estafadors del fisc, ens estalviaríem diners tots. Denunciant els maltractadors evitaríem morts. I denunciant als que incompleixen les lleis, defensem els nostres drets. Drets que inclouen el de canviar democràticament una llei si no ens sembla útil, o necessària. Però mentre la llei estiga vigent, menys fums, xiquets, menys fums!

"MORTS, VIUS I ESPAVILATS" - Mediterráneo . 05.01.11

Als mitjans de comunicació i molt notablement a les televisions hi ha un costum més vell que bell d'acomiadar l'any amb una mena d'obituari. Un necrològic vademècum d'artistes, polítics, científics (pocs, no perquè els científics no la guinyen, sinó perquè no recordant-los en vida, ningú no els recorda quan moren) i fins i tot personatges peculiars de les televisions.

No és cert que només morguen els bons. Mor de tot. Com deia aquell, el món ha canviat tant, que està morint gent que fa anys no moria. Moren captaires i gent que viu al carrer, ionquis, maltractadors i algun director de banc. Mor tota classe gent. Vaja per als morts bons un bon record, i per als malparits un oblit.

La meua actitud vital, que es trasllada a la meua activitat política, em porta més a pensar en la gent que naixerà al llarg de l'any que tot just encetem. M'importa més el que es pot fer que el retret, el penediment o l'enyorança per allò passat. M'importen més els vius que els morts.

I enguany naixeran desenes de xiquets i xiquetes a Castelló. Menys, segurament, que en anys anteriors, però suficients per dedicar-los-hi una part fonamental del nostre temps. El temps polític i el temps personal. No es tracta només d'allò tan hippie que el món no és allò que rebem en herència dels nostres avantpassats, sinó el que hem de llegar nosaltres als qui ens sobreviuran; sinó de construir un present vivible pels nous nascuts, i per als que ja fa temps que arrosseguem l'esquelet per la vila. Carrers ben condicionats per la gent amb mobilitat reduïda (que també som nosaltres amb el carro de la compra, o el carret dels fills, o una senyora gran...); places on siguen compatibles els jocs d'infants amb el descans dels grans; carrers ben asfaltats amb delimitació d'espais per vianants, vehicles,

bicicletes; oci dins la ciutat que permeta als veïns descansar; escoles i ambulatoris a una distancia raonable de casa; un TRAM que deixe de conjugar-se en futur... En definitiva, una ciutat còmoda, amb esperit mediterrani de convivència, amb serveis públics de qualitat. Allò que hauria de generar un consens entre els vius. El problema ve quan en política més que vius, hi ha espavilats.