"MASSA JOVES PER ESCOLTAR ROCK" - COPE Castelló - 27-06-11

L’altra nit, com cada any i des de fa anys, sopàvem al pati de casa d’un grauer de pro, una d’aquelles fideuades acompanyades del polp amb allioli, i bona cosa de peix de gust, per celebrar que el senyor estiu ja és entre nosaltres. Enguany, per raons d’agenda dels mariners, que són els qui cuinen (i després sopen, clar) es va retardar una setmana sobre la data habitual, cavalcant-se així amb les festes de Sant Pere.

Per eixa gràcia del calendari, el que sempre havia estat una festa de taula i conversa amable es va vore afectada severament pel terrabastall que feien un grup de joves de la vorera d’enfront, parlant des d’un punt de vista cardinal, no pas sexual. Un grup de joves, tot xics, amb els caps rapats, o el cabell tallat a l’estil dels marines de pel·lícula americana. Tots lleugerament musculats, amb samarretes de tirants... bé, ja coneixen el gènere. Ells es fan dir llatins, ignorant segurament que els valencians també som llatins, i ho són els romanesos, i els francesos. Escoltaven hip hop, i reggaeton. El reggaeton va néixer en les festes de Miami, Los Àngeles i Nova York, quan els DJ’s punxaven la cara B dels disc de reggae, però a 45 rpm en lloc de fer-les sonar a les 33 previstes. Així eren més ballable. No cal ser Bibiana Aído per tal que les lletres de reggaeton et foten ganes de vomitar. No hi ha res més masclista, crec.

El cas és que els xics posaven la música a una potència tal que nosaltres, que estàvem en una casa diferent, i teníem el carrer pel mig, érem incapaços de lligar una conversa.

El propietari els hi va demanar un parell de colps que la baixaren, i la resposta va ser pujar-la més. El terra tremolava, fins al punt que l’allioli es va alçar tot sol al morter. Brutal. També va vindre la policia avisada per alguns veïns, la baixaven just el temps que tardaven els agents en girar el cantó.

Com era evident que no podíem competir amb la seua tossuda voluntat de decidir la banda sonora de tot el carrer, vam optar per prendre’ns-ho de broma. Vaig convèncer dues amigues per a que anaren a preguntar si tenien algun disc de Betty Missiego. Òbviament (i afortunada) no sabien qui era, però un colp trencat el foc, les nostres amigues els hi van dir que ja que no la baixaven, podrien posar una música que ens agradés a tots. “¿Cómo què?” va dir el que tenia pinta de ser el Sergent de Marines Jhonatan Jesús Gutierres. “Poseu Rock” va dir una de les ambaixadores de la pau. “Somos demasiado jóvenes para escuchar Rock” van dir.

Massa joves per al Rock and Roll! Què grans! No cal dir que les dues amigues van tornar esmaperdudes, i corpreses per tota la nit. “Massa joves per escoltar Rock”, no paraven de repetir elles, com un mantra que en realitat amagava una pregunta dirigida a elles mateixes “quin coi d’edat devem tenir tu i jo?“

I és que sí, que més enllà de la falta d’educació d’estos xicots, que imposen el seu gust musical (o la manca d’ell) a tota la contornada, el que tots els convidats vam tenir clar és que ens hem fet majors. Que res no és per sempre. Que allò de ¿que habrá tras la puerta verde? que ens cantaven entranyables Los Llopis, és el pleistocé inferior, i els Rolling són unes iaies biòniques per a estes generacions. I en realitat supose que està bé. Als pares dels nostres pares el Rock els hi semblava que no era música sinó soroll (si fa no fa el que jo pense del Hip hop i el Reggaeton), la història està en acceptar les diferències. Ens fem grans, i si estos no abaixen els decibels, quasi que agrairem quedar una miqueta sords. A mi, en el fons m’agrada vore que les coses canvien, però res no ha canviat. Lampedusa tenia raó.