"ESCENARIS MENTALS" - Levante-EMV- 13.08.11

En una reunió del BLOC a València a finals de juliol, ho explicaven i ho explicaven bé Rafa i Josep. En part, és qüestió d'escenaris, d'espais mentals. El socialisme (ja vaig avisar la setmana passada que hui parlaria d'això) ha estat d'una immensa habilitat al llarg de les tres darreres dècades, per fer creure que els vots progressistes els hi pertanyen.

Si m'és permés, voldria en este punt fer una pirueta argumental. Vull dir que és una obvietat que només els necis no entenen, que els vots no tenen més propietaris que els electors. I que estos, ni tan sols els dónen, sinó que els presten a la formació política que en un moment donat, i sotmés a unes circumstàncies modificables, millor sembla poder representar els seus interessos. Interessos econòmics, socials, mediambientals... Importa subratllar la condició de préstec per l’argument d’este article. I convé també assenyalar eixa condició de provisionalitat, de mutabilitat de la decisió dels electors.

Bé, doncs fet este matís imprescindible, tornem al nus. El socialisme valencià, o millor encara, la franquícia valenciana del PSOE porta des de la dècada dels 70 convençuda de que els vots progressistes són d’ells. I que quan l’esquerra comunista (el PC en el seu moment, EU ara) creix, o creix el valencianisme polític progressista (dis-li UPV, dis-li BLOC, dis-li Compromís), no és més que un préstec que ens fan.

És més, he sentit a destacats dirigents dels socialisme valencià, manifestar sense pudor que els altres créixen a costa d’ell. O més directament que els hi hem “furtat” els vots. A mi m’han arribat a dir que si a Castelló hem guanyat una regidora, és perquè els hi he pres a ells, i que ens hem aprofitat de la mala fama de Zapatero. Més encara, que nosaltres només tenim bons resultats, quan ells els tenen roïns, i que per tant, som un opció de pas, condemnada a créixer i decréixer en funció de com els hi vagen les coses a ells.

Si fem una anàlisi estrictament numèrica, la seua teoria sembla quadrar. No amb exactitud matemàtica, però si que sembla haver-hi una mena de vasos comunicants. Quan el PSOE baixa, altres forces progressistes i el valencianisme, pugem. Però...és realment així?

Eixe és l’escenari, l’espai mental inventat pel socialisme, perquè és el que els hi convé. Sovint ens hem deixat enlluernar per eixa teoria, i des d’eixe moment hem començat a perdre la batalla. Si depenem d’ells...si els vots són seus i només ens els deixen quan els hi va mal...si...

Girem l’escenari. I si és just a l’inrevés? I si som nosaltres els qui hem prestat històricament eixos vots al socialisme, només perquè no hem estat capaços d’articular una alternativa creïble, sòlida, forta, plural i possible?

De fet, el valencianisme progressista, el socialisme valencianista era relativament fort i present als 60-70. PSV i PSPV en són les sigles més reeixides. I el PSOE era poca cosa més que algunes desenes de militants ocults i algú com Lerma, estudiant universitari, que encara no sap com va arribar a President de la Generalitat, fent, això sí, Consellers als dos professors que encara no l’havien aprovat quan accedí al Palau de Benicarló. Per una mena d’efecte crida, l’èxit del socialisme espanyol i espanyolista, va fer que el valencianisme progressista s’entregués majoritàriament al paraigües que proporcionava el molsut Felipe González.

Per tant, seguint la doctrina dels socialistes, podríem afirmar amb una certa base argumental, que en realitat el que ha passat és just el contrari. Des dels 70, el valencianisme polític ha “prestat” no només un important cabdal de vots, sinó també una bona part de la seua militància. I la culpa no és del socialisme, que no ha fet més que intentar fagocitar el nostre regal generós, sinó nostra, que fins ara no havíem estat capaços de bastir eixa alternativa nacional i de progrés.

Potser l’èxit actual no és el fruit del descrèdit o el fracàs socialista, sinó just el contrari. Potser ara sí que hem trobat el camí. El temps ens ho ha de dir. L’electorat torna a casa, ara hem de ser generosos per obrir les portes a la militància. Als qui fa 30 anys es van sumar al PSOE pensant que des d’allà es podia treballar pel País Valencià. Ara ja saben que no, hem de ser capaços d’acollir-los sense gaires preguntes i amb cap retret. Benvingut siga qui a sa casa torna.

