04 d’agost, 2007

COSES D'ANAR PER CASA, O TOT EL CONTRARI.

El divendres Lizbeth va convidar a dinar a unes companyes de feina. És una practica habitual entre la gent civilitzada. Organitzes un dinaret entre col·legues, aprofitant que fas vacances.
Lizbeth és un dona molt atenta, molt detallista. També és molt treballadora. Així que va passar-se mitja setmana pensant que faria per dinar, anant a comprar àpats, triant les estovalles entre les dues últimes que varem comprar. “Quines t’agraden més? Les llistades o estes?” “Quins plats posaràs?” vaig preguntar, perquè clar segons els plats el color de les estovalles... Va passar-se mig dijous per la nit a la cuina i tot el matí del divendres. Va fer
pisco sour, un mil fulles de porro (és la seua més recent descoberta gastronòmica. Per xuplar-se els dits!), entrades per picar, em va demanar que l’ajudara a triar el vi. Varem triar un negre valencià, què comencem a tindre’n que queden bé davant els paladars més entesos. I que se jo!
Vaig passar al mig dia i vaig saludar-les mentre feien el vermut. Parlaven del pis. Tenim una casa mig en construcció, per dir-ho així. Un piset vell que estem reformant a mida que el conter corrent ho permet. Hem tirat envans, la sala de bany és nova de trinca, hem fet un armari, una llibreria fantàstica. Bé, he de dir que ho ha fet tot ella, sobretot la part de la fusteria. Lizbeth, és mestra, però volia ser fustera professional. Va estudiar fusteria i no va poder exercir perquè és un ambient molt masclista. Però ella ha dissenyat i construït la taula del centre del saló, la llibreria... Això de la fusta és la seua passió, per això deu haver-se casat amb un tarugo com jo.

Em deia per la nit que ho havien passat molt bé, que havien parlat de la casa, que tot i no estar acabada (la cuina està per inventar, hem de canviar el terra) és un pis amb molta personalitat. Ho van dir les seus amigues i és cert. És el fruit de barrejar estils. Els seu i el meu. Els seus mobles i els meus mobles, el que a ella li agrada i el que m’agrada a mi; i també totes les coses, que són prous, que ens agraden a tots dos.

Bé, tot això per dir, que a mi m’agrada la casa, m’agradaria comentar els detalls i les solucions que hem anat inventat sobre la marxa, amb els meus amics. Per dir també que m’agrada cuinar, i acomboiar els convidats. Però...si mai quede amb els amics per fer un dinarot, encara que no siga un dinar canalla, mai ho faria a casa.

Sóc idiota, perquè de fet m’encantaria, però em fa la sensació que els homes som així d’estranys. No fem el que ens ve de gust, sinó alguna cosa similar. Quedaríem a un restaurant, que és molt més incòmode que a casa. Menjariem el que fa un altra persona, que ni seria tan bo, ni estaria preparat amb tanta cura com si cuinara jo. Tampoc no podríem escoltar el darrer disc que vaig comprar, ni mirar la llibreria (ja se que sóc pesat, però és que n’estic molt de la llibreria)...

Per què fem això els xics? Per no escurar? Per no cuinar (però si a molts ens agrada, i no només fer la paella del diumenge, sinó cuinar-cuinar, quotidianament)? per... Qui ho sap?

Els meus amics no són precisament els típics “maxirulos”, són -en general- gent sensible, amb qui compartisc gustos, i segurament qualsevol d’ells podria escriure res semblant al que estic escrivint jo ara. Però, el dia que quedarem per dinar, anirem a un restaurant. Segur. Definitivament, els tios som més rarets que un orinal amb tirants.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Holam Enric

Tindre una esposa que li agrade la fusta és una bendició. Jo sóc una aficionat al bricolatge i entre altres coses he dissenyat i fet uns quants mobles a casa. Les meues últimes creacions han sigut una fabulosa taula per a la TV i una taula centre per la meua habitació de treball. La majoria de taules de centre només servixen per a posar els peus i res més. La meua, a banda d'això dels peus, que també, clar, té 4 calaixos per a omplir-los de coses, una xicoteta llibreria. A més té més lloc que una convencional. També inclou un sucrer que és l'hòstia. Pero en ma casa ningú em fa cas. La meua esposa ho mira i diu… bo… no està malament, el meu fill i nora passen. Però em sent compensat totalment amb les opinions de la meua néta Inés que té 5 anys, inclús m'ajuda a serrar fusta i orgullosa diu que jo sóc el millor fuster del món. Una gaudida, a vegades cal tindre paciència, esperar uns anys i veure compensat el teu ego sobre el que fas. Una gaudida. Si vols alguna foto com a mostra del que faig me la demanes. Una salutació i bon agost.
Jesús de Torreblanca

Anònim ha dit...

