L’any 1983 la mítica Petra Kelly va aterrar a Tenerife, i com ambaixadora de l’ecopacifisme va participar en la redacció del Manifiesto de Tenerife. Una mena de carta fundacional de l’ecologisme polític hispà. Fins aleshores, l’ecologisme havia estat un incipient moviment social. Des d’aquell moment, i amb la fundació la franquícia espanyola de Die Grünen, feien el salt a la política. Amb fortuna desigual, passaria el mateix en eixa dècada a un bon grapat de països europeus.
Al País Valencià, a la dècada dels 80 van aparèixer un grapat de partits que es reclamaven ecologistes. En alguns hi van militar ecologistes històrics. Altres ecologistes, continuaren militant en diferents partits progressistes, sovint també en el valencianisme. Però la proliferació de formacions verdes va servir també per que no pocs aventurers polítics usaren una marca que semblava tenir una certa acceptació al mercat electoral. Després no va ser així. Amb ben poques excepcions, i sempre en l’àmbit local, cap llista verda va aconseguir mai representació. En els 90, i ara també, les marques verdes han buscat aixopluc en coalicions electorals on són els socis menors, que aporten un logo simpàtic i ben pocs vots. Per això també algunes doctrines caduques es reciclen en ecologistes.
La revolució ecològica que semblava albirar-se fa 30 anys, ha mort d’èxit. El mediambientalisme, la sostenibilitat, han amarat, en major o menor grau, tots els partits. Tots. I sobretot, han influït poderosament en la legislació. És obvi que no està tot fet, és obvi que queda molt camí per caminar, molts vicis que canviar, molts costums per evolucionar... però resulta impossible negar l’evidència. Personalment pense que l’ecologia és una cosa massa seriosa per deixar-la exclusivament en mans dels ecologistes.
O el valencianisme agafa la bandera de la sostenibilitat, sense complexos, o quedarà en mans dels que en fan una visió ideològica estreta. Hem de ser un contrapunt a l’ecologisme conservador, que diu no a tot i ho paralitza tot sense impulsar res.
Nosaltres tenim vocació de govern, volem governar les ciutats i el país, i volem governar de forma responsable i sostenible. Però no es poden fer truites sense trencar ous. Hem de prendre decisions. Els ecologistes han dit no a l’energia nuclear, reclamant energies alternatives, però han posat mil problemes als parcs eòlics, i a no pocs horts solars. De vegades perquè els voltors han patit la mala tria del lloc, d’altres perquè preocupava que davall els panells solars no s’hi podien plantar naps. Nosaltres no ens podem permetre eixe luxe. No podem fer una crítica sense donar una alternativa. Sinó, mai passarem de fer un discurs d’oposició. I l’oposició i la vocació del no, sempre és conservadora. Sempre vol conservar les coses en un status quo inacceptable per als que pretenem el progrés social. El no sistemàtic no permet avançar.
L’ecologisme que proposem, és l’ecologisme racional. El que es preocupa de les condicions en les que cal fer les obres, no el que s’ocupa d’impedir-les. És el que aposta per la sostenibilitat ecològica, però també per l’econòmica, creant riquesa, creant llocs de treball, creant oportunitats.
Estic segur de que Petra Kelly, que era una idealista pragmàtica, una dona culta, preparada, i amb vocació de fer coses, no només d’impedir que feren les que no li agradaven, compartiria la
necessitat d’un mediambientalisme positiu. Ella va deixar dit: "tothom vol tornar a la natura, però ningú vol fer-ho a peu". I és que calen infraestructures. Tot simplement cal fer-les passar per on toca i com toca. El discurs del no, és conservador i bloqueja. Cal aprendre a dir sí, a ser positius.
Al País Valencià, a la dècada dels 80 van aparèixer un grapat de partits que es reclamaven ecologistes. En alguns hi van militar ecologistes històrics. Altres ecologistes, continuaren militant en diferents partits progressistes, sovint també en el valencianisme. Però la proliferació de formacions verdes va servir també per que no pocs aventurers polítics usaren una marca que semblava tenir una certa acceptació al mercat electoral. Després no va ser així. Amb ben poques excepcions, i sempre en l’àmbit local, cap llista verda va aconseguir mai representació. En els 90, i ara també, les marques verdes han buscat aixopluc en coalicions electorals on són els socis menors, que aporten un logo simpàtic i ben pocs vots. Per això també algunes doctrines caduques es reciclen en ecologistes.
La revolució ecològica que semblava albirar-se fa 30 anys, ha mort d’èxit. El mediambientalisme, la sostenibilitat, han amarat, en major o menor grau, tots els partits. Tots. I sobretot, han influït poderosament en la legislació. És obvi que no està tot fet, és obvi que queda molt camí per caminar, molts vicis que canviar, molts costums per evolucionar... però resulta impossible negar l’evidència. Personalment pense que l’ecologia és una cosa massa seriosa per deixar-la exclusivament en mans dels ecologistes.
O el valencianisme agafa la bandera de la sostenibilitat, sense complexos, o quedarà en mans dels que en fan una visió ideològica estreta. Hem de ser un contrapunt a l’ecologisme conservador, que diu no a tot i ho paralitza tot sense impulsar res.
Nosaltres tenim vocació de govern, volem governar les ciutats i el país, i volem governar de forma responsable i sostenible. Però no es poden fer truites sense trencar ous. Hem de prendre decisions. Els ecologistes han dit no a l’energia nuclear, reclamant energies alternatives, però han posat mil problemes als parcs eòlics, i a no pocs horts solars. De vegades perquè els voltors han patit la mala tria del lloc, d’altres perquè preocupava que davall els panells solars no s’hi podien plantar naps. Nosaltres no ens podem permetre eixe luxe. No podem fer una crítica sense donar una alternativa. Sinó, mai passarem de fer un discurs d’oposició. I l’oposició i la vocació del no, sempre és conservadora. Sempre vol conservar les coses en un status quo inacceptable per als que pretenem el progrés social. El no sistemàtic no permet avançar.
L’ecologisme que proposem, és l’ecologisme racional. El que es preocupa de les condicions en les que cal fer les obres, no el que s’ocupa d’impedir-les. És el que aposta per la sostenibilitat ecològica, però també per l’econòmica, creant riquesa, creant llocs de treball, creant oportunitats.
Estic segur de que Petra Kelly, que era una idealista pragmàtica, una dona culta, preparada, i amb vocació de fer coses, no només d’impedir que feren les que no li agradaven, compartiria la
necessitat d’un mediambientalisme positiu. Ella va deixar dit: "tothom vol tornar a la natura, però ningú vol fer-ho a peu". I és que calen infraestructures. Tot simplement cal fer-les passar per on toca i com toca. El discurs del no, és conservador i bloqueja. Cal aprendre a dir sí, a ser positius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada