18 d’octubre, 2007

"DÉU EM DEU DEU PESSETES". Levante-EMV. 23.10.07

"Déu em deu deu pessetes". Ves a saber per quina irreverent raó, esta és la frase que resta més persistentment a la meua memòria, dels dictats d'aquell curs del 69. Un any de bata de ratlles blaves i blanques, i de pantalons curts, que deixaven ben a l'aire els meus genolls de natural blanquinosos i plens de blaus. Malgrat que mai no vaig ser gaire baliga-balaga jo.
Els pares són catalans, tot i que la família del pare venia de
Pego i el pare de la mare era de L'Alcúdia. El cas és que, en vindre a viure al país, van tindre clar que volien que els seus fills aprengueren a escriure i llegir en català. Coherent raó per matricular la meva germana major i a mi mateix als cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat.
Diré tot passant que ara no sabria explicar com van assabentar-se que existien, i he de confessar que no sé del cert si la meua memòria ho mitifica o no, però tinc el sincer convenciment
que la cosa anava com ara diré.
El professor, en
Vicent Forcada Martí, expert en castells, mestre i home discret (en una època en la qual per ensenyar valencià en una escola nacional, calia ser més que discret) ens feia comprar un quadern de dibuix i, a la primera plana teníem sempre un dibuix a mig fer i, a partir de la segona, començaven els dictats, les inflexions verbals, el vocabulari... Per si de cas Don Antonio, el director, feia una visita inesperada. Vist amb els ulls de hui, pot semblar una batalleta d'avi rondinaire, però només tinc 45 anys, i en eixa mateixa escola, un altre professor em va bufetejar al patí per jugar en valencià amb Miguelín i Padilla. Així eren les coses.
Vaig aprovar el primer curs, i recorde que varem anar a València, a la seu de
Lo Rat Penat, a recollir els diplomes. Aquell any vaig ser l'alumne més jove de tot el país. Així ho van dir en l'acte mig acadèmic mig lúdic, en el qual crec recordar que em van disfressar d'escolanet per representar una obreta. A l'eixida, se'ns acostà un matrimoni gran. Els havia cridat l'atenció els nostre cognom. Ells eren Tortajada, i de seguida trobarem el lligam. La meua àvia també ho era de segon cognom, de Tortajada, i el nexe d'unió era el seus cosins germans Miquel i Enric. Miquel Duran i Tortajada, poeta nacionalista que signava com Miquel de València, i Enric que va hostatjar els meus pares en el seu viatge de noses, i que fou regidor republicà a València. Adolf Pizcueta no tenia gaire bon concepte de la trajectòria política del meu avantpassat, ignore si amb raó, però a mi m'agrada recordar que va ser un dels signants de les Normes de Castelló.
Aquelles normes ortogràfiques que ens ensenyà d'amagat el mestre Forcada, en els cursos de Lo Rat Penat, abans que la rata penada esdevingués vampir i es begués l'enteniment. Tot.
L'any següent vaig anar intern a la Universitat Laboral de Xest, i vaig perdre de vista al Sr. Forcada. No recorde haver-lo tornat a veure fins l'any 1982. Commemoràvem els 50 anys des de la signatura de les Normes, i el professor Germà Colom va visitar la ciutat per impartir una conferència, crec que a la Caixa d'Estalvis. Abans d'entrar, em vaig acostar al meu mestre i li vaig dir: "hui estic ací perquè l'any 1969 vosté estava allí."
Se que el tornaré a veure ara que commemorem el 75 aniversari, i espere que algú li retrà l'homenatge que li devem abans que tornem a coincidir en el centenari de les Normes.




Amb motiu de la commemoració del 75 aniversari de les Normes de Castelló, l'IEC per la ma de Vicent Pitarch m'ha demanat un article. Això és el que he escrit i ha estat publicat al Levante-EMV.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bon article, Enric. M'ha fet descobrir coses que, com a infantiloide de vint anys, no he conegut en la nostra història.

Espere poder retre homenatge a Forcada en el centenari de les Normes de Castelló. A voltes pense que sóc l'únic que gossa parlar en valencià al carrer i continuar en valencià quan em contesten en castellà o em diuen un "no entiendo tu dialecto, estamos en Espanya". Encoratja molt i engresca a seguir endavant saber que hi ha altres que lluiten decididament per la nostra llèngua.

Aprofite per a dirigir-me a el gruix de valencians que volen mantindre viva la nostra llengua però que es passen al castellà quan ixen del seu poble. Som nosaltres els que fem desaparèixer la llengua quan ens comportem així. Us engresque a continuar en valencià quan us parlen en castellà. Descobrireu que la majoria de voltes tindreu una conversa en dues llengües sense cap problema, i altres us respondran (sorprenentment!) en valencià.

Pensem que la nostra llengua està acabada perquè no la sentim, però està més viva del que pensem. Simplement està amagada, i som nosaltres qui l'hem de fer servir. S'ha d'acabar allò de "El valencià el parle només amb la familia o en el poble".

PVS ha dit...

Jo en el meu dia a dia parle valencià, però si vaig a Madrid com compendràs parle Castellà, simplement es qüestió d'educació.
A ma casa es parla valencià a pesar de ser el meu pare andalús sempre que estem tots junts però si parle en ell a soles parle castellà. D'entrada amb tothom parle en valencià però si em responen en castellà automàticament canvie el registre, jo ho veig com qüestió d'ètica. Si tinc una conversa en algu que normalment parle valencià però hi ha algun foraster que no l'entenc li parle en castellà.
A mi em molesta moltísim, seure al costat s'algú que parla marroquí o romanès i no l'entenc, per a mi és una falta d'educació.
Primer de demanar que tots els ciutadans parlen valencià, deuriem d'exigir que tots els polítics el parlaren. D'altra banda, hi ha un problema profund en els professors, molt d'ells tenen, el certificat de valencià per fer oposicions i donen les classes en castellà. Jo anava a la linia en valencià i el 65% de professors donàven la classe en castellà.
A la meua universitat, a pesar d'haver-hi erasmus les classes eren totes en català.El professor que desprès d'una setmana de classe no ho fes en català era expulsat. Vaig tindre un crack bonísim brassiler i el van fer fora per no donar les classes en català. He tingut professors argentins donant classes en català, i poc se'l entenia.
El problema per a mi va més enllà, s'ha de començar per les esferes per poder concienciar als ciutadans sobre tot als extrangers.
PVS

Anònim ha dit...

Aquesta vesprada ha dimitit Pla com S.G. dels socialistes valencians ( R.I.P.+)

JOSE R ha dit...

Hola Enric:

Jo tambè vaig anar a Xest. Suposa no coïncidiriem donat que jo en tinc 49. Vaig estrenar al curs 69-70 la Laboral i vaig ser-hi tres cursos abans de seguir a la d´Eibar.

Mare quants anys

Nomdedéu ha dit...

Doncs em sembla que si. Jo vaig estar els cursos 71-71 i 72-73. Primer al "Venado" i després al "Barbo". (ara és quan els que no saben de que parlem fliparan). Mira, crec que en gran part va ser gracies a les sessions del "Paraninfo" que vaig reafermar el meu gust pel cinema, nascut de les sessions dobles del Rialto (hui una perfumeria) i el San Pablo (després Condal 2 i hui no res).
Caram, ara m'he posat tendre...

Anònim ha dit...

Vaya despago, Enric. Me había puesto a leer tu historia personal y creía que acabarías contando tu devenir en la Clínica Santa Teresa y tu excursión posterior a las Galias. Creía que por fin iba a saber todo Castellón lo que algunos sabemos. Otra vez será. O alguien más lo contará a la gente de Castellón.

Anònim ha dit...

Molt emotiu l'article Enric! Supose que en realitat si deus tindre alguna que altra pisteta sobre els motius del desencontre de Pizcueta amb Miquel de València. El primer era partidari d'un valencianisme estrictament cultural que és el que feia des de Lo Rat Penat, mentre que el segon ho era també del polític, més encara,influit per l'incipient pancatalanisme del nord, Duran Tortajada fou un dels precursors del camí conjunt amb Catalunya i Balears. Tots dos, això sí, signaren les normes del 32 un fet que dona més força a aquella normativa i al seu esperit front a la burrera d'alguns altres més contemporanis.

Nomdedéu ha dit...

Això no ho sabies tu, eh Pere! No sabies que jo havia passat per Lo Rat Penat

Pere Fuset ha dit...

Doncs no, ha estat una sorpresa... ;)... i també la confirmació d'un drama perquè ens recorda que gent com tu o com jo, o com moltíssimes altres persones estem fora d'una institució centenària clau per a la nostra història mentre personatges com Enric Esteve -i altres bitxets secessionistes- hi formen part.

Anònim ha dit...

Un vecino me ha pedido que le pida cita para el SERVICIO DE MEDICINA FAMILIAR (Medico de Cabecera).
Se la han dado para el proximo viernes dia 19.

Nomdedéu ha dit...

això és hui, no?

Anònim ha dit...

Estoy tan desconcertado que me he equivocado. Se ha solicitado hoy dia 19 y se la han dado para el proximo viernes 26.
Gracias por avisar. Ruego disculpas.

Albert Miret Ballester ha dit...

Certament sí que ha estat una veritable sorpresa la teua participació als cursos de Lo rat penat.
Estic d'acord amb Pere, malaurdament no podem gaudir d'una institució centenària com ès Lo rat i sí els qui la malvarataren.

Eco Taronja ha dit...

Esplèndida història Enric, ací al meu poble i han uns quants que també es vestiren d'ecolanets o acudiren ja de més majors.
En aquella època vos guanyaren la partida fent fora al més granat de la cultura i pensament valencià de Lo Rat, una pena encara que pareix que a poc les coses es van aquetant i el temps fara brollar la flor.