06 de maig, 2009

"DONACIONS" Levante-EMV.09.05.09


No recorde exactament la data, però sóc donant d’òrgans des de fa més de 20 anys. Còrnies, fetge, ronyons, pàncrees, cor, pulmons i no sé si alguna cosa més. I encara fa més anys que sóc donant de sang, i done regularment 3 colps a l’any.
No ho dic per reclamar cap reconeixement. Res ni ningú no podria fer-me sentir millor del que em sent cada colp que em fan una extracció, o cada colp que sent a la televisió que un donant ha salvat 5 vides. Sé que si un dia les circumstàncies em posen en eixa disposició, el meu cos en podrà salvar alguna més. I la meua família ja sap que ha de fer. De fet, ni tan sols estic segur, que puga parlar-se de generositat, al cap i a la fi, done allò que jo no necessite. Sang, que regenere el meu organisme en poques hores, o òrgans, si mai el meu cos ja no els necessita. Tampoc no té tan de mèrit ben mirat.
Només dic això per enquadrar la història. Lizbeth i jo anem a ser pares d’una xiqueta, i volíem fer donació del cordó. No ens deixen.
Lizbeth és funcionaria, i jo a efectes de seguretat social, un assimilat. Vol dir, que pel mig de la companyia d’assegurances a la que pertanyem ens toca parir a una clínica privada. Per cert, que els funcionaris puguen –puguem- triar entre seguretat social i asseguradora privada també té delicte. Diners públics per alimentar asseguradores privades, mentre que els treballadors per compte aliè han d’anar, vulgues que no, a la seguretat social. Però d’això en parlem un altre dia.
El cas és que a l’hospital ens diuen que si volem guardar el cordó per a nosaltres, per si mai ens cal un transplantament al si de la família, cap problema, pagues i ja està. En canvi, si el que volem és fer donació desinteressada, aleshores no podem.
I no podem perquè la llei prohibeix lògicament i justa, comerciar amb òrgans. I per tant, la clínica privada no pot cobrar-nos per l’extracció del cordó. I com és privada, si no cobra no treballa.
I dic jo, donat que un percentatge altíssim de la clientela d’este (i altres hospitals) és pública, són funcionaris, no s’hauria de considerar un “hospital concertat”? Una miqueta com en les escoles privades, que en rebre importatíssimes aportacions econòmiques públiques, se’ls pot exigir un determinat nombre de serveis. Entenc que sí, que seria just. Per això el BLOC presentarà una iniciativa parlamentària en eixe sentit.

10 comentaris:

Enric 2 ha dit...

Veig que l'embaràs va vent en popa. m'alegre.

Una puntualització. no tots els funcionaris poden escollir entre públic o privat. Els mestres i professors sí, i crec que la teuna dona és mestra, si no m'enganye. Però i els funcionaris del teu ajuntament? Poden escollir o han d'anar a la sanitat pública?

Pel que fa al tema de la donació d'òrgans jo pense igual que tu, per això quan vam poder donar el cordó no ens ho vam pensar massa, i vam estar disposats a fer-ho. desgraciadament la meua filla venia amb una volta de cordó i hagueren de tallar-lo amb el que va ser impossible la donació.

Ah, i mal no m'enganye, en l'Hospital de la Plana també es pot donar el cordó (per si ho llig algú de la Plana Baixa), però a l'Hospital de Vinaròs ja no ho sé, per nomenar només els hospitals deles comarques del nord.

Una abraçada i enhorabona als culers.

Nomdedéu ha dit...

Sí, sí. els funcionaris municipals poden triar fins i tot entre ASISA i ADESLAS.
Segurament també se fa. Però en la informió que he trobat (que podria ser parcial) no apareien.
El cas de l'Hospital General, em consta (desgraciadament) que tenen un excel·lent servei mèdic en temes de leucèmia i mèdula.

Josep Miquel Porcar Mallen ha dit...

Damunt, es que ser donant tambe costa prou( segons tinc entes), diuen que tens que fer una llarga paperasa, i pot es una cosa sense tanta importancia, pero crec que el estat li ho tindria que preparar tot a una persona que dona.
M'alegre que vage be l'embaràs, m'alegre per tu!

miquel ha dit...

Parlant dels sectors públic i privat, hui acabe de llegir unes declaracions de Ramon Tremosa, recollides en el diari AVUI, en les quals defensa l'entrada de capital privat en les universitats públiques per tal d'incentivar l'eficàcia i la competència d'aquestes.

Es evident que tots volem unes universitats eficaces, qui no? La qüestió que em preocupa és com s'han de finançar les universitats: Qui ha de pagar-les?

Al meu parer, les universitats, com a organismes públics, han d'estar al servei de la societat. Això implica, entre d'altres coses, contribuir al progrés econòmic (amb eficàcia, és clar)
del nostre País, tot col.laborant amb els agents econòmics (el sector privat), trasferint-los coneixements i tecnologia.

D'altra banda, però, tinc el temor que s'hi arribe a l'extrem de deixar el finançament de les universitats exclusivament en mans del sector privat. Com bé has dit en el teu post, Enric, l'hospital, com que és privat, si no cobra, és a dir, si no obté beneficis econòmics, no treballa. Les universitats realitzen una tasca fonamental en el desenvolupament del coneixement que no necessàriament ha de generar beneficis a determinades empreses, sinó a la societat en general. Em referisc a la investigació científica bàsica i també a la cultura. El progrés tant tecnològic com cultural de la societat, és a dir, el benefici col.lectiu, està basat en aquests pilars. No els podem deixar en mans de les empreses, que només busquen el benefici particular, no el col.lectiu.

Enric, com que Tremosa és cap de la teua llista electoral al Parlament Europeu, potser en podries dir alguna al respecte o, millor encara, escriure un post sobre el tema.

Nomdedéu ha dit...

Ramón Tremosa és (entre d’altres) dues coses que jo no sóc. Liberal i economista. Així que me’n guardaré prou d’esmenar-li la plana teoritzant.
Però tampoc no defugiré la resposta.
Partim d’una cosa que compartim tots tres, el convenciment que: “les universitats, com a organismes públics, han d'estar al servei de la societat. Això implica, entre d'altres coses, contribuir al progrés econòmic (amb eficàcia, és clar)
del nostre País, tot col•laborant amb els agents econòmics (el sector privat), transferint-los coneixements i tecnologia”.
I al fil del que en Tremosa diu, tu planteges com haurien de finançar-se.
Crec que era Mao (poc sospitós de liberal) qui deia allò de “gat blanc, gat negre, poc importa; allò que importa és que cace ratolins”.
Jo vull una universitat útil socialment. Com a valencià i concretament com castellonenc, veig com els diners públics de la Conselleria d’Educació, són sovint minsos per les universitats públiques, però generosos per una universitat com la VIU, que es munta amb diners públics, amb solar regalat per l’ajuntament de Castelló... És a dir, que el sistema de finançament públic no garanteix res. Depén de qui gestione eixos diners públics.
La Universitat Jaume I de la que sóc alumne ara mateix, té alguns programes i entitats associades, que es financen per part de la pròpia universitat, i per par de socis privats, empreses. I funciona molt bé. Parle de la Fundació Universitat-Empresa, per exemple. Però també d’algun institut tecnològic. Estic segur, que no és un cas únic el d’esta universitat.
Vaig llegir fa temps, un parell d’anys potser, un article de Ramón Tremosa en el que deia que si l’Estat Espanyol adaptes la recomanació de la UE d’alliberar el sector ferroviari, el corredor mediterrani de mercaderies, i l’AVE pel mateix espai, seria una realitat, tot simplement perquè és rendible.
Té raó. Algunes infraestructures com les viaries, són de tal importància pel desenvolupament d’un país, que no poden estar només en mans de la iniciativa privada (que mira per la rendibilitat econòmica, no per la social); però també és cert que si la iniciativa privada hi participes, ara les tindríem. I actualment que la decisió és política, no les tenim.
I això jo també ho valore.
Com polític, vull “caçar ratolins”, vull donar al meu país les infraestructures que necessita, a la societat la possibilitat de formar-se, de preparar-se intel•lectualment...
Podria dir el mateix pel que fa a la sanitat.
He dit que no sóc economista i que no sóc liberal. Jo sóc socialdemòcrata. Crec en l’economia lliure de mercat (entre d’altres coses perquè en occident no hi ha cap altre sistema que no haja fracassat absolutament), però no crec en eixa mentida històrica (en està època més obvia que mai) que diuen els liberals, i segons la qual el mercat s’autorregula. No és cert. I com no ho és, i a més a més, crec que el mercat no és tampoc just, aposte per una certa intervenció, una mínima planificació correctora. I això és el que jo crec que és la socialdemocràcia.
Permetre la generació de la riquesa, i corregir els excessos per la vida de la justícia social.
No sé si et val.

miquel ha dit...

Enric, totalment d'acord amb tu.
Només volia conéixer la teua
postura. Es evident que el Bloc forma una coalició electoral amb diversos partits, els quals no han de tindre necessàriament els mateixos punts de vista en totes les qüestions.

En tot cas, trobe que no hem de limitar-nos a l'elecció entre dues opcions excloents: finançament públic versus finançament privat, sinó més bé dissenyar una combinació eficaç de totes dues, amb la qual tots puguem eixir guanyant, com bé has explicat. No estic afirmant amb això que Tremosa rebutge el finançament públic. Simplement volia expressar la meua preocupació enfront la tendència actual en molts països de reduir despesa pública en universitats tot transferint-la al sector privat.

Anònim ha dit...

No creus que tots els funcionaris, què enarbolen sempre la bandera de la defensa d'allò públic haurien de renunciar a la atenció sanitaria privada i exigir ser atesos a la pública? Si no trobe que hi ha massa incoherència: atenció pública per al sector privat i privada per al sector públic? No serà la "llei de l'embut"?

Balta

Nomdedéu ha dit...

si, clar i ras

Laura-E ha dit...

Enric,jo centraré el meu comentari,en la primera part del teu blog d'avui.Vull donar-te les gràcies per ser un donant.Encara que per fora es veu un gest molt altruiste ,volia fer-te saber que per dins es veu com el altruisme en grau suprem y moltes sensacions més.No saps l'alegria que dóna a un pacient receptiu i familiars gestos com el que fa vint anys o més ,vas tindre tu.L'únic trist que hi ha en salvar vides fent-se donant és ,com tots sabem,que ha de morir algú per poder salvar a un o uns altres,però com molt bé dius,el pacient receptiu no té culpa de la mort de ningú,i una vegada morts no necessitem ja res nostre i ells sí.Podria donar tota mena de detalls,les pors,les alegries,l'esperança,tantes nits sense dormir...però millor dir que una bona persona ha tornat a donar-li vida a una altra.És emocionant dins de la tristor.T'he parlat de tot això,amb molt coneixement de causa.Gràcies a tu i a tots els que són com tu i -com no-a la associació ALCER.Conec a molts transplantats i ,si te llegiren,voldrien donar-te les gràcies,ja que no poden fer-ho al anònim que els va salvar.Aixina que,Enric,en nom de tots ells i familiars,rep ,mitjansan meu,un agraiment molt sincer.Abraçada.

Nomdedéu ha dit...

Gràcies Laura. jo també conéc gent transplantada, supose que en general som així. Només quan un amic o un familiar té eixa necessitat prenem conciència. Però bo és. El cas és que ho fem.