L’any 1998, l’editorial Espiral Hispano Americana va publicar una extens i documenta- díssim assaig que duia per títol “Pigmaión y Galatea: Refracciones modernas de un mito”. En ell, Ana Rueda, la seua docta autora fa un repàs detallat de les diferents manifestacions artístiques del mite del Rei de Xipre i la seua creació. A la literatura, al cinema, a l’escultura, a la pintura, al teatre.
Sempre m’ha crida’t molt l’atenció eixa història de dependències, i els vora 500 fulls del llibre n’aporten una visió multidisciplinar, ja s’ha dit, i també dilatada en el temps. Des del Golem de primigènia mitologia jueva, a les manifestacions culturals del segle XX, relacionades amb el mite.
He tornat a pensar en Galatea i Pigmalió, al vore les fotografies del dinar d’estiu a casa del president provincial del PP, i les declaracions ulteriors reafermant a Javier Moliner com successor. Una successió, val a dir, que obliga a Alberto Fabra a pensar en una remodelació del seu equip de govern per al futur més immediat. No diré que un successor, però si, una nova persona de confiança. I això, ja ha començat a generar alguns desencontres en el PP local. I es que tothom no veu bé les presses d’alguns.
Nomenar successor, significa triar, i per tant descartar. I també significa construir un nou perfil polític, perquè aquell que és triat, sap que ho és per determinades actituds, capacitats o formes, que agraden al seu Pingamlió més que les de companyes o companys. I sempre, no descobrim res, tenen a vore amb el que el creador vol que siga la seua creació, més que no en el que realment és. Per això les relacions entre el creador i la seua obra, mai no són senzilles. Jean Cocteau, a la seua pel•lícula Orpheus deixa una frase per la memòria. “En què pensa el marbre mentre el piquen?” En què pensa el successor mentre el Gran Líder, el Déu Mundà, el Suprem Creador el moleteja a la seua imatge i ressemblança? És sent satisfet mentre li donen forma, mentre li exigeixen ser d’una determinada manera, comportar-se així o aixà?
Si creiem a Bernard Shaw i la seua Pygmalion hem de concloure que no. “Galatea never does quite like Pygmalion”, no li agrada mai, perquè es sent incòmoda en el duet déu-serf, mestre-alumne. Al final, l’estàtua vol tenir vida pròpia, la venedora de flors, vol alliberar-se del Professor Higgins.
És lògic, a mida que la creació va cobrant vida, prenent consciència de si mateixa, augmenta el desig de viure pel seu compte. Si corre massa, l’escultor abusa del cisell i fa inviable la figura. Si el creador corre massa poc, és la pròpia escultura qui te pressa per acabar-se, i intenta amagar el cisell de l’escultor.
És eixa dicotomia quasi mitològica, o bé Saturn devora els seus fills abans de cedi
r-los-hi el seu lloc a l’Olimp, o bé és el fill qui mata el pare per a complaença de Freud. En qualsevol cas, un batalla de tensions i nervis, alimentada pels que no han estat designats com successors. Té solució? Clar que la té. Es diu elecció democràtica, que és molt diferent a la posterior ratificació plebiscitària, de la tria feta pel Gran Creador, però en alguns llocs, i per alguns, la democràcia interna és més un entrebanc, que una forma de conduir-se. I qui no aposta per la democràcia a sa casa, tampoc no sol fer-ho a la casa de tots.
r-los-hi el seu lloc a l’Olimp, o bé és el fill qui mata el pare per a complaença de Freud. En qualsevol cas, un batalla de tensions i nervis, alimentada pels que no han estat designats com successors. Té solució? Clar que la té. Es diu elecció democràtica, que és molt diferent a la posterior ratificació plebiscitària, de la tria feta pel Gran Creador, però en alguns llocs, i per alguns, la democràcia interna és més un entrebanc, que una forma de conduir-se. I qui no aposta per la democràcia a sa casa, tampoc no sol fer-ho a la casa de tots.Per cert, que Ana Rueda, dedica el seu llibre amb un lacònic “Para Alberto”. Així, sense cognoms. Com aquell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada