"SATURNISME" Levante-EMV. 31.05.08

La memòria m’empenta a la llibreria, crec recordar que va ser Premi Ciutat de Castelló de Ciències. Ha d’estar per ací, a vore...Sí! Ací està. Va ser l’any 1994, i l’autor és el Dr. Calderón, el popular farmacèutic del carrer Colon. El treball premiat parla del saturnisme a Castelló.
I jo, sempre que escolte parlar de Saturn, recorde aquell esfereïdor quadre de Goya, on es veu a Saturn (Chronos, yo me llamo Chronos aqui y en Atenas) devorant el seu propi fill. Una imatge poderosa, que en mans del provocador Oliviero Toscani, acabaria com icona publicitària de McDonald's. Que s’hi juguen?
M’abraone sobre el llibre, convençut que tractarà dels cassos de saturnisme caníbal més cridaners de Castelló. Pensava en Jordi Sevilla i Juan Costa.
No em cal passar del segon full per adonar-me’n que el Dr. Calderón és més seriós que tot això i parla de neurotransmissors adrenèrgics, colinèrgics, accions mutagenètiques i del metabolisme de l’hemo. En definitiva, del perill de l’exposició al plom en la indústria ceràmica. Així que excepte la paraula “plom”, no hi ha cap altra coincidència amb el món de la política.
El saturnisme en el que jo pensava és aquell d’un altre metge. El Dr. Freud, que diu que això de cruspir-se un fill té a vore amb la impotència sexual. Una impotència que Castelló sublima menjant-se els seus propis primogenits polítics.
El primer il·lustre cadàver va ser Jordi Sevilla. Cap de llista socialista per estes contornades, i antic i voluntariós aspirant a líder del socialisme valencià. Però de tant d’aspirar va acabar per expirar. Políticament vull dir. Estos dies eixia en premsa que l’han fet president de ves a saber quina comissió parlamentària. A mi Jordi Sevilla em cau bé. En les distàncies curtes guanya. (També és de veres que és l’únic que guanya l’home.) El cap de llista per Castelló ha estat devorat per Castelló. O millor dit, el cap de llista socialista per Castelló, ha estat devorat pel socialisme de Castelló.
I ara, assistim a l’espectacle públic al que es sotmet animosament Juan Costa. Candidat popular per Castelló, diputat guadiana, que ha dimitit tantes vegades com ha estat triat, i que en al seu currículum d’indecisions, afegeix eixe ser o no ser com a candidat in pectore, a rivalitzar amb el Sr. Rajoy per la presidència del PP. Rajoy era el candidat al govern, per al qual, el Sr. Costa va coordinar un programa electoral no fa ni mig any. I ara, del que ell volia que fora president del govern, diu que no val ni per president del partit.
El drama de Juan Costa, és que com no s’ha decidit a temps, els avals de Castelló ja estan compromesos. Els populars de Castelló no donaran suport al que va ser el seu cap de llista fa ben poc. Ho deia l’altre dia el seu germà. Els populars valencians estan amb Rajoy, així que Juan Costa és candidat a menú de McDonald’s.
Comence a estar preocupat, el BLOC m’ha triat President de la Federació de les Comarques del Nord (Provincia, yo me llamo provincia aqui y en la Constitución del 78), és el principi de la meua fi. Ai!

"URIBARRI". Mediterráneo. 29.05.08

Sóc un poc freacky, ho confesse. Possiblement per això dissabte vaig organitzar un sopar a casa per vore el festival d’Eurovisió. Era una excel·lent excusa per compartir una vetllada amb amics, ensenyar el sofà nou, obrir un parell de botelletes de Ribera del Duero, i saltar-me el règim a l’estil Fosbury. A la mitja hora, i al tenor dels comentaris que anàvem vessant sobre cançons, vestuaris i posades en escena, vaig començar a pensar que Risto Mejide, era una ursulina. Alguns comentaris van ser tan salvatges, com el títol d’aquell “Wild Word”, de Yusuf Islam, abans dit Cat Stevens. Cançó a la que tan sospitosament s’assemblava la guanyadora, per cert.

A les postres, (vaig tornar a saltar-me el règim, ara “rodillo ventral”), el tema estrella va ser la capacitat visionaria d’Uribarri. Sabia que Bòsnia i Hercegovina votaria a Croàcia, i que Portugal i Andorra votarien el Chikichiqui. A tothom els hi semblava un poder extraordinari. Tret de mi. Hui mateix hi ha plenari a l’ajuntament, i ja fa tres dies, que haguera pogut deixar un sobre tancat a ca el notari, i amb un marge d’error mínim endevinaria el que votaran PP i PSOE en cada una de les mocions que he presentat en nom del BLOC. I els assegure que no tinc poders extrasensorials, em passa com al bo d’Uribarri. Ja duc tantes sessions plenàries com ell eurorretransmissions, i hores d’ara, igual que ell sap que ha desaparegut el Pacte de Varsòvia, però que totes les ex repúbliques soviètiques es voten endogàmicament; jo sé que el PP local no reclamarà res a la Generalitat i que el PSOE casolà no alçarà la veu davant Ferraz. I ara el dubte. Segur que el freacky sóc jo?

UNA BONA NOTÍCIA I UNA ANÈCDOTA

Des què vaig començar a escriure este bloc (alguns li’n diuen blog, d’altres hi diuen de tot) el vaig concebre com el lloc on penjar els meus articles publicats a l’extint Crònica de Castelló, al diari Mediterráneo i al Levante-EMV, així com alguna col·laboració puntual en revistes. De tant en tant, molt de tant en tant, he escrit alguna entrada no publicada en paper. Sovint eixes entrades han versat sobre coses que passen al meu entorn polític, que és el BLOC. Hui és un d’eixos dies.

LA BONA NOTÍCIA
S’ha produït fa només un parell d’hores, una excel·lent notícia en clau interna, i és l’elecció per unanimitat del President de la Federació Intercomarcal de les Comarques del Nord (un altra vegada els eufemismes. “Federació Intercomarcal de les Comarques del Nord” en castellà normatiu vol dir “provincia de Castellón”). Trobe que és excel·lent pel fet que s’haja triat de forma unànime.
El BLOC demostra així una fortalesa interna i una cohesió, de la que ara mateix, no poden fer-ne gal·la ni el PP ni el PSOE.
I això és una bona cosa (que nosaltres puguem, no que ells no puguen). Ho és per què els darrers resultats electorals a estes comarques no han sigut bons, i ara, que tenim com primer objectiu “arrelar i créixer”, ens hi hem de posar plegats. Eixa és la missió del nou President de la Federació, coordinar-se amb els responsables comarcals (i de retruc amb els locals) i amb el del BLOC Jove, per tal d’arrelar l’organització als pobles i ciutats on quasi no hi som o no hi som gens, i créixer als llocs on mantenim presència (institucional o no).
I eixe treball de coordinació i suport, ha de fer-se també amb el suport de (i com a suport a) Xavi Trenco, que és el President de l’Assemblea de Regidors i Regidores Nacionalistes de les Comarques del Nord (eufemisme); Gràcia Molés, Diputada Provincial (anacronisme, però encara en tenim de províncies); i Josep Maria Pañella, Diputat Nacional (optimisme de nacionalista).
I és bona notícia també per què és, i ha de ser, la presa de consciència orgànica, de que no podem malbaratar ni més temps, ni més idees, discutint entre nosaltres, en lloc d’ocupar-nos en defensar els interessos dels nostres pobles, del nostre Poble.

L’ANÈCDOTA
El nou President sóc jo.
És una anècdota, per què el que importa és tot el que he dit abans. Però per mi és significatiu, és un repte, és una nova obligació a la que m’he prestat gustós. Vull fer-ho. Vull col·laborar a “arrelar i créixer”.
Ho he dit en la meua intervenció, este, més que cap altre, no és un càrrec, sinó un encàrrec. I la diferència semàntica, no és ociosa.
I és veritat també, no sóc cap passerell, que jo sóc una persona que resulta polèmica per alguna gent de dins i de fora del BLOC. Per això la responsabilitat adquirida, i la confiança dipositada per companyes i companys, és encara més gran. Més intensa. Més compromesa.
Estic preparat. No entra en els meus plans decebre’ls.
Jugant amb el títol del bloc: “gràcies per confiar en mi, jo confie en vosaltres”.

"ZÀPING". Mediterráneo. 22.05.07

Quan va néixer Mireia, la meua neboda major, encara no eren comuns els comandaments a distància. Si més no a casa no en teníem. Així que ella el substituïa: “Mireia, posa l’UHF” i aquella rosseta fantàstica de pam i mig hi anava i ho feia. Hui la seua televisió és molt millor que la meua. I jo que me n’alegre. No se si fa zàping. Jo sí. És un esport per a només un dit, que serveix per destriar el gra (difícil de trobar amb la programació actual), de la palla (a partir de segons quina hora, fàcil de trobar a molts canals).
I mentre saltava d’un programa absurd, a una publicitat innecessària, passant per un concurs idiota o l’enèsima pel·li de Jackie Chan pensava que els electors haurien de tindre dret a fer zàping polític. Igual que en la tele tots tenim un canal preferit, per què la seua proposta és la que més s’adequa als nostres gustos; tots tenim també un partit de referència, per què és qui ens proposa les solucions que més ens convenen.
Però de vegades, el nostre canal preferit fa un programa que no ens agrada o posa publicitat, i li fem el salt amb el canal veí. Igualment el nostre partit preferit, de vegades manté una posició sobre un tema concret que no ens fa el pes, o es posa a fer propaganda, en canvi l’adversari l’encerta. Els electors tenen dret a un comandament polític per fer zàping. Llance la idea esperant que algun científic de la NASA s’hi pose. El primer prototip l’hauria de tindre l’alcalde, i hauria de permetre-li buscar en cada programa (electoral) la millor solució a cada problema, amb independència de qui la proposa. Guanyaríem tots. Ara que...ben pensat, això no és ja la seua obligació?

"ALTDORF". Levante-EMV.15.05.08

Vaig descobrir que no era gaire bo orientant-me el dia que vaig topar-me de nas amb Guillem Tell. El de la ballesta, la poma i el fill. Dit així potser sembla absurd, quan els hi ho explique bé voran com efectivament ho és.
El cas és que l’estiu del 87, la meua parella i jo, ens vam instal·lar al meu Ford Taunus (no els sabria dir que em va agafar el dia que me’l vaig comprar) i vam anar a fer vacances per Suïssa. Vaig intentar evitar els Alps per fugir de la neu i el mal temps, i amb la meua nul·la orientació vaig fer cap al bell mig d’una glacera, i des d’allí, els assegure que no és broma, darrere d’un ramat de grassonetes vaques suïsses, al poble d’Altdorf. I al centre d’Altdorf l’estàtua de Tell.
Asseguts davant de dos reconstituents bols de “goulasch soupe” mentre l’estàtua del mític heroi de la independència suïssa ens mirava petri, vaig pensar que definitivament era incapaç d’orientar-me. Quan vaig en cotxe no trobe el nord ni el sud, no se distingir la dreta de l’esquerra.
Hi ha qui diu que això també em passa en la política. Igual tenen raó, no dic que no. Però és que tot s’ha fet tan confús, que ja em costa d’entendre per quins set sous una dessaladora és d’esquerres i un transvasament és de dretes. En canvi, si al transvasament li diem “mera conducción” ja torna a ser d’esquerres. I pose l’exemple de l’aigua, però n’hi ha tants d’altres. Per què un aeroport és de dretes i els trens de rodalies d’esquerres? Per què la república és d’esquerres i la monarquia de dretes? (Em confesse republicà convençut, però...segur que les diferències socials als regnes de Suècia o Dinamarca no son més temperades que a la república francesa i tots els faubourgs parisencs?)
I no és que jo li done la raó a Fukuyama, continue pensant que les ideologies són importants, però això d’esquerra i dreta em sembla poc aclaridor. Preferisc parlar de progressistes i conservadors, que malgrat que també té límits indefinits, defineixen una actitud davant la societat. Malauradament, el progressistes hem deixat en mans dels conservadors valors com la seguretat pública, l’ordre, el respecte als mestres, els hàbits cívics, etc. I tots ells, formen part de valors necessaris en una societat que progressa. Traduït: haurien de formar part de la política progressista. L’estat del benestar ha de satisfer el criteri de justícia social (un altre valor de progrés), que ha d’incorporar estratègies mediambientals (conservacionisme és progrés, conservadurisme no); però això reclama d’un model social que exigeix d’alguns paràmetres que hem abandonat en mans dels conservadors. Un error que no permet progressar al progressisme. Un error estratègic que alimenta la confusió ideològica.

