Certament resultaria una exageració si digués que conec una família que han tingut una filla tan lletja, pobra, que són ells els que han de donar-li 2.500€ a Zapatero. Exageraria també si digués que la meua veïna canta tan malament que en lloc d'un Grammy li donarien un Gremlin. I exageraria, si recordara una parella que vaig tindre, que cuinava tan rematadament malament que quan pelava cebes, eren les cebes les que ploraven.El món de la política és un món ple d'exageracions. S'usa el recurs de l'exageració per alimentar el to efectista dels discursos. Sembla que si dius que l'equip de govern hauria de millorar no és prou, has de dir que és un desastre.
Que l'alcalde és Freddy Krueger disfressat de bon xicot, que Moliner és un dels genets de l'Apocalipsi, i així ad infinitum. I ells fan el mateix. No els hi sembla suficient dir que tal o qual proposta de l'oposició no és bona, han de dir que l'oposició no fot ni brot, o que desconeix la ciutat, o que només volen crear problemes. Tots exagerem. Ho fa l'equip de govern quan diu que l'oposició no col·labora, i ho fa l'oposició quan diu que l'equip de govern és l'origen de tots els mals de la humanitat. La ciutat l'hem de fer tots plegat, i exagerar postures no ajuda. Personalment intente ser ponderat en les critiques. Si el PSOE fa una proposta que al meu grup no li sembla bé, no la recolzem només per compartir l'oposició. I si el PP presenta un projecte positiu, no diem que no, només per que està al govern. No vull exagerar. Això de la xiqueta m'ho he inventat, aquella parella meua no cuinava pitjor que jo, i la veïna...la veïna si. Com diria aquell... ¿por qué no te callas?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada