15 d’agost, 2010

"TU ERES NOMDEDÉU, NO?" - COPE Castelló - 16.08.10
















“Tu eres Nomdedéu, no?” em diu un senyor al que no conec, mentre estic gronxant a la xiqueta, a la zona comuna dels apartaments on passem una setmana. “Sí senyor, ho sóc”, i encetem una agradable conversa. Em reconeix, diu, d’haver vist als diaris i a la tele. Parlem, com tothom estos dies, de la situació econòmica. Terrible.
Compartim l’opinió en el sentit que la crisi és filla de l’ambició, però no només dels constructors, els banquers, les asseguradores, etc, sinó de tothom. Ha estat un cercle viciós, absolutament viciós, en el que ha participat tothom. Bancs que donaven crèdits impossibles de cobrar, constructors i promotors que treien uns beneficis innobles dels seus productes, empreses de tota mena i condició que disparaven les seus tarifes per damunt del que sembla raonable... I també la gent d’a peu. Joves de 18 que tenien per primer cotxe un BMV, joves parelles que als 35 anys canviaven de casa, renegociant una hipoteca que se’ls menjava el sou després d’haver-los deixat sense els raquítics estalvis. Una orgia de luxe innecessari, de gastar per gastar, de descontrol. Una carrera costa avall i sense fre, que només perseguia posseir i posseir, oblidant-se d’allò que és més important, ser feliç.
Una casa només té sentit si és una llar, un lloc agradable per viure, per construir una memòria familiar col·lectiva. La resta, són quatre parets i nombre mal comptat de finestres, si vols, amb geranis als balcons. Res.
I els polítics, clar, responsables de no exercir un cert control, no dic una intervenció, dic un cert control sobre tot el sistema financer, econòmic comercial. Bàsicament, perquè és millor controlar cinc minuts al dia, en base a lleis i normatives que eviten l’abús i generen seguretat, que haver d’acudir després al rescat de bancs, apadrinar la desaparició de les caixes d’estalvis condemnades a ser bancs, autoritzar EROS, pagar compensacions per jubilacions anticipades, subsidis de desocupació...
Té raó el veí quan ens culpa, “si que caldria, però –li dic- repartir les culpes proporcionalment a les responsabilitats”. No amague, no, el cap davall l’ala, però clar si quan s’inaugura no sé quina cosa (ara fa temps que no inaugura res l’ajuntament) els mèrits són exclusius de l’equip de govern, malgrat que el BLOC haja votat a favor; o fins i tot, s’emporta els mèrits el PP encara que la idea primigènia haja estat nostra; lògic és que quan les coses venen maldades, es menge el marron qui té l’opció real de canviar les coses. Qui té la majoria absoluta. Seria més just.
En la política es produeix un fenomen peculiar que no sé si té parangó en altres activitats, quan les coses van bé és gràcies al govern, quan van malament és per culpa “dels polítics”. Així tots, en un sac. I no sembla raonable, francament no ho sembla.
Ja m’està bé que la gent ens exigisca, a tots plegats, ens fa estar alerta. Em sap greu, però decebre’ls ja que sense força parlamentaria suficient per condicionar majories, ho tenim pelut per poder fer canviar les polítiques. I això la gent ho sap, i amb tot, espera molt de nosaltres. Jo espere menys d’ells, només espere que ens voten.

2 comentaris:

David ha dit...

Una gran entrada, una vegada més aportes una visió interessant i en certa manera una miqueta diferent (més humana diria jo)sobre el tema de la crisi sobre el que ja s'ha parlat tant i resulta quasi impossible dir res de nou.

Ricard Ramon ha dit...

Totalment d'acord amb tot allò que dius, una gran reflexió en la qual coincidim, anim i felicitats pel teu treball.