NOVA WEB, NOVA CAMPANYA, NOU ENLLAÇ

http://www.noenstoqueulamagdalena.net/

HA MORT IRENA SENDLER

El Talmud diu: "qui salva una vida és com si salvés el món sencer."

En un món on la maldat sembla campar al seu aire, persones com Irena Sendler, t'ajuden a congeniar-te amb la raça humana.

Descanse en pau.

"EUFEMISMES". Mediterráneo.15.05.08

Joan, que és autònom, va anar al banc a demanar un crèdit. L’interventor el va atendre amb certa mandra: “vosté dirà”. “Mire, és que necessitaria un crèdit perquè enguany he facturat per davall les previsions, i les coses no han anat del tot bé. Tinc el taller com patrimoni, però l’exercici ha estat roí. De fet he saldat l’any amb un estalvi net negatiu”. “Amb un què?” va preguntar embadalit l’interventor. “Un estalvi net negatiu” . Davant la cara de no entendre ni pruna de l’interlocutor, Joan es va explicar. “Es que enguany m’he endeutat més del que he amortitzat”. “És a dir que cada dia deu més diners, i d’això li’n diu vosté estalvi net negatiu. Què ocurrent és vosté. Paco! Paco vine! Mira, este senyor diu que haver augmentat els seus deutes amb els bancs es diu: estalvi net negatiu!” Al banc encara riuen. Joan no té crèdit.
Però això de l’estalvi net negatiu no s’ho va inventar el pobre lampista. És argot polític. El Pla Financer de l’Ajuntament de Castelló, també diu que com el govern del Partit Popular s’ha endeutat per damunt del que ha amortitzat, ha estalviat negativament. És com si per dir que la meua dona i jo estem estalviant per comprar-nos un sofà, digués que estem tenint una despesa neta negativa. S’imaginen el regidor de medi ambient anunciant que desplantarà positivament 10.000 arbres? O al regidor d’Urbanisme afirmant que ha crescut negativament la construcció a Castelló, o a la de Serveis Socials dient que han retornat negativament a casa tres mil romanesos més? Amb esta mania del polítics de parlar amb eufemismes, acabarem per no entendre’ns. Un dia ens enviaran a tots a ca una poliàndrica consecutiva.