Pues a mi me ha dado por pintar. Paredes y techos. Aunque los techos no se me resisten. Mucho esfuerzo, pero al final compensa.
Lo último ha sido pintar el pasillo. Color rojo-vino. Un disparate, creía yo, pero mira por donde a mi mujer le gustó el color, y ..... ya está pintado. Faltan unos detalles, pero en un par de dias, listo.
Cocinar no sé. La madera me gusta.
Enric y José. José y Enric; Mañana fotografio el pasillo y cuelgo en YOU TUBE la foto. Os daré la dirección.
Un saludo.

Anònim ha dit...

Los techos se me resisten, quise decir.

PVS ha dit...

A mi las labores del hogar... no me gustan nada...
Nunca he tenido la suficiente paciencia para hacer nada manual.
PVS

Enric Nomdedéu Biosca ha dit...

Tenia una certa curiositat per vore com reaccionaria la gent a una entrada com esta. Molt interessant! Hem fet un racó del bricoidea "ahivalahostia"!

tonet ha dit...

El problema crec que no és tant d'idees que el que més i el que menys les té, el problema és d'espai, s'ha de tindre un lloc per tindre ferramentes i per poder treballar a gust sense molestar i clar amb els tamanys que tenen hui en dia les vivendes això és pràcticament impossible.

Anònim ha dit...

Pues ahora se me ha metido en la perola enmarcar fotos.
Ya os contaré como acaba el tema.
Me han dicho que no es complicado. Hay que comprar el perfil, cortar. pegar con cola blanca, cristal y ya está.

Anònim ha dit...

Hola enmarcador de marcos. Para esa faena te tienes que comprar un aprietamarco que venden en Todomadera de la calle Castelldefels de Castellón. Sin esa herramienta no te saldrán bien.
Un saludo. Jesús de Toprreblanca

The Spirit ha dit...

Un consejo para realizar marcos. Buena sierra que corte los angulos de 45, existen con guia para no estar marcando con rotuladores que manchan. Cortar la chapa que va detras con un poco de holgura, que luego no siempre entra a "bascollaes". No enguarres mucho con cola blanca el perfil, si aprientas bien durante unas horas seguro que no se abre. De momento, no se me ocurren mas inconvenientes. En leroy Merlin existe de todo, pero pasate tambien por galindo que tambien esta bien surtido. Algunos añitos en Gaiata sirven para algo,jejeje. Besets.

Anònim ha dit...

Jesús y the spirit:
Gracias por vuestros consejos. Cuando haya hecho el primero os lo digo.
Mañana iré a Todomadera. Suelo comprar alguna cosita allí.
Saludos.

Torribio Blups ha dit...

Benvolgut Enric,

Per què fem això els xics? Per no escurar? Per no cuinar (però si a molts ens agrada, i no només fer la paella del diumenge, sinó cuinar-cuinar, quotidianament)? per... Qui ho sap?

Potser perquè tenim més clara la fragilitat de l'amistat, i per això no volem arriscar-la davant comentaris ben intencionats, però completament equivocats, com ara 'Aquesta llibreria és provisional, no? Fins que en compreu una de veritat, no és així?' :-)

A casa, els íntims, i quan no quede més remei :-)

--
Torribio.

Enric Nomdedéu Biosca ha dit...

Ben vist. Potser siga alguna cosa així. Però fixa't, que si ferem un dinar amb parelles si que convidariem a casa i fins i tot cuinariem. Igual és que elles (si les parelles són hetero) són una mena d'assegurança, i quan "ell" comença amb la frase sobre la provisionalitat probable de l'estanteria, "ella" li clava un puntelló al temps que diu "les cortines són noves? Són d'allò més bonic."

Inés ha dit...

Salutacions !!! Estic al poble i no tinc Internet.M'estic perdent la quotidianeitat del blog, els comentaris de la gent i els teus...
Jo també sóc bricolera, d'anar per casa. Lizbeth és una "maga" del bricolatge,he vist la casa i puc donar fe, encara que no sóc notària. Sóc amiga però si no m'agradara el que li he vist callaria i prou. També és molt bona cuinera. Ai!!! jo no.
He llegit que parles del dinar dels dimecres. Gran equip i gran tertúlia.De primera, com el bricolatge de Lizbeth.
També tens els sopars de divendres, més d'anar per casa , com el meu bricolatge, no tan plurals, som tots d'una pasta pareguda,encara que discrepem sovint i això és bo,xarrem, discutim, riem...(i de vegades no plorem precisament perquè és divendres) però sobretot ens estimem.És tan necessari estimar-se i saber que eixa gent està ahí des de fa un grapat d'anys i els que ens queden , si els déus ens ho permeten.

Enric Nomdedéu Biosca ha dit...

Ens ho permetran, els déus no tenen cap problema amb la gent normal. Tot i que saben que en realitat som més competència per ells que els grans liders d'això i allò.
La gent creu en nosaltres, té fé en nosaltres. I és perquè "nosaltres" som gent normal, de veritat. Que estem ahi quan un amic ens necessita.