La mecànica quàntica (m’estic ficant en un jardí) és eixa branca de la física que vindria a dir que els objectes no tenen exactament les característiques que semblen tenir, sinó que estes varien en funció del punt de vista. És el principi d’incertesa de Heisenberg, que afirma que és impossible mesurar simultàniament i amb absoluta precisió la posició i el moment lineal d’una mateixa partícula. No se si m’he explicat gaire bé. Em consola pensar que s’atribueix al premi Nobel Niels Böhr, professor d’Heisenberg, la frase: “si algú diu que ha entés la física quàntica, es que de veres no l’ha entés”.Eixiré del jardí. Servisca la introducció per dir, que cada dia que passa estic més convençut que la política també és quàntica. És impossible en termes científics establir una veritat objectiva. És impossible dir este te raó i l’altre va errat. Si en política existís la realitat absoluta, això implicaria que qui sustenta la tesi contraria menteix més que un que tots sabem fent la renda. I com ací cada vegada que un partit diu una cosa, els altres ixen en tromba a defensar el contrari, voldria dir que la política és un món de mentiders. I no és així.
És tot molt més senzill, com la física quàntica. Tot simplement les propietats, els avantatges, els problemes de cada proposta, varien segons qui les veja. I saben per què? Perquè en realitat tots tenim
una miqueta de raó. La ciutat no te una sola lectura. Els problemes no tenen una sola solució. Les propostes no tenen una valoració unívoca. La política representa la pluralitat d’una societat plural. Per això les majories absolutes tendeixen a l’absolutisme infinit. 
3 comentaris:
Enric, gràcies per ficar-te en el jardí de la mecànica quàntica. Sóc físic i m'ha arribat a l'ànima. Sense desmerèixer el teu article, crec que la branca de la física que més semblant a la política és la teoria de la relativitat d'Einstein. Tot és relatiu. Tot depén de l'observador que pren les mesures. Fins i tot el mateix temps no és una magnitud absoluta. Ja veiem tots els dies com el PP manipula la realitat fins a extrems inconcebibles. Els culpables són víctimes i les víctimes són culpables. La imatge de la realitat vista des del sistema de referència del PP està molt allunyada de la realitat que hem de patir dia a dia els ciutadans.
Em pregunte si els polítics en són conscients quan manipulen, o si es creuen de veritat allò que diuen. En el primer cas, almenys podem consolar-nos pensant que tenen moral, perquè qui menteix conscientment reconeix implícitament allò que és la veritat. En el segon cas és molt pitjor: Estem governats per uns inconscients.
Doncs jo crec que efectivament és realatiu. Conec polítics que no són conscients que el que diuen és mentida. En conec que són absolutament conscients. I d'altres, crec que la majoria, que van començar sense ser-ne conscients i finalment s'han convertit al grup que considera que la mentida és una eina de la baralla dialectica. Sense vergonya. I saps? No hi ha diferències. He sentit a algú d'EU dir que cal fer trampes per evitar que els tramposos ens guanyen. He vist socialistes utilitzar la mentida conscients que mentien, només per fer forat a l'adversari. Dels populars no cal parlar-ne gaire. Molts, crec que mentixen tant i amb tanta freqüència, que finalment han deixat de distingir entre el bé i el mal. Ho dic seriosament. És patologic. Per no parlar de les bones cares, el passar-te la ma per la jepa, i tres minuts més tard posar-te a caure d'un ruc, en una reunió informal amb periodistes. Com si els periodistes, que han d'omplir fulls i minuts d'emissió, no t'ho anaren a explicar fil per randa.
Hi ha moltes mentides en política, jo també voldria pensar que inconscients, però no sóc gens optimista. Gens.
Ja hem fet 30 anys de democràcia, i crec que puc afirmar que ja ens coneixem prou bé tots, sobretot els partits majoritaris. Hem hagut de suportar escàndols de corrupció durant l'època de Felipe Gonzalez, actituds prepotents durant la majoria absoluta d'Aznar. Al País Valencià l'època de renúncies de Joan Lerma ha estat seguida de la barbàrie PPopular. Què es pensen els polítics? Que els ciutadans som curts de memòria? Que el temps ho esborra tot? No se'ls cau la cara de vergonya de demanar-nos el vot cada quatre anys, com si foren bon xics i no hagueren trencat cap plat, i a l'endemà de les eleccions tornen a fer de les seues. La frase "Tots els polítics són iguals" es repeteix a dojo i tothom ho accepta com una cosa natural. Tots en som conscients de l'engany (altrament seríem estúpids, no vull creure que ho som) i ens deixem conscientment manipular. Al remat, PP i PSOE són dues cares d'una mateixa moneda. Potser l'una amb un tarannà més amable, però cap diferència més. Toni Porcar ja ho va dir en una entrevista fa anys, quan era a la Diputació: El PSOE són uns senyors que simplement esperen a que el PP es desgaste per tornar ells a governar.
Un amic meu, fart de lluitar contracorrent, em deia: "Que urbanitzen tot el País! Que ho arrassen tot! Que rebente tot! Perquè això és el que ens mereixem." Jo crec que malgrat ser un poble meninfot i panxacontent, els valencians no ens mereixem això. Tenim un País per fer, el nostre particular viatge cap a Itaca. El Bloc ha de ser l'eina per a fer-lo realitat. Mentre hi haja Bloc hi haurà esperança. Som la consciència d'aquest País i hem de despertar moltes consciències entre els nostres conciutadans. No hem de defallir mai!
Publica un comentari a l'entrada