"UNA D'INDIS". Levante-EMV.09.05.08

S’imaginen que Ibarretxe fora indi? Si, que en lloc de basc, l’home fora un indi americà. I que en lloc de ser de cultura euskalduna, fora de cultura tiwanaku, pose per cas. Les coses li anirien molt millor.
Dic això perquè estos dies he sentit en alguna tertúlia radiofònica algun conservador justificar el referèndum demanant major autonomia per a Santa Cruz, allà per Bolívia. I l’argumentació era tan mesquina com pueril. Venia a dir el tertulià, i ho celebraven els companys radiofònics, que és normal que se li plante cara al sàtrapa de Evo Morales. I això de sàtrapa ho deien ells, que jo, pobre de mi, no dic res. A Morales se li va dir de tot, fins i tot que duia uns jerseis lletjos, que sent cert, no em negaran que com argument polític no sembla mol elaborat, francament.
Entre glop i glop de café vaig somriure, mig irònic, mig decebut. “Així –pensava en veu alta- que el problema no és la inconstitucionalitat de la consulta que proposa Ibarretxe, sinó el propi Ibarretxe”. Diràs que si. Que el problema és el nacionalisme democràtic basc. El problema és que a alguns els hi molesten els nacionalismes que no siguen l’espanyol.
La consulta popular plantejada pel governador de Santa Cruz és inconstitucional a Bolívia. L’argument de la inconstitucionalitat esgrimit amb contundència ací per desqualificar la consulta d’Ibarretxe, sembla no importar allà. I no val a qüestionar la Constitució boliviana, perquè el Sr. Morales (amb independència del que cada ú puga pensar d’ell) és el President democràticament elegit i la constitució boliviana és la que està en vigor. I si qüestionen aquella Constitució, hauran de tindre també present, que la Constitució espanyola del 78 va ser rebutjada a les urnes al País Basc. Ja deia Campoamor que “en este mundo traidor nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira”. I alguns venedors de mantes, autoproclamats politòlegs, sembla que s’han comprat unes lentilles de color de gos quan fuig, i ho veuen tot distorsionat. Hi ha valors com l’equitat i la coherència, que semblen no cotitzar en el submón dels analistes polítics. Són tan llunyans com el “come-discos” o la iogurtera del “día de la madre”. De la mateixa manera que diuen que en algunes redaccions es practica allò de no permetre que la realitat puga malbaratar un bon titular, alguns generadors d’opinió pública, semblen aplicar la variant de que una reflexió serena, no hauria d’evitar un d’eixos rots ideològics que alegrement amollen en antena.

"PUNTS DE VISTA" Mediterráneo. 08.05.08

A vore com li expliques a un xiquet de la generació Wii que quan jo era menut, un dia algú va portar a casa una mena de plàstic que es penjava davant la pantalla de la televisió, per convertir els dos canals del blanc i negre al color. Un full de plàstic dividit en tres franges. Blava la superior, marró la mitja, verda l’inferior. La idea era simple, sempre que en pantalla hi hagués un prat amb unes muntanyes a l’horitzó retallades pel blau del cel, la Telefunken seria una finestra a la realitat multicolor. El que passa és que quasi mai les pel·lis són un plànol fix d’eixe idíl·lic paisatge. En canvi, quan el pobre Paul Newman venia, via catòdica, de visita a la saleta d’estar, en lloc dels ulls el que tenia blau eren les orelles. I per desesperació de les fadrines, les dents verdes.
Jo crec que Alberto Fabra també té, metafòricament, les orelles blaves i les dents verdes. Vull dir que algú l’hi ha penjat davant del nas una d’eixes pantalles que li impedeix vore la realitat. Cas contrari no s’explica eixa rotunda cabuderia de dividir Ribalta en dos. No hi ha un sol argument tècnic que obligue a fer-ho. Ell diu que el TVRCas no afecta al parc. Estic disposat a acceptar que el seu pas no farà caure les fulles dels arbres, però home...no fotem, els usos canviaran totalment. Mai més no podrem creuar d’un costat a l’altre del parc, sense la possibilitat de morir com el pobre Gaudí. D’altra banda el procés administratiu ha estat espès, lent i irregular, però no he trobat un sol argument jurídic per discutir-ne la legalitat. Per tant, és un debat estrictament polític. El PP vol dividir el parc Ribalta. El BLOC no. Vostés trien.

HONORIS CAUSA?

El fe democràtica em converteix en un innocent.

Si, si. Els demòcrates tenim una certa tendència a pensar que tothom ho és. I no és el cas. Per això, sempre pense que les coses no poden ser tan greus, i que al final algú que tinga una visió democràtica aconseguirà que els criteris d’equitat i pluralitat s’imposen en el debat d’idees. No és així.
De que parle?

Fa uns mesos vaig penjar una entrada al meu bloc en la que discutia el criteri amb el que el Club de Debat de la Jaume I, triava no només els temes, sinó també la gent que havia d’intervenir. I davant de l’exclusió dels nacionalismes com a tema de debat, mentre si estava el liberalisme o la república, confiava en que si més no, ens convidarien al debat titulat “La ciutat de Castelló avui”.
Una esperança fonamentada en el fet que a l’Ajuntament de Castelló hi ha representats tres partits polítics. Doncs no. Hui he sabut que el BLOC no estarà present. Algú té por a la pluralitat, a la democràcia.

Voleu saber a qui han convidat?

ALBERTO FABRA. Alcalde de la Ciutat.
JUAN MARIA CALLES. Portaveu del PSOE.
JUAN JOSÉ FERRER. Professor de la UJI i ex vicepresident socialista de la Diputació de Castelló.

Actuarà com moderador:

FRANCISCO TOLEDO. Rector de la Jaume I ex pressumpte candidat socialista a l'alcaldia i signant del manifest de recolzament a Rodríguez Zapatero.

Una mostra de parcialitat política innoble de ser patrocinada per una entitat pública com la universitat. Plou sobre banyat. En els debats que va organitzar la Universitat Jaume I en període electoral, també van utilitzar un criteri particular.
Aleshores, van convidar als tres partits amb representació municipal i a EU que ni en tenia, ni cap enquesta deixava suposar que puguera tenir-ne. Ara convoquen a dos dels tres partits amb representació. El cas és no voler acceptar la realitat, i és que des de 1999 la voluntat popular reitera que la representació política de Castelló l’ostenten PP, PSOE i BLOC. Ningú més. Ningú menys.
La Universitat Jaume I i el seu Club de Debat no ho accepten. Els hi molesta el BLOC. És simplement injustificable. I deplorable.

Segur que torne a pecar de innocent, però confie en que les conviccions democràtiques d’Alberto Fabra i Juan Maria Calles, els faran declinar l’oferta, sinó hi està representat el BLOC.

He dirigit un escrit mostrant la meua queixa més severa al Rector i als organitzadors. I no serà l’única conseqüència. Ja ho dic ara.

POSAR A PARIR...A L'EDITOR

Mediterráneo ha publicat només la meitat del meu article "Posar a parir". Supose que per raons d'espai. Un colp més he de demanar disculpes als lectors, per un problema que m'és alié.
Demà divendres enviaré un correu als editors, demanant que la setmana vinenet el publiquen sencer. No té molt de sentit publicar mig article. Haguera preferit que no isques. Sóc conscient que els meus articles no són peces literàries d'una gran qualitat, però són un tot.
Crec que haurien de tornar a publicar-l'ho, amb una nota explicativa.

NO SERÀ AIXÍ.

En el meu nom, Miquel Torres ha enviat hui a la redacció de Mediterráneo este correu:

Hola, bon dia. Hem vist que l'article d'Enric Nomdedéu d'ahir dijous ha sigut publicat retallat; com que la segona part de l'article introduïa aspectes que li donaven un contingut més polític a l'escrit, estaria bé que, proper dijous, publicàreu l'article sencer. També us volia comentar que, si en alguna ocasió, per temes d'espai no és possible publicar l'article sencer, us agrairíem que us esperàreu per publicar-lo complet la setmana següent.
Moltes gràcies per tot. Una salutació cordial.
Miquel Torres.

Esta ha estat la resposta:

El artículo se cortó porque, con motivo del 1 de mayo, había que publicar las opiniones de los sindicatos.
Se recortó con criterio periodístico, como sucede en todas las redacciones del mundo.
No se volverá a publicar el próximo jueves.
Gracias.

El que em sembla més fascinant és això de "criterio periodístico". Algú s'imagina que per "criterio periodístico" algú publiqués...

... por todo lo expuesto en los párrafos anteriores, hemos llegado a la conclusión."

i no dir res més?

No sé, és com si per criteris cinematográfics, decidiren que una pel·licula és massa llarga (tot i que té el mateix metratge que sempre, però eixe dia el NO-DO és més llarg) i la tallen sense saber qui és l'assassi, o qui es queda amb la xica.

Supose que ja que com a polític estic lògicament sotmés a les crítiques i opinions dels periodistes, com articulista tinc el lícit dret a discutir els criteris dels editors. No ho faré.