"LA CONSELLERA BECARIA" - Mediterráneo - 30.08.10

Llig a un diari madrileny una entrevista amb Paula Sánchez de León Guardiola, on deixa anar la següent perla: “la oposición ha usado las instituciones como un atajo con el objetivo de lograr lo que no puede hacer en las urnas”. Li faltava anfegir “¡nos critican, los muy ladinos!”

Crec que paga la pena fer una mena d’anàlisi de text. Primer sobre el subjecte. La senyora Sánchez de León és una mena de Consellera en excedència, una becaria de l’organigrama del PP. Dic això, perquè sent formalment Consellera de Justícia i Administracions Públiques, el President Camps l’ha rebaixat de serveis, i ha repartit totes les seues competències entre altres consellers,

per tal que la senyora es dedique en cos i ànima a fer de Directora de Campanya del PP.

I després, clar, sobre el contingut. Demostra la senyora Consellera eventualment sense cartera un escàs coneixement del sistema democràtic. Què caram deu creure ella que ha de fer l’oposició? No ha de fer propostes alternatives? No ha de criticar allò que creu que el govern no fa be? No ha de demanar compareixences i qüestionar els consellers? No és a les institucions, de les que per cert formem legítimament part igual que ella i els seus, on hem de fer el nostre treball? Potser creu la consellera que hem de fer el nostre treball al carrer... però em tem que no. Tampoc no li agrada si la gent es manifesta, protesta, o es concentra davant del sopar popular de Teulada

per preguntar al President que han fet amb els diners de les valencianes i valencians.

Quan l’any 1999 va guanyar les municipals de Castelló el PP, José Luís Gimeno, actualment també becari a la nonata “Ciutat de les Llengües”, va afirmar tot cofoi al plenari que ja que el PP havia aconseguit una majoria absoluta i el PGOU era una part important del seu programa, l’oposició tenia l’obligació democràtica de votar-lo a favor. Al·lucinant! Obviava Gimeno que els partits de l’oposició són representants de la voluntat popular, amb el mateix grau de legitimitat que ells, i en representació de les seues pròpies idees i programes. Se’n diu pluralitat.

Que cada formació puga defensar les seues idees i plantejaments polítics a les institucions on han estat triats, i durant tot el període de sessions, és l’essència de la democràcia. I això és el que José Luís Gimeno no entenia, i el que la Consellera en excedència Sánchez de Leon no comprén. És molt greu això.

Esta gent són d’una voracitat sense límits. No en tenen prou amb guanyar, no en tenen prou fent-ho per majoria absoluta, volen aniquilar l’adversari, impedir-li exercir el seus drets democràtics. Ho acaba de deixar clar el Tribunal Constitucional donant la raó al nostre grup parlamentari, en el seu recurs d’empara davant els membres populars de la Mesa de les Corts, que es neguen a tramitar les preguntes que els hi resulten molestes. Com els hi resulta molesta una oposició que volen emmordassada i silent, abse

nt, com primer pas per un règim del partit únic, on res ni ningú puga controlar en què i com es gasten els diners públics, o vigilar que els serveis públics que venen obligats a prestar tenen uns mínims de qualitat.

La Consellera no creu ni en la justícia, ni entén els fonaments bàsics del sistema democràtic i el règim parlamentari. I és la que ha de dirigir la campanya del PP! Anem ben servits!

"COLOMER, CALLES, I BLANCO" - Levante-EMV - 28.08.10

Recorden aquella roda de premsa conjunta dels senyors Calles i Colomer a l’ajuntament de Castelló? Era el mes de març. Va fer molt d’enrenou, perquè van oblidar el guió sobre el faristol. Un guió que explicava que tots dos anirien a Madrid a fer viatgets al Ministeri, per escenificar una pressió constant sobre el Ministre Blanco, per tal que alliberés l’AP.7 al seu pas per Castelló. El guió també explicava que la decisió ja estava presa, però que com "los otros" no ho sabien, "mientras dura eso, podemos darles la paliza en el ayuntamiento, diputación, etc." Un exercici de cinisme polític, adobat per un erro d’aficionats, deixar-se els papers a l’abast del següent grup que fes una roda de premsa, que va ser, clar, el PP.
Encara reiem, quan el Ministre Blanco va visitar Castelló per anunciar la bona nova. Com correspon a tan amable visita, els portaveus dels grups polítics, i alguns companys i companyes de corporació, vam fer el rendez-vous corresponent. El Ministre va passar per davant nostre saludant, com si fos això, un Ministre.
Blanco va vindre a anunciar que alliberava l’AP-7, com havien avançat maldestrament Calles i Colomer, però...l’Alcalde el va convèncer de que no ho fes. Un altre crack l’Alcalde! Tot el dia ploriquejant cara a ponent (cara a València no diu ni xufa) perquè el govern socialista no inverteix, i quan ve un Ministre amb la cartera oberta el convenç de que no faça la inversió!
Ara, la història ja és sabuda, ens ha tocat el rebre un altre colp als de Castelló. Les inversions previstes (és un exercici massa cruel tirar mà de la hemeroteca per recordar les promeses contundents del Subdelegat Lorenzo, el Delegat Peralta i qualsevol socialista amb galons) han quedat en no res. Ni tan sols, ara, amb esta mena de "pedrea" de les 49 obres indultades, no ens ha tocat res de profit.
Ara és quan calen els viatges de Colomer i Calles a Madrid. Ara que no tenim res és quan cal que mostren el seu muscle polític, la seua capacitat d’influència, no aleshores que semblava que tot anava a fer-se.
Deia el Ministre Blanco el dijous a la seua intervenció: "...esta ha sido la guía en mi forma de actuar y ello me ha llevado a situar la concertación con todas las administraciones y la búsqueda de la eficiencia en cada euro de nuestros recursos públicos, como pilares de la actuación en política de transporte". No és cert. El professor Boira, els professors Albors i Hervas, l’Institut Villalonga, el Banc Mundial, i tothom que sap una mica d’economia afirmen amb contundents xifres, que no hi ha inversió ferroviària més eficaç en termes econòmics que el Corredor Mediterrani, que la connexió d’AVE Algessires Lió, que desdoblar el tram Castelló-Tarragona. Per tant, el Ministre s’equivoca, s’enganya, o ens enganya. L’altra possibilitat és que tots estem equivocats tret del Ministre i els seus assessors de l’Espanya radial. Però en eixe cas, hi ha un altre problema. Si resulta que no és rendible en termes econòmics...aleshores, com espera que se’n faça càrrec el sector privat? Ens posem com ens posem, morts i pelats!
Aquell dia que va vindre Blanco, i quan l’Alcalde em va presentar, botant-me el protocol li vaig dir al Ministre mentre serrava fort la seua mà: "¿a que nunca había tocado Usted un nacionalista valenciano?" L’home entre sorprés i descol·locat, va mussitar un "si, sí incluso tengo amigos". Mentia per quedar bé! Ell coneix nacionalistes valencians? Però si quasi no en conec jo! I eixe és el problema, si en fórem més, algunes de les coses que passen a este país no passarien.

"ESTEM RODEJATS" - Mediterráneo - 26.08.10

Tinc el convenciment que en termes econòmics, els governs de Rodríguez Zapatero són els pitjors que hi ha hagut a Espanya en dècades. Van repartir estúpidament milions d’euros en forma d’almoina a milers de ciutadans als qui no van resoldre cap problema, generant-ne un de greu a la caixa comuna. No van voler acceptar les evidències de l’arribada d’una crisi terrible. No van saber reaccionar a temps, i quan ho van fer, ho van fer malament. El Ministre Blanco va vindre a Castelló a anunciar l’AVE, la gratuïtat de l’AP-7 i no sé quines altreS meravelles. Poques setmanes després vingué el retall, i res de res. Són un desastre. Una maledicció. Un tall d’incompetents.
Però no són els únics. La Generalitat Valenciana no paga la llum ni el telèfon d’algunes dependències i rep avisos de tall de subministrament. Les Universitats han de demanar crèdits i pagar-ne els interessos, si volen fer front a les nòmines, perquè la Conselleria no paga. Les bandes de música no cobren, i les escoles de música hauran de tancar perquè el Consell ha reduït en més del 60% els fonts que hi dedica. 1.800 persones grans i dependents, han estat avisades per les Residències on viuen, que les hauran de fotre al carrer, si la Conselleria no paga les places públiques. Els funcionaris d’Educació i Sanitat, com a poc, cobren a través de pòlisses de crèdit perquè la Generalitat no té un clau. Enguany h¡ haurà menys mestres que l’any passat, perquè no poden pagar-los. Les inversions en infraestructures promeses per les nostres comarques estan paralitzades. No hi ha diners.
I d’això la culpa no la té Zapatero, la té Camps. Tenim un finançament deficitari. Cert. Exactament el que va imposar el PP en la reformeta estatutària, i que va aplaudir el PSOE. Però el cert és que si t’entren cent euros, saps que has d’adequar els ingressos a les urgències i les prioritats. Per a Camps, les prioritats no són les carreteres, ni l’educació, ni la gent gran, ni la sanitat. Els diners van a la F-1, i Veles e Vents. