Els veig de lluny i no sé qui són, però si m'hi acostés, pot ser els coneixeria. No sé si van estudiar, o on treballaven; pot ser m'han atés a una oficina, servit a un bar, o canviat una roda del cotxe. No sé quina llengua parlen, però podria ser la meua. No sé com es diuen, però els seus noms podrien estar a la meua agenda. No sé on viuen, ni si viuen. Segurament ja fa temps que no riuen, no ho sé; i segurament, tampoc ploren ja. Han sobrepassat el llindar del dolor moral. Empenten carros de xiquets, però no hi ha xiquets. Hi ha ferralla que malvendran si poden, a algú que farà negoci amb la misèria. Hi porten sobres de menjar, pot ser, el iogur caducat que vaig tirar ahir, la mitja barra de pa seca dels veïns, o dues pomes "tocades" que ací hi ha molt fill de la polla rossa.
Escorcollen als contenidors de roba, com qui regira a les rebaixes de Zara. Rebusquen als contenidors verds, com qui fa una volta per Mercadona amb la targeta a la boca i el cotxe al subsòl. Són els nostre veïns de ciutat, cada colp més nombrosos. Són part del miracle econòmic del Castelló de fa 5 o 6 anys, on tots els polítics ens penjàvem medalles perquè haviem aconseguit el mític atur zero.
El País Valencià ha superat els 600,000 aturats, molt per damunt la mitja espanyola. Hem passat de ser la joia de la corona, a una bijuteria barata del "todo a cien" econòmic en que s'ha convertit l'Estat Espanyol, amb una taxa d'atur que està apunt d'arribar al 20,5%, el doble que la UE.
Els qui hui regiren les nostres deixalles, les nostres sobres, el nostre fem, són el nostre fracàs com gestors públics. I
tenen ulls vidriosos, i veus apagades i incapacitat ja per la revolta. No podem seguir ignorant que no ho hem fet bé, des dels poders públics no ho hem fet bé. I les responsabilitats són copartides, sí, però proporcionals al poder. Puc entonar el mea culpa, per no haver estat més contundent en determinades crítiques, o per no haver estat més àgil en fer propostes. Però de res no serveix, si qui tenia el poder per canviar les coses, ignorava les nostres porpostes, o desatenia les crítiques. No sabem com es diuen el pidolaires, però sí com es diuen els que els han convertit en això.
Escorcollen als contenidors de roba, com qui regira a les rebaixes de Zara. Rebusquen als contenidors verds, com qui fa una volta per Mercadona amb la targeta a la boca i el cotxe al subsòl. Són els nostre veïns de ciutat, cada colp més nombrosos. Són part del miracle econòmic del Castelló de fa 5 o 6 anys, on tots els polítics ens penjàvem medalles perquè haviem aconseguit el mític atur zero.
El País Valencià ha superat els 600,000 aturats, molt per damunt la mitja espanyola. Hem passat de ser la joia de la corona, a una bijuteria barata del "todo a cien" econòmic en que s'ha convertit l'Estat Espanyol, amb una taxa d'atur que està apunt d'arribar al 20,5%, el doble que la UE.
Els qui hui regiren les nostres deixalles, les nostres sobres, el nostre fem, són el nostre fracàs com gestors públics. I
tenen ulls vidriosos, i veus apagades i incapacitat ja per la revolta. No podem seguir ignorant que no ho hem fet bé, des dels poders públics no ho hem fet bé. I les responsabilitats són copartides, sí, però proporcionals al poder. Puc entonar el mea culpa, per no haver estat més contundent en determinades crítiques, o per no haver estat més àgil en fer propostes. Però de res no serveix, si qui tenia el poder per canviar les coses, ignorava les nostres porpostes, o desatenia les crítiques. No sabem com es diuen el pidolaires, però sí com es diuen els que els han convertit en això. 
1 comentari:
Muy sutil. Me ha gustado mucho tu reflexión. Ojala nunca nos toque a nosotros y podamos aportar algo para mejorar.
Publica un comentari a l'entrada