"SANT JOAN DE LES DIPUTACIONS" - Levante-EMV- 25.06.11

Sec a escriure, encara amb l’olor del fum a les narius i a la roba, venint de la revetlla de Sant Joan. A la vora de la mar, a l’alqueria de Josep, on ja fa anys en convidem un grup d’amics que creix i creix. Enguany les filles preadolescents d’una de les amigues, convocades al voltant de la foguera purificadora, llençaven trossos de les seues llibretes d’estudiantes aplicades. Sa mare explicava que havien aprovat tot i amb nota, i que com a sobre, la societat de consum sense mesura, fa que els llibres no servisquen d’un any a l’altre, té el costum d'en estes dates, baixar tots els apunts i llibres al contenidor de paper per reciclar. Però que en una nit com esta, li semblava quasi una mena exorcisme amable per part de les seues filles, el botar-li foc a les parts de les llibretes que més les han fet patir. “Au! La gramàtica” cridava la xiqueta major mentre llençava un grapat de fulls plens de lletra.

Mentre assitia a la cerimònia pagana, amb la meua filla al coll cridant “poc, poc” (que en gaèl·lic vol dir “foc”), pensava que hui, justament hui, havia participat pel matí en un altre acte màgic, en un altre sortilegi, en un altra foguera purificadora que acaba amb un grapat d’anys de governs provincials presidits pel Sr. Fabra.

Este matí –dijous per al lector- he pres possessió de la meua condició de Diputat Provincial, i com a portaveu he tingut l’oportunitat d’explicar amb quin esperit arribe a la institució. I és amb esperit constructiu, amb vocació de servei, amb disposició al treball. És la forma de fer política del BLOC, estem amarats de la cultura de l’esforç, del pacte, del consens. He recordat també que la societat està partida. Emprant un exemple d’un amic de Sagunt, podríem dir que la societat recorda poderosament l’argument d’aquella pel·lícula d’Amenabar de nom “The others”, els altres. En un mateix espai físic conviuen dos mons, dos universos, dues realitats que evolucionen en paral·lel. És a dir, que mai no es toquen. Vius que intenten connectar amb els morts. Morts que no es reconeixen com a tals, i viuen la seua vida de morts, morts.

També la política de carrera i la societat civil, viuen com dos universos distants, ignorant-se. A la pel·li, tot passava a una casa senyorial. I molt em tem, que el Palau de la Diputació és escenari perfecte per identificar eixa divorci, eixos dos mons que s'ignoren. La Diputació ha estat referent, ho he dit al meu discurs, per a tots els mitjans de comunicació d'ací i de més enllà del Tractat d'Almizra. I ho ha estat per les males pràctiques, la grolleria, els insults, els atacs a la llibertat d'expressió, les acusacions i les males formes. Tot plegat una vergonya col·lectiva a la que ens han arrossegats les actituds d'alguns i les formes de fer política, a colp de titular cridaner. Un despropòsit, un desastre. El nom de les nostres comarques arrossegat al fanguissar innoble del circ mediàtic.

I tot pivotant al voltant d'un nom, el d'aquell que ha presidit la institució amb mà de ferro durant els darrers anys. Ara ha marxat. Ja hi ha nou President a la institució, i trobe, que d'alguna forma l'acte d'ahir era ben bé això, una foguera de Sant Joan, on cremar, cremar definitivament i amb ganes, una etapa passada. Un moment, on sense tancar els ulls (en política no se li val a badar) s'ha de demanar un desig de progrés per les nostres comarques.

I sembla que en els discursos (val a dir que en uns més nítidament que en altres) es sentia eixa voluntat de passar pàgina. De cremar els fulls de la infàmia i la baralla tavernaria, per començar a fer política de debò. Amb vocació de servei.

Per la nostra part no quedarà. Per la del PSOE va dir el seu portaveu que tampoc. I Moliner, el nou President, va fer un discurs conciliador. Vorem si es de veres, que tots els grups sabem estar a l'alçada, per retornar-li a la institució la dignitat perduda, la imatge emmascarada per anys d'un poder absolutista, i una oposició sense to. Més ens val. I cas contrari, que les urnes ens castiguen.