"FASCICLES". Levante-EMV. 1.09.07

Els quioscos de premsa es queden menuts. Els diaris, incorporen regals promocionals per als seus compradors. Mapes, vaixelles, trencaclosques, primers llibres d’una col·lecció. Alguns regalen ví, d’altres mala llet, en llegir-los. El món de les revistes és encara més complex. Incorporen a la seua textura de paper imprés allò que en diuen un blister. Un embolcall plàstic que pot contenir unes xancletes hawaianes, una bossa, un stick de desodorant, una loció bronzejadora, o un joguet sexual. (Cada ú compra la revista que vol, tret d’El Jueves, que de vegades la segresten.) No faré cap acudit sobre la necessitat que algú regale amb el seu diari un carret de la compra, per dues raons. En primer lloc, perquè tots eixos acudits els ha fet ja el magistral Forges, i en segon lloc, perquè la ciutat està plena da carros abandonats, rotllo self service. El PP havia promés bicicletes. O s’han enganyat, o ens han enganyat.
On jo vaig és a que el mes de setembre encara serà pitjor. Els fascicles de les enciclopèdies de temàtica més imprevisible i insospitada, hauran de competir amb les col·leccions més absurdes. “Pateras y cayucos. Descubriendo el viejo mundo”, “Celdas y barrotes. Con figuritas de Mario Conde, Roldan y Julián Muñoz”. L’any passat va funcionar molt bé una edició especial del Monopoly fet amb la ciutat de Marbella, on a diferència del clàssic, podies eixir de la presó pagant una bona quantitat d’euros. És més, podies fins i tot comprar la penitenciaria, requalificar-la i construir-hi dos hotels amb jacuzzy incorporant una figureta de Jesús Gil en Meyba i dues senyoretes mostrant els seus pits gentilesa de Corporació Dermoestètica. Els de les senyoretes, vull dir.
Els partits podríem fer el mateix. En arribar setembre, oferir alguna col·lecció als nostres votants. El PP hauria d’editar “Obras incompletas. La colección que nunca finalizará.” Amb els fascicles del carrer Colon, el recinte de fires, el bulevard de la via, el pont del TVRCAS, les rondes de circumval·lació o el mapa escolar. El PSOE una col·lecció sobre la guerra de successió. “D’Almansa a Sevilla, passant pel Puig”. I el BLOC? Nosaltres portem tot l’estiu intentant explicar, per fascicles, això del Compromís. No tindran queixa els col·leccionistes!

"CAL UNA ASSOCIACIÓ DE VEÏNS POTENT I QUE ARROSSEGA VOT PER REBRE INVERSIONS?" Crònica. 30.08.08

El plenipotenciari Javier Moliner anuncia inversions a Rafalafena. Sempre m’ha sorprés eixa mania del PP d’explicar les activitats i dotacions basant-se en el seu cost econòmic. Mai no potencien els valors que tenen unes places noves, o un millor enllumenat. Sempre diuen "ens gastarem tants diners en posar noves faroles", en lloc de dir, "la nova il·luminació crearà menys contaminació lumínica, estalviarà diners per ser de baix consum, i millorarà la sensació de seguretat dels veïns, molt especialment de la gent gran i les dones, que defugen les zones poc il·luminades". Pensen en xifres. Sempre. També en els vots que pot donar cada acció de govern. Rafalafena s’està remodelant de dalt a baix. Fantàstic. Però la Guinea, per exemple, està fet un femer, brut, trencat, vell, mal dotat. L’AAVV de Rafalafena és potent i reivindicativa, la de la Guinea no.

"FESTES". Mediterráneo. 30.08.08

¿Fué por casualidad? Repetia com si d’un mantra es tractés, tot intentant convèncer-nos que déu vostre senyor, en la seua invocació del Crist del Calvari, l’havia protegit al llarg de la seua llarga carrera militar, i havia apadrinat també els èxits de la seua nissaga empresarial. No ha de ser fàcil fer de mantenidor. En els darrers anys n’he sentit un bon grapat. L’altre dia a l’Alcora, malgrat la decimonònica visió que de les dones va dibuixar l’orador, no va ser ni de bon tros la pitjor que he sentit. Anys després continua guanyant de marge, un advocat local que va aconseguir que abandonés l’acte per fotrem dues cullerades de Primperán per aturar les arcades que les seues palles mentals produïren al meu malmès estómac.
Vam estar molt bé a l’Alcora, els nostres regidors ens van fer d’amfitrions. L’alcalde va tindre la gentilesa d’acostar-se a saludar. Anava a dir que vaig saludar a dreta i esquerra, però no. De dreta en vaig vore ben poca. Si de cas el grup municipal popular entregant flors a la reina i dames, com si no es sentiren representats pel obsequi de la corporació. Ara, que un regidor socialista, en nom de les joventuts del seu partit, també va decidir fer objecció consistorial.
De l’escuderia socialista estaven tots tret d’Escudero. ¿Fué por casualidad? Alcaldes, diputats provincials, Ministres destituïts... Del PP, ningú de rellevància. Quan vaig a un poble governat pel PP passa el contrari. Els desapareguts són els socialistes. No ho compartisc. És precisament als pobles on s’està a l’oposició on cal recolzar als teus. Tret, clar, que no vages a fer costat, sinó a deixar-te vore, i l’oposició és menys lluïda.

"VIATJAR". Mediterráneo.23.08.07

Diuen que viatjar serveix entre d’altres coses per conèixer món. Jo crec que bàsicament serveix per conèixer-se a ú mateix. També diuen que el nacionalisme es cura viatjant. Com si el nacionalisme fora una malaltia! El meu nacionalisme es fonamenta més i més quan viatge, quan faig una visita curta, quan faig una estada llarga, o quan he viscut a altres països. Quan conec costums, quan trobe infraestructures que no hi ha al meu país, a la meua ciutat. Sóc nacionalista perquè vull el més i millor per a casa meua, no per que vullga que els altres no ho tinguen.
He estat uns dies a Barcelona. M’interessa el urbanisme i m’agrada l’arquitectura. Hem fet la ruta del modernisme. Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner. Formes fascinants, solucions intel·ligents per fer un edifici preciosista i funcional. Però el urbanisme no són només edificis emblemàtics, apertures de grans vies o dotacions ciutadanes de dimensions espectaculars. El urbanisme són, sobretot, respostes a problemes quotidians de qui realment forma la ciutat, els ciutadans, les persones. He vist coses a Barcelona que són directament traslladables a Castelló, d’altres que demanen la lògica adaptació a les dimensions urbanes i les realitats socials. He fotografiat mobiliari urbà, he pres notes, he parlat amb regidors d’allà. Lizbeth diu que això no són vacances. El problema és que el meu treball és a l’hora la meua passió. Pense que un regidor està sempre de guardia. Que té l’obligació d’aportar el més i millor a la seua ciutat. Torne amb propostes i ganes. Així entenc jo la política municipal. Lluny de la baralla partidària. Fora bo que el PP ho entengués igual.

"INTERRAIL". Levante. 21.08.07

Quan faig vacances i les distàncies són curtes, m’agrada viatjar en tren i deixar el cotxe a casa. Sempre m’han agradat els trens. Sóc del pensar que tenen alguna cosa que no trobes als avions ni a cap altre mitjà de transport. Segurament te a vore amb l’autonomia personal de poder-te alçar i anar a fer un café, o la part convivencial. M’agrada el contacte humà, m’agrada la gent, tot i que no tota.
En el viatge de retorn varem coincidir amb un grup de joves de Villena, mal educats com ells sols. Per molt que insistís el revisor, no va haver-hi manera que segueren als seus seients, de forma que van estar bambant pel vagó tot el trajecte, alçant-se i canviant-se de lloc cada colp que es presentava el propietari de la plaça. Ells també acabaven les seues vacances, el seu to de veu, més propi d’un estadi que d’un transport públic, ens obligà, vullgues que no, a saber que havien visitat Europa amb un interrail. Del McDonald’s de Praga, al McDonald’s de Berlin, passant pel McDonald’s de Rotterdam. Menjar una hamburguesa a Hamburg, supose que els hi semblaria intel·ligent. Podien menjar una napolitana a Nàpols o un panet de Vienea a la capital austríaca, però no, ells preferien afartar-se de cheddar, l’únic formatge del món que no fa gust a formatge. I parlant de formatge! Quan van pujar el vagó va començar a fer una fortor a peus, que fins i tot havent abandonat ja l’estació de destí seguia incrustada a les narius. Quins porcs! Ells reien la gràcia. Un, que volia semblar sensat, li deia a l’altre que es comprés unes plantilles de carbono actiu. Carbono actiu? Carbono 14 per vore d’esbrinar quan de temps fa que no se’ls renta el brut!
Havia encetat la lectura mil vegades ajornada del Quadern Gris, i em vaig demanar que en diria Pla d’esta jovenalla que gasta els crits i els rots com llenguatge quotidià. I ho dic, tranquil, sense por que se’m mal interprete, perquè amb molta freqüència he dit que tenim la generació de joves més ben preparada i solidaria que mai no ha tingut el nostre país. I no es tracta de pronunciar lloances ditiràmbiques (ja els he dit que estic llegint Pla), ho crec sincerament, però no puc oblidar que comparteixen generació amb un grapat de cretins mal educats. I a estos també els eduquem nosaltres. Malament, per cert.

CAP DE SETMANA I VACANCES

Ha estat un cap de setmana especial. Primer perquè és el darrer abans de les mini vacances i segon perquè hi ha hagut dues festes que han sabut combinar la part emotiva amb la lúdica.
Dissabte a casa de Tian i Lia (fantàstics amfitrions) varem celebrar un simpàtic sopar temàtic (quan tinga les fotos, crec que tampoc no les penjaré, una miqueta de dignitat em queda, i m’agradaria guardar-la). És un sopar que celebrem tot els estius, però enguany hi havia un motiu que el feia singular. L’amic Peralta se’n va a viure a Praga uns quants anys, com agregat comercial de l’ambaixada, segons ell, i com a espia segons nosaltres. Tocava fer-li un comiat. Va estar força bé. Vam menjar, vam beure, vam cantar i vam riure. No se per quin ordre, o si va ser tot a l’hora. A les mil i quart ens en vam anar a dormir, això si, per ordre i no tots a l’hora.
Ahir dissabte, 11 d’agost, teníem una cita des de fa exactament un any. Tal dia com aquell, Lizbeth i jo estàvem a Xile de viatge, vaig llegir el meu correu electrònic, i Marta i Pierre ens informaven, que per sorpresa (per nosaltres, ells ho havien decidit feia 15 dies, que tampoc és com per a...), s’havien casat a Pittsburgh, ciutat on viuen per qüestions de feina. Així, que havien decidit organitzar una macrofesta mig aniversari de noces mig matrimoni nou, l’11 d’agost, a la casa de Lluïsa i Vicent (els pares de Marta, uns altres amfitrions de luxe).
Ha estat una festa espectacular, més de 150 persones als jardins, una nova cerimònia aprofitant que la mara de Pierre és regidora al seu poble a França. Marta i Pierre es conèixen des que estudiaven amb beques Erasmus per eixe món. A França, a Catalunya, a Tailàndia. Marta ja havia viscut als EUA abans. Molta gent francesa, molta gent d’ací, i també de l’Aragó d’on prové Lluïsa. Gent dels EUA, gent que viu a Pittsburgh, però que són d’ací i d’allà. A la festa vaig sentir parlar valencià, francés, alemany, castellà, angles i italià. També hi havia una hindú però parlava anglès. El que més m’ha agradat és vore la generació dels vint-i-tants i dels trenta-i-pocs, que tots parlen correctament no menys de tres llengües. Tots han viscuta a un parell de països, si més no. La majoria tenen més d’un carrera, algun màster, cursos de post grau... No he pogut evitar recordar el que alguns m’heu sentit dir moltes vegades, este país té la generació de joves més preparada que mai no ha tingut. Tenim l’obligació de deixar en mans d’estes generacions un país en les millors condicions possibles. Són el futur, i amablement comencen a fer força per ser el present. Són el millor que ens pot passar. Tant de bo ens passe ben prompte.
Sort a Peralta en la seua nova i excitant singladura professional.
Sort a Marta i Pierre en la seua vida com parella.
I ara si, vacances.
Dimarts Lizbeth i jo marxem de vacances. Una setmaneta com a molt. Hem triat una gran ciutat per fer una escapadeta. Volem vore teatre, museus, passejar per l’estiu urbà i les seues terrassetes, restaurants, segurament també compres. Però les circumstàncies han fet que al mateix temps passem vacances a una ciutat del tercer món. Amb greus problemes de transport i mobilitat, amb zones sense llum... Si. Ho heu encertat, ens en anem a Barcelona.
Estaré, doncs, alguns dies sense estar gaire pendent del bloc. Segur que hi entraré alguna vegada (vos trobaria a faltar si no ho fera), però no tan quotidianament com ara. Feu bondat. No tardaré.

I bon estiu a tothom.

"CRIPTOGRAFIA". Mediterráneo. 16.08.07

Recorde haver sentit explicar a la mare, que de menuda, escoltava molt la ràdio. A casa la iaia, aquell aparell de ràdio era una pessa fonamental. Gran, noble, de fusta. Va haver-hi un temps en què els electrodemomestics, per ser bons, havien de ser grans, vistosos. Hui tot ha canviat, ara contra més menuts siguen més moderns i més fardons. La nanotecnologia fa que siga més senzill posar el iPod dins la pila que la pila dins l'iPod. Estava dient que la mare, escoltava música, i tenia la sana pretensió de poder cantar després la cançó que tant li agradava de José Guardiola o Bonet de Sanpedro, pose per cas. De Paul Anka ja ni en parle, que cantava en "estranger", abans que ací forem capaços de distingir un "estranger" d'un altre. El cas és que la dona s'apuntava la lletra: "Ay ay ay ay ay qué bonito es cantar en Mallorca..." però quan tres dies més tard, en tornar de costura volia cantar-la no en recordava la música. Aleshores va tindre la idea triomfal d'escriure'n la melodia. I proveïda del quadern Rubio i de la llapissera escrivia ben ufana: "trala la la la, lara lara la ra la ra ra ra", que ben evidentment és molt diferent a: "larala tra la tra la, larala tra la ra". Vaja, res a veure. Però en disposar-se a convertir-se en la precursora de totes les Marisols del món, s'adonava que amb això tampoc no podia memoritzar la cançó. Quin desastre!
Com a l'Ajuntament. Fas una pregunta, i de vegades et faciliten la música, i d'altres la lletra. Mai la cançó sencera. Mai t'enteres del tot. Per entendre l'equip de govern es necessita "Enigma", aquella codificadora dels Alemanys. Parlen criptat, navajo, com els espies de calbot.

"COM A FRANÇA". Levante

El Conseller Blasco és el més destacat membre d'una nissaga que recorda al mític "Equipo A". "Hoy todavia buscados por el gobierno sobreviven como soldados de fortuna, si tiene usted algun problema y si los encuentra, quizas pueda contratarlos..." I ara el PP té un problema, ja no pot créixer més, per això Blasco ha fitxat a Gotzone Mora, una nacionalista espanyola, amb carnet del partit socialista basc. La meua tesi és que és el principi d'una OPA.
Els conservadors casolans, miren atentament la França de Sarkozy. El senten citar a Blum i a Jaurès, van a Viquipèdia i descobrixen astorats que eren socialistes. Veuen que nomena Ministre d'Afers Estrangers a Bernard Kouchner, que havia estat Ministre socialista, i se'ls hi encén la llumeneta.
El seu èxit electoral, sense pal·liatius, és el fruit d'aglutinar tota la dreta. Des del castellonerisme benpensant i costumista, fins la reacció ultramuntana, passant pels liberals, i la "sección femenina". Però tot i així els ha anat molt justet a Castelló.
La llista municipal, pose per cas, ja ha anat a tastar altres olletes. Seguint l'exemple de València, ha fagocitat, oferint un lloc d'eixida, al blaverisme militant. Una opció rebutjada a les urnes, amb un nombre de vots que per si sols no fan res, però que sumats compten.
Quan se li va preguntar a l'Alcalde les raons de tal fitxatge, va contestar-li a la periodista que també havia fitxat una reina de les festes i ningú no li preguntava perquè. Deixant clar que ser reina de les festes no és cap demèrit, cal recordar-li a l'Alcalde que en la seua llista hi ha dues ex reines, un marit d'ex reina, un ex president de Junta de Festes, una membre de l'actual Junta de Festes, un altra de la Junta de Festes del Grau i un destacat membre d'una rondalla costumista... I després els nacionalistes som els folclòrics!
Que els hi falta? Socialistes. Ja només poden créixer fitxant directament a ca l'adversari, trobar algú amb ganes de fer coses i que ha deixat de comptar per als seus. I el trobaran, tots els partits tenim gent difusa. Temps al temps.

COSES D'ANAR PER CASA, O TOT EL CONTRARI.

