Temps convulsos per parlar d'allò que alguns en diuen classe política, i de les seues condicions de treball. És evident que s'han produït grans excessos, jo mateix els he denunciat. Excessos en els imports d'algunes nòmines públiques, excessos en l'alegria amb la que s'ha tirat mà de la caixa pública per pagar determinats serveis no estrictament públics o clarament innecessaris. Excessos en el llarg llistat d'assessors, excessos en l'ús de mitjans públics (vehicles oficials, espais públics per usos privats, etc).
Però hi ha altres veritats que també cal posar sobre la taula si es tracta de veritat de buscar solucions als problemes, i de consensuar socialment unes condicions laborals dignes per qui es dedica a la cosa pública. Cal recordar, per exemple, que això de les pensions, jubilacions, etc, no compta (afortunadament) per a l'administració local. Ací quan acabes tornes al teu treball, o si no en tenies, vas de cap a l'atur. No hi ha indemnitzacions. Tampoc no et regalen portàtils. Trobe que és així com ha de ser, i per això em sembla especialment injusta la generalització quan es parla de prebendes polítiques. I jo tinc la fortuna de ser portaveu a Castelló, la majoria dels regidors de poblacions menudes els hi costa diners. Contra més menudes, més diners.
Però ací tenim un debat pendent. És una vella reivindicació de l'esquerra allò de que et paguen pel teu treball, però sembla que si el treball és públic, des de l'esfera política, has de treballar de bades. No em sembla raonable. I no és recomanable. Perquè si no s'ha de cobrar per fer política, aleshores només en podran fer alguns privilegiats, que no necessiten ingressos per viure, siga perquè són de casa bona, siga perquè tenen un padrí que els hi paga per fer una determinada política o votar tal o qual cosa. I per al sistema democràtic, francament, és millor que la gent cobre, i sapiguem quant i de qui.
Jo he proposat en alguna ocasió que els polítics (i els seus assessors) cobrem allò que valem al mercat. Qui guanyava 120, ha de coborar-ne 120. Perquè a la política no s'hi ha d'anar per guanyar diners, però si s'hi va, tampoc se n'ha de perdre. I qui guanyava 1200, hauria de cobrar un sou acord. Perquè cas contrari, els més brillants professionals de cada sector, mai aportaran el seu valor afegit a la política. I això tampoc no és bo socialment. Necessitem a la millor gent dirigint les institucions.
Hi ha un altra possibilitat que pose sobre la taula. Cobrar per objectius. Per eficàcia en la gestió. La teoria està clara, qui aconsegueix prestar millors serveis des de la seua àrea de responsabilitat, a menor cost (això és l'eficiència) hauria d'estar premiat, mentre que l'incapaç no mereix el sou que ara guanya. Les noves tècniques de recursos humans, de màrqueting intern, de direcció de grups humans, treballen en esta direcció. És més difícil eixe control per a l'oposició, ja ho entenc. Però és imprescindible que també se l'avalue.
En tot cas, mentre trobem una formula adequada per desanimar als oportunistes i encoratjar els més brillants socialment, hauríem de trobar un consens bàsic. I jo gose a proposar alguns punts.
Cal un acord de la FVMP que definisca els paràmetres de mínims-màxims pel que fa al personal de lliure designació. No és el mateix la Diputació de València que la de Castelló, com no és el mateix Castelló que Castell de Cabres. I eixa tabulació ha de tenir en consideració el nombre d'habitants, el pressupost institucional, i també el grau d'endeutament. Qui no ha sabut estalviar, ho haurà de fer per la força.
I amb paràmetres similars, haurem de plantejar l'escala retributiva justa per cada localitat. I s'han acabat els complements opacs. I les ajudetes.
O fem les coses bé, o seguirà avançant el discurs demagògic i poca solta dels que diuen que tots som iguals i que tots estem en això per la pasta. I miren, no, però ho haurem de demostrar.
4 comentaris:
Chapeau!
Totalment d'acord, però sense ànim de crear polèmica, a mi el que em patina de tot aço són dues coses: que els responsables polítics es puguen posar el seu sou i el dels seus companys (en aquest cas parle d'un alcalde, per exemple) i el tema dels assessors. Jo, no sé si els llevaria. En les administracions públques crec que haurien d'estar els polítics (escollits democràticament) i els funcionaris (que han passat un procés selectiu). La figura de l'assessor polític no l'acabe de vore i no sé com argumentarla.
Espere que no se moleste amb mi cap assessor que puga llegir açò.
Per això demane un pacte sensat, per evitar la discrecionalitat a l'hora d'auto atribuir-se sous per part dels equips de govern, i posar de passada els de l'oposició.
Respecte als assessors...és un vell debat. Hi ha personal de confiança que lògicament l'ha de triar qui ha d'estar assessorat. un altra cosa és l'ús abusiu que se'n fa de la figura. Per exemple, hi ha àrees amb assessor/a de confiança que no té ni punyetera idea, i la prova és que quan s'ha de fer una roda de premsa tècnia, el polític de torn fa compareixer al seu costat al funcionari que de veres en sap.
Però jo per exemple reivindique el dret a triar el meu assessr de grup, que fa un munt de feines político-tècniques, i que és algú que jo vull triar, i vull triar-lo entre gent de la meva confiança. No vull un administratiu de l'ajuntament, entre d'altres coses perquè això el marcaria per sempre més, que ací les coses són com són, i no com caldria que foren.
Jo crec que quan es paga a un assessor, cal prèviament justificar en allò que assessorarà al polític triat pel poble; a més l'assessor en qüestió haria de demostrar les titulacions/qualificacions/currículum/experiències que el fan el candidat/a idoni per guanyar-se un sou de l'administració sols per l'elegit pel polític...bé açò sols són tribulacions d'un xinés a la Xina.
Visca el País Valencià!
Publica un comentari a l'entrada