"OFICIS". Mediterráneo. 05.02.09

L’avi Josep era cuiner. Alguna cosa més que cuiner, era el xef d’un important hotel de Calella de Palafrugell. Els records de l’avi, va morir quan jo tenia 10 anys, són els d’un homenot (Josep Pla, fill del país, l’hagués considerat així), sempre vestit de blanc, amb un davantal fins els peus, i un barret d’aquells que semblen un caneló, que sempre em posava a mi, quan entrava a la cuina de l’hotel a vore’l.
El iaio Higini va canviar d’ofici algunes vegades, però aquell que tenia més a cor, era el de sastre. I més concretament de l’època que tallava i cosia gorres. Al iaio no el vaig conèixer.
Els dos tenien oficis. Una professió és un altra cosa. L’ofici s’aprèn, però no tinc clar que puga estudiar-se. I quasi sempre té molt de vocacional, per això sovint la gent que té estos oficis són gent que donen el més i millor cada dia, que treballen amb parsimònia, amb cura, amb deler per oferir el millor producte, per al millor client.
I no ho havia pensat mai, però igual és per eixa herència que visc la política amb idèntica actitud. No faig res sense pensar en per qui ho faig, i sóc dels qui li agrada fer les coses a mida, encara que represente més treball. Tampoc no ho és la política una professió. Un ofici sí. No pot estudiar-se, però se’n aprèn cada dia. M’agrada pensar que sóc una miqueta cuiner, negociant amb uns i altres mocions i declaracions (tot i que uns i altres sovint em consideren el pinxe i em voldrien escurant), o un sastre que fa gorres a mida. Clar què...a l’ajuntament està més de moda el “prêt à penser” i la talla única ideològica. I sobre gorres, alguns aficionats a anar de gorra als llocs també en tenim.