"GENT DE CLASSE" - Mediterráneo - 11.08.11

No es pot dir que els meus articles siguen especialment elaborats, o doctes, o saberuts... ho sé. I no ho lamente, és el to en el que em trobe còmode. I encara que sé que excusatio non petita, accusatio manifesta, dic això com anunci d’un article, este, especialment lleuger. Però és que és estiu.

Com sóc molt pesat i ho explique tot, segurament ja saben que estos darrers tres anys he dedicat una part important del meu temps (i del de la meua família) a fer una llicenciatura en la UJI. Tot ha anat bé, i a juliol vaig fer el darrer examen. Bé està.

Però ara que ja ha passat vull donar les gràcies a la gent amb la que he compartit l’experiència. Més enllà del professorat, o les divertides cambreres de la cantina de jurídiques, em vull referir a les companyes i companys de classe.

És evident que no sóc Ricky Martin, afortunadament per a ell (i per al seu marit), però tinc un cert grau de popularitat, gràcies entre d’altres coses a esta col·laboració setmanal amb Mediterráneo. Això, i el fet que per edat més bé semblava el professor que un alumne, hagués pogut convertir-se en un element desestabilitzador del meu pas per la facultat. Una incomoditat per a mi, i per les companyes i companys, que hagueren pogut, més o menys involuntàriament, no reconèixer-me com a “un del seus”. Lluny d’això!

Al llarg d’estos anys, ens hem passat apunts, hem fet treballs de grup que hem exposat, també en grup. Hem compartit hores (i hores, i hores, i hores) d’estudi. I hores (i no tantes, però també moltes hores) de cantina.

I per damunt de la col·laboració, diguem-ne, acadèmica, vull subratllar el grau d’intimitat (púdica, això sí) que s’ha produït amb bona part de la classe. Això ha estat fonamental per algú com jo, que feia 20 anys que no xafava una facultat, i que vaig començar amb cert desconcert i no pocs nervis.

Xiques, i xics, ha estat fantàstic trobar-vos. M’heu fet el camí més planer. Als que encara no heu acabat, ànim. I als que ja només vos falta, com a mi, pagar (el caríssim) títol, felicitats. I a uns i altres, recordar-vos com hem quedat. A setembre, soparot. Ja no necessitem excusa per quedar, crec que d’això li’n diuen amistat. Gràcies per ajudar-me a créixer.

"CAP DE L'OPOSICIÓ" - Levante-EMV- 06.08.11

La figura del Cap de l’Oposició és, si no estic enganyat, una tradició britànica, que serveix per donar un cert pes protocol·lari al perdedor de les eleccions. Òbviament, té sentit en un sistema bipartidista, però menys en un de multipartit. Si mal no recorde, va ser el President Felipe González qui va conferir la condició formal (que no legal) a Manuel Fraga Iribarne.

A Catalunya s’ha legislat. La llei 13/2008 de 5 de novembre de la Presidència de la Generalitat i del Govern crea la figura. I com el Parlament català té fins a sis grups i subgrups, sembla evident que la figura, que formalment i legal, correspon al portaveu socialista, està un poc sobredimensionada. Vull dir que l’oposició és molt plural. I segurament la senyora Sánchez Camacho considera que la seua oposició és millor que la que fa el PSC-PSOE, i el mateix pensarà qui lidere (els jure que ara mateix no sé qui és, però ells tampoc) ERC, o ICV, o SI, o C’s o Laporta que no sap si va o bé.

Dic això perquè l’altre dia, en el ple d’investidura com a alcalde de la ciutat i terme de Castelló d’Alfonso Bataller, el representant socialista va referir-se al seu grup com el “principal de l’oposició”. És el més gran, és cert, malgrat la brutal davallada de maig i malgrat que per diversos motius encara no han estat mai junts els nou electes, són el grup més nombrós. Però... el principal partit de l’oposició?

Pensem-hi. Certament, el socialisme local segueix pensant que ells són el millor referent de l’oposició a la ciutat. Malgrat haver perdut 10.000 vots. Malgrat haver perdut tres escons. Però clar, tots eixos “malgrats” ells els compensen amb el convenciment que no és més que una transferència temporal a altres formacions menors, creuen que els vots els hi pertanyen. A sobre, presumptuosament pressuposen que en cas de necessitat hi tornaran o, en el pitjor dels casos, tots els altres partits de l’univers progressista els hi donaran després de fer una reverència, si els hi falten per formar govern. En tot cas, tot això dóna per un article sencer, igual la setmana que ve...

Ara el que vull subratllar és que el socialisme es considera a si mateix com el principal referent de l’oposició. Tot i que siga l’únic partit de l’oposició que es desinfla, com diuen es va desinflar un pit d’Ana Obegón, a no sé quants peus d’alçada.

Segurament Carmen Carreras deu considerar que l’oposició més novadora, més radical, més singular i més esquerrana, és la que fa ella en nom del seu grup. I segurament considere, no ho sé, no n’hem parlat, que el seu model opositor és el més potent, i per tant la millor oposició.

I el BLOC? Com és lògic, nosaltres també considerem que la nostra línia política, el nostre model d’oposició, és el més adient, per desgastar un govern com el popular, alhora que es construeix una alternativa en positiu, realista, assenyada, sincera.

Dissabte, en eixir del debat d’investidura de l’alcalde Bataller (encara em costa fer-me a la idea) un periodista em va dir: “Enric, hui has deixat clar que tu eres el vertader cap de l’oposició”, i després em va explicar com d’encertat li havia semblat el to i el contingut de la meua intervenció.

No se’ns pujarà al cap. Nosaltres mantenim que no hi ha un cap de l’oposició, per la senzilla raó de que no hi ha una oposició. Si no comptem l’oposició interna del PP, n’hi ha tres. I això precisament és el que la fa més poderosa. S’enganyarà, i no reeixirà, qui pretenga estratègies comunes. Estarem d’acord en allò que coincidim, i dissentirem en allò que calga. La pluralitat és un valor positiu irrenunciable. Que ningú no espere fronts comuns. El sentit comú no ho aconsella.

"Cendres i flames" - Mediterráneo- 04.08.11

Parle amb algun amic periodista (sí, sí, tinc amics en la premsa, segurament perquè intente respectar tant el seu treball com ells respecten el meu. Cada ú a sa casa i Nomdedéu a la de tots) d’allò que es coneix com “las serpientes del verano”. Eixes notícies irrellevants o increïbles que s’allarguen durant dies per tal d’omplir els fulls dels diaris, davant el inusual mutisme dels polítics, més ocupats en decidir si toca llet merengada, orxata o aigua de civada, que en pontificar sobre l’EPA o ves a saber què.

Dur ofici el de periodista, més en les condicions laborals que un mercat rebentat oferta ara, i més dur encara intentar fer de notari de la quotidianitat, quan la quotidianitat és silent, tancat per vacances.

Però algunes de les notícies recurrents quant la canícula asfixia no són inventades, són la trista constatació d’una realitat fixa discontinua, com la dels collidors de taronja. Parle, per exemple, dels incendis forestals.

Quan comença l’estiu, i alguns canviem corbates per xancletes, d’altres s’enfunden el mono de feina i les botes de seguretat, i estan alerta, perquè un insuficient manteniment dels nostres boscos i matolls a l’hivern, units a alguna imprudència temerària, fan del nostre paisatge de natural poc verd un camp de cendres i flames, amb troncs d’arbre recargolats pel dolor. Un paisatge gris, cendrós, trist i depriment, que tarda, en el millors dels cassos, dècades en tornar a florir amb força.

És evident que la solució no és pagar indemnitzacions, però quan passa, cal indemnitzar els pobles i persones afectades. Ací no ho fem. Ací l’Estat posa tres milions condicionats a que la Diputació en pose tres més. Però la Diputació no hi posa res.

I el Conseller del ram (ram de què si està tot cremat?) preguntat per la reforestació, va dir que ja eixirien per si sols “brotes verdes”, com un Zapatero qualsevol. Tot plegat un desgavell.

Li dic al meu amic que tant de bo no sàpiga de què escriure este estiu. Que no hi haja flames, ni cendres, ni hidroavions sobrevolant-nos, seria la millor noticia. I si cal omplir fulles de diaris, sempre ens queda allò tan recurrent de preguntar als turistes si la clara és millor amb gasosa o amb llimonada.