El divendres Lizbeth va convidar a dinar a unes companyes de feina. És una practica habitual entre la gent civilitzada. Organitzes un dinaret entre col·legues, aprofitant que fas vacances.
Lizbeth és un dona molt atenta, molt detallista. També és molt treballadora. Així que va passar-se mitja setmana pensant que faria per dinar, anant a comprar àpats, triant les estovalles entre les dues últimes que varem comprar. “Quines t’agraden més? Les llistades o estes?” “Quins plats posaràs?” vaig preguntar, perquè clar segons els plats el color de les estovalles... Va passar-se mig dijous per la nit a la cuina i tot el matí del divendres. Va fer pisco sour, un mil fulles de porro (és la seua més recent descoberta gastronòmica. Per xuplar-se els dits!), entrades per picar, em va demanar que l’ajudara a triar el vi. Varem triar un negre valencià, què comencem a tindre’n que queden bé davant els paladars més entesos. I que se jo!
Vaig passar al mig dia i vaig saludar-les mentre feien el vermut. Parlaven del pis. Tenim una casa mig en construcció, per dir-ho així. Un piset vell que estem reformant a mida que el conter corrent ho permet. Hem tirat envans, la sala de bany és nova de trinca, hem fet un armari, una llibreria fantàstica. Bé, he de dir que ho ha fet tot ella, sobretot la part de la fusteria. Lizbeth, és mestra, però volia ser fustera professional. Va estudiar fusteria i no va poder exercir perquè és un ambient molt masclista. Però ella ha dissenyat i construït la taula del centre del saló, la llibreria... Això de la fusta és la seua passió, per això deu haver-se casat amb un tarugo com jo.

Em deia per la nit que ho havien passat molt bé, que havien parlat de la casa, que tot i no estar acabada (la cuina està per inventar, hem de canviar el terra) és un pis amb molta personalitat. Ho van dir les seus amigues i és cert. És el fruit de barrejar estils. Els seu i el meu. Els seus mobles i els meus mobles, el que a ella li agrada i el que m’agrada a mi; i també totes les coses, que són prous, que ens agraden a tots dos.

Bé, tot això per dir, que a mi m’agrada la casa, m’agradaria comentar els detalls i les solucions que hem anat inventat sobre la marxa, amb els meus amics. Per dir també que m’agrada cuinar, i acomboiar els convidats. Però...si mai quede amb els amics per fer un dinarot, encara que no siga un dinar canalla, mai ho faria a casa.

Sóc idiota, perquè de fet m’encantaria, però em fa la sensació que els homes som així d’estranys. No fem el que ens ve de gust, sinó alguna cosa similar. Quedaríem a un restaurant, que és molt més incòmode que a casa. Menjariem el que fa un altra persona, que ni seria tan bo, ni estaria preparat amb tanta cura com si cuinara jo. Tampoc no podríem escoltar el darrer disc que vaig comprar, ni mirar la llibreria (ja se que sóc pesat, però és que n’estic molt de la llibreria)...

Per què fem això els xics? Per no escurar? Per no cuinar (però si a molts ens agrada, i no només fer la paella del diumenge, sinó cuinar-cuinar, quotidianament)? per... Qui ho sap?

Els meus amics no són precisament els típics “maxirulos”, són -en general- gent sensible, amb qui compartisc gustos, i segurament qualsevol d’ells podria escriure res semblant al que estic escrivint jo ara. Però, el dia que quedarem per dinar, anirem a un restaurant. Segur. Definitivament, els tios som més rarets que un orinal amb tirants.

AGOST

PER SI ALGÚ ES PREGUNTA LES RAONS PER LES QUE MEDITERRANEO NO HA PUBLICAT L'ARTICLE SETMANAL, LA RESPOSTA ÉS: NI IDEA.

ESTIC ESPERANT QUE EM CONTESTEN A EIXA MATEIXA PREGUNTA, QUE JA ELS HI HE FORMULAT.

EN PRINCIPI HE DE CONTINUAR PUBLICANT TOT L'AGOST, AIXÍ QUE SUPOSE QUE SERÀ UN ALTRA VEGADA UN PROBLEMA TÈCNIC. POSSIBLEMENT L'ARTICLE DE LA PRESIDENTA DE LES CORTS ÉS TAN LLARG QUE NO EN CABIA CAP ALTRE.

I SI, ERA PER AIXÒ. JUST PER AIXÒ. LA PRESIDENTA QUE RETALLA SOUS NO HA RETALLAT EL SEU ARTICLE I ENS HA DEIXAT A TOTS SENSE LLOC. NO PASSA RES. EL DIJOUS EL PUBLICARAN. EL QUE PASSA ES QUE EL BLOC NO ES RENOVARÀ...TRET QUÈ...SI, HAURÉ DE FER UNA ENTRADETA ESPECIAL PER ALS AMABLES VISITANTS DEL BLOC.

SIMPSONMANIA

Esta familia Simpson, amb això de la fama, s'han fet una web d'allò més. Hi ha un apartat distret on pots confeccionar la teua propia imatge, una aproximació de com series si habitares l'univers Simpson.

Ací està la meua.

Quan es fa broma amb els altres s'ha d'estar disposat a riure d'un mateix. I en el meu cas hi ha motius!