19 de novembre, 2008

"MÀRQUETING". Levante-EMV.22.11.08


He acabat de llegir un assaig titulat Màrqueting polític: l’art de guanyar eleccions. Fins al 2011 no sabrem si l’he entés.
La tesi primària és el pes del màrqueting electoral en la política, cada colp més marcadament mediàtica, dels darrers anys. De fet, fa una anàlisi dels candidats, com producte, en un mercat, l’electoral, que s’assembla significativament al que estic estudiant a la universitat sobre les empreses, en l’assignatura de Direcció Estratègica. Fins i tot en algun capítol, suggereix la necessitat d’aplicar una anàlisi DAFO al candidat o al partit. Ho he fet amb mi mateix, però no els exposaré el resultat, perquè tinc la poderosa sensació que el meu professor llig este diari, i francament, tampoc no cal donar-li avantatge. Si m’ha de suspendre que s’espere a febrer com tots.
Una de les contundents afirmacions de l’autor, és que per si sols els mitjans de comunicació no són garantia de l’èxit d’un candidat, però sí que ho poden ser del seu fracàs. I això trobe que és especialment significatiu en una opció com el BLOC. És indiscutible que nosaltres no tenim grups editors “amics”, o directament deutors del favor d’una llicencia, o de milers i milers d’euros en publicitat. Per tant, cada titular que aconseguim, és el fruit d’una inversió en temps i dedicació molt major que la dels nostres adversaris, PP i PSOE, i cada ratlla que ocupem en un diari, o cada minut en antena, són també el resultat d’un treball de qualitat, que ha de competir amb les immenses maquinaries propagandístiques del PP i el PSOE.
Rebaixant el nivell i per entendre’ns. Si el PP o el PSOE presentaren una granera com cap de llista aconseguiren el 35% dels vots. I això és un fet provat, perquè ho han fet en alguna ocasió. I que em perdonen les graneres. Nosaltres juguem en un altra lliga.
Si al final, l’èxit polític, té més a vore amb la repercussió mediàtica, i esta és filla dels favors i els deutes, aleshores, nosaltres ho tenim pelut. A finals del XIX o principis del XX era prou habitual que un partit tingués un grup mediàtic propi. Això hui ja no passa. Ara són els grups mediàtics qui semblen tenir partits propis. I en mig d’esta guerra de guerrilles, nosaltres alçant el ditet i dient: “psst, ei, escolte, que nosaltres estem ací”. Pelut he dit que ho teníem? Peludíssim.
Quasi tothom ara compra le menjar en grans superfícies. Jo mateix compre habitualment en una de mitjana, però quan necessite una cosa de qualitat, bona, especial...no sé, per exemple, ara que la meua dona està constipada i necessitem taronges bones per fer suc, vaig a Benlliure, la verdulera del barri. Mai no ha eixit a la tele, ni l’hi he vist anuncis als diaris, però és garantia de qualitat. Si per triar una bona taronja, la gent reflexiona, sembla raonable que reflexione també abans de votar, caram, que si no, acaben comprant melons!

30 comentaris:

Anònim ha dit...

Has donat en el clau: cal fer bones taronges i vendre-les a la botiga que tots coneixen... No vendre sireres fora del poble, allà lluny, a l'esquerra.

Taronges? Has dit taronges?

Toni

PS: No les tinc totes que et publiquen l'article. M'alegraré si ho fan.

Anònim ha dit...

La majoria no va a Benlliure, compra taronges a la gran superfície sense mirar si són valencianes, del Marroc o de Sud-àfrica...

Nomdedéu ha dit...

He apretat una miqueta amb l'article, en part per vore fins on tinc llibertat al Levante. Des de fa molt de temps publique el que crec oportú, i mai no m'han dit res, però...vorem. Jo crec que si.

Josep ha dit...

"Si el PP o el PSOE presentaren una granera com cap de llista aconseguiren el 35% dels vots." S'ha plantejat vostè que, tal vegada, hi ha un 30% o un 35% de la societat valenciana que, en molts aspectes vitals, es pot equiparar a una granera?

Anònim ha dit...

Enric, tinc clemenules, de categòria, ara en aquestos moments no tenen preu a l'hort i a més no les agafa ningú.
A les tendes van cares i a les grans superfícies un poc més barates però a l'hort no valen ni un cèntim.
Si vols quedem i agafa les que vulgues.
Un salut, Tonet.

Josep Aparicio ha dit...

El País Valencià és un país sense líders polítics. Només s'és líder a partir del moment en què el partit et col·loca en la graella d'eixida com a cap electoral.
Camps, Alarte, Pla, Morera, Oltra... Cap d'ells arrossega ni un sol vot extra per a les seues formacions.
Enmig d'este panorama, només se m'ocorren dues excepcions i mitja: González Lizondo i Rita Barberà. Tots dos, capaços de suggerir adhesions a la seua persona abans que al seu partit. La mitja jo diria que va ser Joan Ribó, un polític al qual no se li va traure tot el suc que podia haver donat (ara que es parla de taronges), i que esperem que torne a primera línia.
És cert el tema del silenci informatiu, però no ho és menys, que sense un líder que enganxe, no hi haurà motivació suficient per al periodista en qüestió.

Saludets.

Anònim ha dit...

Les taronges són com els polítics, les bones sense preu per al llaurador i les roins d'oferta a les grans superficies.

Anònim ha dit...

Es que és tan difícil esbrinar que hi ha dins del cap de la gent, és com el futbol, la gent és del barça o del madrid, hi ha pocs que siguen d'un partit diferent. És una cosa que s'ensenya des de menuts, has de ser del madrid o del barça, has de ser del pp o del psoe. Ara ves i canvia aixo. Per cert, voste de quin equip és?

Anònim ha dit...

Doncs jo als qui millor els venc les taronges són als meus: als nacionalistes. Però amb això no tinc prou i els ho venc als d'esquerres que també venen sovint.
I del meu hortet biològic, tinc uns col·legues ecologistes que me'l fan xas!

Fa uns anys vaig intentar ampliar el mercat als de centre, i em vaig veure obligat la rebaixar qualitat, a donar informació ambigua. Però resultà vaig perdre la confiança dels meus clients tradicionals i els altres continuaren anant a les grans superfícies.

Gràcies a l'estratègia de marqueting dels darrers he aconseguit recuperar als tradicionals i ara em va bé, però... i si decidisc tornar a fer allò d'abans???

Llavors serà un circ i perdré definitivament els meus! I serà la bancarrota

Nomdedéu ha dit...

Tens una experiència particular. Sembla que ni plantem el mateix, ni collim el mateix, ni hem participat als mateixos mercats. Evidentment la teua història no és la meua. I jo no m'he mogut ni de l'hort, ni de la paradeta fa 25 anys.
Dir que et va bé gràcies a l' "estratègia de màrqueting" de le darreres és curiós.
també graciós.
Si et va bé ho sabras el 2011, ara com ara, als diaris l'únic que diu és que has posat matacistoc a l'aigua i has semat el camp.

Anònim ha dit...

voste de quin equip de futbol és sr. Nomdedeu?

Nomdedéu ha dit...

mai no m'ha agradat el futbòl, però vaig a Castàlia a vore el Castelló. I francament, quan guanya me n'alegre.

Anònim ha dit...

Hi ha futboleros del Barça o del Madrid, també del València o el Vila-real fins i tot del Castelló. Hi ha gent que no li agrada el futbol.
Hi ha gent que preferix altres esports com ciclisme, natació.....
El que no hem de ser és tan simples com ser del Barça o del Madrid només o del PP o del PSOE. Cal lluitar contra el bipartidisme que tendeix al partit únic PPSOE.

Anònim ha dit...

Enric, la teua reflexió sobre la granera com a cap de llista està avalada pels fets:
En les eleccions de 2003 el PP va presentar per primera vegada Francisco Camps com a candidat a la Generalitat. Camps era llavors un desconegut per a la immensa majoria dels ciutadans, a banda de ser un home sense carisma (qui pot negar això?). Me'n recorde que un membre del PP va assegurar aleshores a la premsa que estaven completament segurs que guanyarien les eleccions encara que el PP no en presentara cap (!), de candidat. Es a dir, tant els feia tindre Camps o una granera com a cap de llista.

Nomdedéu ha dit...

Si almenys fora una granera que agrana cap a casa...

Anònim ha dit...

Si vols bones taronges res com les de Betxí, on també tenim els millors jugadors de boli.
Bé, bromes a part és cert que cal un bon marquèting polític, molt més important a les ciutats mitjanes i grans que als pobles més menuts. Ara bé, el millor marquèting és un treball constant, un contacte directe amb els votants i que sàpiguen i coneguen el treball que es fa, això sobretot. Per a nosaltres (grups minoritaris) no val per a res el que fem si no té repercussió. Per això ens convé, i molt, tindre mitjans afins o almenys, no en contra.

Anònim ha dit...

Enric, parlant de màrqueting polític, potser podríem aprofitar algunes de les claus de la victòria d'Obama als Estats Units, com ara l'ús que ell ha fet de les noves tecnologies en la seua campanya electoral. Tots sabem que el Bloc no disposa de mitjans de comunicació afins, però hui en dia disposem d'un recurs molt poderós encara per explotar: Internet.
Seguint l'exemple d'Obama, si s'organitza bé, es podria bastir una xarxa molt efectiva de col.laboradors i simpatitzants a nivell nacional que fes arribar el missatge del Bloc fins a l'últim racó del País. Aquesta és la nostra oportunitat. Com diria Barack: yes, we can.

Nomdedéu ha dit...

Els dos darreres teniu raó. Són visions complementàries.
A un poble mitjà, el millor màrquetig és el de la barra del bar. Prendre café amb els veïns, que et vegen treballar,etc.
A les ciutats més grans això també és imprescindible, però és molt més difícil de positivar-ho.
I ací és on juguen, cert, un paper importantíssim les noves tecnologies.
Jo hi crec.
Tinc un bloc fa anys, participe en fòrums a internet, sóc usuari de facebook i de twiter...però sóc, sense voluntat, pioner en això.
Vull dir, que no hi ha tans polítics al BLOC tan actius en l'ús d'estes tecnologies.
Quan dic que sóc pioner no estic posant-me una medalla, sinó queixant-me de que hi haja tan poca gent.
Però amb tot, la meua batalla és estar als mitjans de comunicació de masses. Homologar el BLOC entre els grans. Crear espai mediàtic per el nacionalime progressista. I mira...anem fent. Escric setmanalment a Levane i Mediterráneo, i estic setmanalment com tertulià a la SER. A banda de les noticies que generem.
No és poca cosa. En este moment crec que sóc el polític del BLOC amb més accés als grans mitjans.
Ens hauriem de preguntar perquè. Ni tan sols sóc el càrrec públic més representatiu, ni un destacat membre de la direcció. Però un ha de treballar molt i de valent, per guanyar-se un foradet.
Algú hauria de plantejar-se per quina raó a mi m'ofereixen eixos espais en representació del BLOC.

Anònim ha dit...

Excel·lent comparativa, Enric. Sempre m'ha agradat molt la teua capacitat per a fer didàctica amb metàfores.

Per altra banda, ja veuràs com el DAFO és de les eines més mínimes a aplicar (tot i fonamental per a iniciar les prospeccions). Jo, si em permets, i ja que estàs estudiant direcció estratègica, em permetria fer-te unes poques preguntes, a veure com les respons:

Per què no oposem economies de localització a economies d'escala? Dit d'una altra manera, si els partits grans poden presentar una granera i guanyar, per què el nacionalisme valencià encara no ha assumit la necessitat de trobar els seus avantatges comparatius per a combatre això?

Per quin model estratègic creus que haurà d'optar el BLOC a partir de 2009? genèrica, global o de lideratge? embrionària, de creixement, de recessió, de maduresa? Vigila la/les que tries.

Tenint, com tenim, una lleialtat a la marca més que considerable, perquè no aprofitem sinèrgies? Per què treballem tan malament la integració vertical descendent (traduït: Per què hi ha tants votants nacionalistes que opten per substituts propers com PSOE, EU o ERPV tot i estar en entorns absolutament proclius a valorar la nostra habilitat distintiva: el valencianisme?

Alguna volta analitzarem seriosament el nostre macroambient? Aplicarem el model de Porter a la política valenciana alguna vegada, per saber com crèixer? O continuarem fent cas de les intuïcions?

Una salutació, Enric.

Nomdedéu ha dit...

És una línia de treball necessària, Albert. La propera executiva hauria de ficar-s'hi amb ganes.
No faré ací crítiques públiques de les estratègies del meu partit, o de la manca d'estratègies. Ja ho he fet massa vegades i m'ha dut més mals de cap que altra cosa.
Ho faré en el fòrum adequat. Però s'ha de fer o perdrem el tren.
No sé si cal aplicar el diamant de Porter, el PEST o la biblia en vers, però o ens prenem seriosament el disseny de l'estratègia (quasi diria "una estratègia, la que siga, però una que dure 10 anys") o pleguem.
Els colps de timó dels darrers quatre o sis anys. Ara sóm taronja, ara roig, ara ecologistes, ara intentem ser valencianistes, ara fem una UTE, ara fem el ridícul a les urnes, no és precisament una "fortalesa" de la marca BLOC.
Així que...feina de tots i per a tots.

Anònim ha dit...

quant de freak solt a estes hores, aneu a `procrear, la tècnica palestina també dóna els seus fruïts.....

Anònim ha dit...

Enric, no he viscut mai a Castelló, ni tampoc hi tinc cap vincle familiar, ni laboral, amb la capital de la Plana. Malgrat això, tu ets el polític que conec millor. Tinc un coneixement del teu pensament polític i de la teua actuació pública com a regidor, infinitament millor que, fins i tot, qualsevol conseller de la Generalitat. Aquest coneixement no l'he aconseguit ni a través dels diaris ni a través de Canal 9. Ni tampoc he parlat mai personalment amb tu. Simplement he llegit centenars d'articles, comentaris, participacions en fòrums, etc. que dia rere dia has anat publicant en Internet, el mitjà de comunicació
per excel.lència del segle XXI.
Ahí està la clau: un ús eficient dels recursos que hui en dia posen al nostre abast les noves tecnologies. No només em referisc a la possibilitat de proporcionar informació completa i actualitzada, sinó també vull apuntar la possibilitat d'organitzar campanyes, d'atraure simpatitzants, de mobilitzar persones ... fins a l'últim racó del País. Les possibilitats són infinites. No les desaprofitem. Tenim la tecnologia, ara només cal imaginació.

Nomdedéu ha dit...

Si. Ho he dit moltes vegades, invertisc molt de temps en esciure, però molt més en llegir.
si vull fer política de forma que tinga un mínim sentit, ha d'haver-hi una interrelació amb la get que represente, i amb la que aspire a representar un dia.
Per això, apassionat com sóc de la comunicació, escric als diaris, mantig este bloc, i ara experimente amb el twiter i el facebook. Però sobretot, llig i conteste la gent que escriu ací, i llig regularmanet desenes de blocs de gent d'ací i allà, que pensen com jo, que pensen diferent i que pensen el contrari.
És veritat, això d'internet és una opció fantàstica per nosaltres, els que tenim dificultats per accedir a altres mitjans. Però no oblidem que la gent, la major part de la gent, no mira esta pantlla sinó l'altra. I no llig blocs, sinó diaris. Per tant, això no pot substituir tot allò, però tampoc no podem negligirho.
Hi ha una oportunitat esplèndida per nosaltres amb les noves tecnologies.
Videos a Youtube o altres servidors, blocs, microblocs...
Jo no sóc ningú per donar consells, però convide a tots els carrecs públics del BLOC a mantindre vius (però vius i contestant a la gent)els seus blocs. Aprendrem tots moltíssim del que pensa la gent, i tindrem contacte directe.
Un contacte, que tampoc no ha de substituir el contacte físic, el saludar la gent al carrer, a les festes, al futbòl, a les processons, als actes culturals...
No es pot representar a la gent si no estàs amb la gent. Si no hi estas, la gent no et reconéix com un d'ells i prefereix que el represente un altra persona.

Anònim ha dit...

Tampoc hi ha molta gent que llija els diaris impressos. A més, els diaris més llegits són els esportius, no els d'informació general. La majoria dels ciutadans s'informen a través de la ràdio i la televisió, en això tens raó. Jo, a més, hi afegiria l'èxit que tenen els diaris gratuïts que es reparteixen al carrer, que ja han superat en nombre de lectors als diaris tradicionals. El Bloc ha de ser present també en aquest tipus de diaris, els gratuïts, que tenen cada vegada un major impacte.

En qualsevol cas, el fet evident és que cada dia hi ha més gent que s'informa a través d'Internet, i l'augment és exponencial. A més, les persones sensibilitzades amb la política ja no recorren als mitjans tradicionals, prefereixen un fòrum plural i obert a la participació com és Internet, amb tots els seus avantatges com ara la immediatesa i la interactivitat. Per això trobe que el Bloc hauria de saber traure el màxim rendiment a la possibilitat d'arribar a moltes, moltíssimes persones sensibilitzades a qualsevol racó arreu del País on hi haja una connexió (ja siga cable o WiFi). I no sols per informar-los, sinó també, i molt més important, per mobilitzar-los. Hi ha molt més valencianistes del que ens pensem. Obama va mobilitzar a través d'Internet milers de simpatitzants, gent anònima, que malgrat no pertànyer al partit demòcrata, hi va col.laborar en la campanya electoral bé aportant donacions o bé anant casa per casa, porta a porta, per demanar el vot als seus conciutadans. Només és un exemple.

Pere Fuset ha dit...

I nosaltrs fem un tufet a amateus...

Anònim ha dit...

Hola Enric, molt interessant el teu article.
Vull fer una reflexió sobre allò que dius dels grups editors amics i dels interessos publicitaris dels mitjans de comunicació i la seua suposada falta de ètica amb la contraposició de dos exemples.
Per una banda, el diari Mediterráneo, paradigma baix el meu punt de vista (i supose que de la gran majoria d'amics d'este foro) del clientelisme amb el poder polític. Un diari que no dubta en oblidar la seua funció social i de control dels abusos del poder polític per amagar les vergonyes dels dos Fabra en assumptes com Mestrets o la corrupció. A canvi, és clar, de publicitat. Un diari que, en canvi, té als seus treballadors en contractes estables i cotitzant a la Seguretat Social (sí, ja sé que no deuria ser un mèrit però, als mitjans de comunicació, ho és).
També tenim a Castelló un diari com Levante i una emisora de ràdio com la SER en les antípodes mediàtiques: Enfrontats amb la corrupció política, defensors del dèbils (Mestrets) i de les causes perdudes. Aixó sí, Levante té a alguns treballadors d'esports de cap de setmana sense contracte de treball i d'altres il·legals perquè fan 40 hores semanals i tan sols cotitzen dos díes. En la SER, en canvi, s'imposen els salaris de 600 euros mensuals per als seus periodistes.
I ara les dos preguntes retòriques: Què model dels dos és més ètic? Per què no poden ser compatibles?

Per cert, Enric, és la primera vegada que m'expresse al teu blog malgrat que m'agrada molt seguir-lo així com l'actualitat municipal de Castelló. En la meua opinió, ets un exemple de polític moderat i sensat. Crec, però, que el teu discurs adoleix de una mica més de demagògia per a guanyar vots que, al cap i a la fi, és l'objectiu. Per exemple, a mi, que me considere una persona amb criteri propi, m'agrada escoltar-te dir que els impostos han de pujar l'IPC però reconec que, tal vegada, a la majoria de gent li agrada més el discurs demagògic del PSPV de no pujar-los ni l'IPC. (Sr. Calles, de veritat creu que és viable???).
Eixe trobe que és un gran obstacle per al creixement electoral del Bloc, compatibilitzar el missatje propi diferent a PP-PSOE amb cert punt demagògic, a banda evidentment de la dificultat per a accedir als mitjans de comunicació.

Salut
Santi

Anònim ha dit...

Deseo hacer una aportacion.
Hablo y leo en valenciano.
Escribir, deficientemente.
Algunos artículos escritos por el Sr. Nomdedeu, se los doy a mi mujer.
A mitad de la lectura, abandona. Pone interés pero no sabe leer en valenciano.
Si desde el Bloc queremos llegar a todos y todas ...... lo veo dificil.
Ya sé. Me direis que esto o lo otro, pero se trata de llegar a todas y todos. Habrá que encontrar una solución.
Saludos.

Anònim ha dit...

Se me olvidó decir que estoy afiliado al Bloc. Y por tanto, estoy interesado en que el Bloc llegue a todas y todos.
Saludos.

Nomdedéu ha dit...

Sobre la llengua dels articles. És cert que pot dificultar-ne la lectrua a alguna gent. Ho entenc. Per això, al bloc he afegit uns traductors directes al castellà, anglés i francés. Són prou eficients, i permeten la lectura de qui no tinga la possibilitat de fer-ho en valencià. Per a qui els llig als diaris, no tic solució.
Però hi ha una cosa que no cal oblidar, tota la informació que genera, o en la que particia el BLOC, en diaris apareix únicament en castellà, de forma que tot el món que puga llegir en eixa llengua té una informació directa i continua dels posicionaments del BLOC. Per tant, d'una forma descompensadament majoritària, la veu del BLOC apareix en castellà als mitjans. És cert que els articles no.

Santi, la disjuntiva d'haver de triar entre un model i l'altre és impossibe. Segur que ho saps. Com tu, aposte per fer-les compatibles.
Però mira, està molt bé que es diguen estes coses, que hi ha massa lector o "escoltador" de mitjans qualificats de progres, que miren cap un altre cosatat en estes coses.
És com les condicions de treball del personal dels partits d'esquerres o d'alguns sindicats. Una vergonya que deslegitima part del seu discurs.
Hui mateix hi ha un exemple esferidor al Mediterráneo, sobre el tema Mestrets. És directament el discurs de PP, allò de que la majoria accepta un tracte tal i tal. El cert és que estic en condicions de provar, que eixe tracte no s'ha oferit a la resta de propietaris. Però tot i així no hi fa res, les minories tenen dret a defensar els seus drets. I de fet, exie no és el debat, el debat és que el que fa el PP és il·legal segons el TSJ, i a Mediterráneo sembla no importar-li. Com no li importa (ni a Levante) saber qui són els propietaris de la resta dels terrenys. Quina empresa ha comprat a bon preu i ara realitzarà els guanys.
Sobre la demagogia...doncs si. En eixe sentit no sóc un bon polític. No em deixe arrossegar pel que pot resultar més efectiu en un moment donat. Em pot la coherència. I no a mi només, no viag per lliure, al meu col·lectiu li embla bàsicament bé la línia d'actuació municipal.
Nosaltres hem dit que no volem oposar-nos a allò que farem quan governem. Això ho fan molt bé el PP i el PSOE, que no tenen cap vergonya en estes coses
És una batalla doble la nostra, la de lluitar contra les grans estructures polítiques del país, i la d'intentar regenerar la política des del sentit comú i la coherència.
Potsér tens raó i ens exigim massa, ens posem metes inassolibles, però es que si no és així, a no seriem nosaltres. Seriem com ells.

Anònim ha dit...

Espere que no tingues res en contra dels melons.