Diuen que Escrivà de Balaguer, el fundador de l’Opus Dei, abans de creuar una porta, s’aturava uns segons i deixava passar el seu àngel de la guarda. Jo cada matí, abans d’entrar a l’ajuntament, dedique uns segons a pensar en Borges. I no es que medite sobre la seua “Historia universal de la infamia”, no, sóc més modest amb els referents literaris. Tot simplement recorde aquella frase seua: “la democràcia és un abús de l’estadística”. Cada matí, abans d’entrar, respire fondo i recorde que diga el que diga, i propose el que vulga, ensopegaré amb el mur infranquejable d’una majoria absoluta. Sòl contra els ele
ments, com un nàufrag.
Robinson Crusoe, el personatge literari de Defoe, era un home eixerit, que tot i haver-se construït un món amb certes comoditats, en un ambient hostil, esquerp i feréstec; trobava a faltar el contacte humà, tindre amb qui parlar. Finalment el va trobar en un negre aborigen, al que batejà Divendres, per ser el dia de la troballa.
Com a nàufrag habitant de l’illa estèril de la política municipal, jo també he trobat la meua imprescindible companyia racional. El meu Divendres es diu dimecres. És un espai de llibertat. Un dinar setmanal que fa més de quinze anys va fundar Paco Pascual, i al que acudisc puntual des d’en fa tres. Un grup heterogeni de persones, que seuen a dinar com excusa per conversar sobre qualsevol cosa. Un espai que fa que les meues idees aïllades a l’ajuntament, deixen de ser un soliloqui pertorbador, i passen a formar part d’una conversa intel·ligent per plural. Un espai de debat i idees, no com l’ajuntament, que sembla un frontó. Envies una idea i te la tornen sense desembolicar.
ments, com un nàufrag.Robinson Crusoe, el personatge literari de Defoe, era un home eixerit, que tot i haver-se construït un món amb certes comoditats, en un ambient hostil, esquerp i feréstec; trobava a faltar el contacte humà, tindre amb qui parlar. Finalment el va trobar en un negre aborigen, al que batejà Divendres, per ser el dia de la troballa.
Com a nàufrag habitant de l’illa estèril de la política municipal, jo també he trobat la meua imprescindible companyia racional. El meu Divendres es diu dimecres. És un espai de llibertat. Un dinar setmanal que fa més de quinze anys va fundar Paco Pascual, i al que acudisc puntual des d’en fa tres. Un grup heterogeni de persones, que seuen a dinar com excusa per conversar sobre qualsevol cosa. Un espai que fa que les meues idees aïllades a l’ajuntament, deixen de ser un soliloqui pertorbador, i passen a formar part d’una conversa intel·ligent per plural. Un espai de debat i idees, no com l’ajuntament, que sembla un frontó. Envies una idea i te la tornen sense desembolicar.
De peu i d'esquerra a dreta: Sixto Barberà, Ximo Gorriz, jo mateix, Vicent Ramos, Ernesto Tarragó, Tian Pla, Ignacio Subias, José Luis Peralta, Emilio Pérez, Fernando Nos, Toño Llòpis.
Asseguts: José Luis Serrano i Paco Pastor.
Faltaren eixe dinar nadalenc (o que vos pensaveu? que anavem sempre amb gorret?): JJ Pérez Macian, Juan Guallar, Ricardo Mir i Montse Arribas.
Gràcies a tots i tota per ajudar-me a desconnectar dimecres si dimecres també.
La foto és, clar, de Fernando Nos, lladre de cels impossibles.
4 comentaris:
Saluda a Paco Pastor de la meua part. Encara recorde els anys gloriosos de l'Associació de Veïns EL FARO, que ell va ajudar durant prou de temps a que fora una realitat evident i un gra al cul de molta gent que manava aleshores. Del Psoe. Desapareguts. Afortunadament.
ho faré dimecres.
Y no te has preguntado porque estás solo?! Pero cuando estabas al lado de los del PP bien que les apoyabas y no decías nada eh?!
Te hemos castigado por ello
Segur que si, sobretot tu.
Publica un comentari a l'entrada