Alguna gent ens reclama als qui estem en l’oposició que investiguem això o allò altre, però han de saber que sovint ensopeguem amb greus dificultats a l’hora d’accedir a la documentació que genera el govern. I podria dividir els problemes en quatre apartats.
Vulneració voluntària de la legalitat. Esta és la modalitat que usa el PP a les Corts valencianes, on és constant l'enfrontament per este tema, entre govern i oposició. Contractes que ens oculten, documentacions que no apareixen, respostes que no satisfan la pregunta, ajornaments, retards, dificultats... Tant és així, i tant greu és la cosa, que el grup parlamentari de Compromís ha hagut d’acudir a la justícia amb certa freqüència, per demanar empara. El Tribunal Constitucional ha sentenciat a favor de Compromís totes i cada una de les vegades que hem hagut d’acudir a ell, davant la negativa del Consell de facilitar-nos la informació demanada.
Mala baba, o “la tècnica del parvulari”. El mestre en esta pràctica era Javier Moliner quan exercia de regidor d’urbanisme de Castelló. I dic era, perquè ara en la seua condició de President de la Diputació, no puc criticar-lo. Però aquells anys ens les feia passar ben magres. Recorde que durant 5 o 6 setmanes, cada dilluns en comissió, un regidor del PSOE demanava un informe concret sobre un tema determinat. I Javier Moliner negava l’existència de l’informe. Jo no només l’havia vist, sinó que l’havia tingut físicament en les meues mans. Però prudentment no participava en les discussions setmanals, perquè he aprés que tothom és molt gelós de la seua “parcel·leta de protagonisme”, i no li volia xafar la guitarra al socialista. Però com la cosa es feia llarga, finalment vaig buscar la còpia del document als meus arxius personals i va aparéixer. I vaig riure. El dilluns següent a la comissió em vaig avançar i vaig demanar el... “dictamen” sobre el tema del que parlava el regidor socialista. Moliner va somriure i em va dir que dilluns següent el tindria. Eixa era la cosa, el socialista demanava un “informe” i en realitat era un “dictamen”. Una actitud infantil i indecent. Es veu que cal anar amb un diccionari de sinònims a segons quines comissions.
Retards malèvols i injustificats. Al ple de maig vam proposar que les polítiques d’ocupació que feia la regidoria de joventut tingueren una avaluació que ens permetera conéixer si funcionaven bé o no. El PP tombà la iniciativa i assegurà que ja es feia. El dilluns següent, primer de juny, vaig demanar que se’ns entregués un informe (ara sí que no era dictamen!) d’eixa avaluació que deien que ja estava feta. Van mentir. No ho estava. De fet, ho he estat reclamant cada setmana fins a este mateix dilluns, dia 21, en el que per fi me l’han entregat. Quatre mesos per entregar un informe és una immoralitat, que no es justifica ni tan sols per la realitat, que era que no estava fet. És difícil treballar així.
Complexe de jutge. Esta és un altra modalitat interessant. És aquella per la qual demanes una informació i el representant del govern (local, municipal, o autonòmic) te la nega dient que la llei de protecció de dades fa que siga una informació sensible i que podria caure en mans de ves a saber qui. Este tema a l’ajuntament està resolt definitivament, perquè davant d’una negativa de documentació, vaig demanar a l’alcalde que encomanés un informe a l’Assessoria Jurídica, que aclarís eixa disputa. I ho va fer amb contundència jurídica. El dret a la informació dels càrrecs públics, és absolut, i preval sobre el dret a la protecció de dades. La resolució és clara, en han de donar tota la informació, i nosaltres tenim obligació de custòdia. Però el govern no pot ser jutge i part.
Així estan les coses. Però també he de dir que hi ha una qüestió de responsabilitat per part nostra que no sempre es compleix. El primer any que l’alcalde Bataller va fer un pressupost, va decidir (em consta que contra l’opinió de part del grup popular) fer-nos arribar la informació bàsica abans del que estableix legalment el reglament. Una mostra de transparència que ens permetia treballar millor i que jo vaig agrair públicament. Però algú la va filtrar a un diari abans que la presentés l’equip de govern, i això ha fet que ara el PP torne a ser estricte en els terminis. Ho puc comprendre. El mal és que tres partits paguem per la indiscreció d’un. I sabem qui era, perquè es dóna la circumstància que tant EU com Compromís, vam saber que el pressupost ja estava disponible, perquè un diari ens demanà valoració. Només un partit de l’oposició el tenia ja. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada