No sé si m’ofèn més que el President del meu país em tracte d’estúpid, o que ell siga un inculte. Em tracta d’estúpid dia sí i dia també, quan diu eixes coses de que tothom sap que tot això del Gürtel és un muntatge. No, President, tothom no, per exemple els magistrats del Suprem no ho tenen gens clar, per això l’ha tornat a imputar.
M’ofèn també, perquè també és tractar-me d’estúpid, que el mateix dia que es coneix la decisió del Suprem, comparega vosté amb els seus "mariachis", rient a boca oberta. Rita Barberà amb la cara desencaixada, Clemente fent un forçat anunci de dentífric, Alberto Fabra amb una rialla postissa que amaga un "ja cauràs, ja", Trillo amb el mateix posat cínic que quan va vore caure el Yakovlev; i vosté President, amb la mateixa cara d’al·lucinat què faria si s’hagués cruspit una truita de peiot. Es pot saber de què riuen? Què els hi fa gràcia? Sí l’han imputat justament, maleïda siga la gràcia. I si vosté creu que és injust i infundat, encara entenc menys que es descollonen. Haurien d’estar indignats.
Però ja li dic, President, que quasi em molesta més que un inculte ocupe tan alta magistratura. I li dic inculte, perquè inculte és qui fa citacions literàries sense haver llegit o entès el llibre. Està vosté a l’altura de George Busch, que s’ennuegava menjant galetes. Almenys vosté que es va declarar nacionalista genètic, espere que si s’ha d’ennuegar o faça amb un fartó.
President, o de menut no li van explicar el conte dels Germans Grimm, o no l’ha entés. Li’l explique. El tal Joan, era un xaval que no coneixia la por, i per tal de trobar-la s’endinsà en un bosc, on una bruixa dolentota va intentar esglaiar-lo sense èxit, també ho intentà un ogre, al que Joan va vacil·lar amb desimboltura. Fins i tot, uns tigres els van atacar, i a colps, els reduí de mida fins convertir-los en bestioles sense importància. Va dormir sol a un castell abandonat, i va superar totes les probes. Mai va poder saber el que era la por. El premi a la seua gosadia va ser el d’esposar una princesa. I ara bé el final de la història que no li van explicar al xicotet Camps, quan dormia al bressol amb el seu pijama de Lacoste. Joan va conèixer la sensació de la por, tremolons, gelor, calfreds i els pèls de punta per una ximpleria, i a mans de la pròpia esposa.
Una nit mentre dormia, la dona li va tirar una gerra d’aigua freda coll avall. Ja veu President. Qui es pot creure que qui ha vençut ogres i bruixes, tigres i foscors,
puga acabar sentint la por, per una cosa tan nímia com una miquet d’aigua freda? El mateix Rajoy diria: "comprenderá usted que yo eso de la jarra de agua no me lo creo".
Doncs sí, al final, Joan va perdre l’honor de ser un "sense por", com vosté ha perdut l’honorabilitat que la presidència comporta. I no oblide, President, que va ser la pròpia esposa de Joan qui li va ensenyar a tenir por. I la seua, President, sap molt, massa. I és vosté qui l’ha implicat.
I conte contat, conte acabat. Com vosté.
M’ofèn també, perquè també és tractar-me d’estúpid, que el mateix dia que es coneix la decisió del Suprem, comparega vosté amb els seus "mariachis", rient a boca oberta. Rita Barberà amb la cara desencaixada, Clemente fent un forçat anunci de dentífric, Alberto Fabra amb una rialla postissa que amaga un "ja cauràs, ja", Trillo amb el mateix posat cínic que quan va vore caure el Yakovlev; i vosté President, amb la mateixa cara d’al·lucinat què faria si s’hagués cruspit una truita de peiot. Es pot saber de què riuen? Què els hi fa gràcia? Sí l’han imputat justament, maleïda siga la gràcia. I si vosté creu que és injust i infundat, encara entenc menys que es descollonen. Haurien d’estar indignats.
Però ja li dic, President, que quasi em molesta més que un inculte ocupe tan alta magistratura. I li dic inculte, perquè inculte és qui fa citacions literàries sense haver llegit o entès el llibre. Està vosté a l’altura de George Busch, que s’ennuegava menjant galetes. Almenys vosté que es va declarar nacionalista genètic, espere que si s’ha d’ennuegar o faça amb un fartó.
President, o de menut no li van explicar el conte dels Germans Grimm, o no l’ha entés. Li’l explique. El tal Joan, era un xaval que no coneixia la por, i per tal de trobar-la s’endinsà en un bosc, on una bruixa dolentota va intentar esglaiar-lo sense èxit, també ho intentà un ogre, al que Joan va vacil·lar amb desimboltura. Fins i tot, uns tigres els van atacar, i a colps, els reduí de mida fins convertir-los en bestioles sense importància. Va dormir sol a un castell abandonat, i va superar totes les probes. Mai va poder saber el que era la por. El premi a la seua gosadia va ser el d’esposar una princesa. I ara bé el final de la història que no li van explicar al xicotet Camps, quan dormia al bressol amb el seu pijama de Lacoste. Joan va conèixer la sensació de la por, tremolons, gelor, calfreds i els pèls de punta per una ximpleria, i a mans de la pròpia esposa.
Una nit mentre dormia, la dona li va tirar una gerra d’aigua freda coll avall. Ja veu President. Qui es pot creure que qui ha vençut ogres i bruixes, tigres i foscors,
puga acabar sentint la por, per una cosa tan nímia com una miquet d’aigua freda? El mateix Rajoy diria: "comprenderá usted que yo eso de la jarra de agua no me lo creo".Doncs sí, al final, Joan va perdre l’honor de ser un "sense por", com vosté ha perdut l’honorabilitat que la presidència comporta. I no oblide, President, que va ser la pròpia esposa de Joan qui li va ensenyar a tenir por. I la seua, President, sap molt, massa. I és vosté qui l’ha implicat.
I conte contat, conte acabat. Com vosté.
5 comentaris:
Malauradament se riuen de nosaltres, que som uns desgraciats..ens ho diuen a la cara. La impotència pot amb nosaltres Enric. Ens menjem els mocs mentrestant mirem les noticies, com ells triomfen...
Este borinot encara serà capaç de dir que tornarà presentar-se com a candidat a les properes eleccions.
Els radicals d'extrema esquerra ja sabem on viu, un dia li donarán una bona sorpreseta si la justicia bruta no reacciona.
Això es ser purament egoista perquè posa en perill a la seua familia per no reconèixer els seus errors, ahi demostra que per a d'ell es més important el poder que la seua pròpia familia. Lamentable.
(Si fora la Rita, encara hu entendría.)
Llavors ja ens podem riure plàcidament com no haurem fet en la vida, diem que no es just pero la justicia grossa se farà al carrer com a última alternativa. I vore'm si en aquesta ocasió, el Juanito sin miedo se fará el xulet perseguint-los.
Segons la constituci, la justícia és igual per a tots i Garzón també ha d'acatar-la. I ja l'han suspés.
Ja veus...ni cal comentaris. Segur que pensarem el mateix. Ens agrada o no. La dreta sempre ha manat, ha volgut manar i de fet, mana. Cal ser moderat però per temes de justicia doncs no, si tu fores corrupte, no te donaria suport. Per lo que has demostrat , ser intel.ligent, estaries d'acord amb mi.
No entenc açò, Geperudet: "Els radicals d'extrema esquerra ja sabem on viu, un dia li donarán una bona sorpreseta si la justicia bruta no reacciona. ".
Per cert, Enric, llegint-te m'ha vingut al cap una frase de la magnífica pel·lícula "Patton", en la que al principi George C. Scott, durant el discurs diu alguna cosa pareguda a: "No me fiaría de un hombre que una lucha estando perdiende se riera". Doncs jo de Camps no me fie ni rient ni plorant. I de gràcia no me'n fa gens.
jo tampoc no sé què significa, i si és alguna mena d'amenaça preferiria que no es fes, i exigisc que no e faça al meu bloc.
Enric, vaig pensar en eixa frase. No es de fiar qui riu quan va perden, perquè o menteix, o és un cínic o és un inconscient. I cap de les tres coses hauría de definir el president del meu país
Certament (ni el del nostre ni el de cap altre, almenys en un règim democràtic)
Publica un comentari a l'entrada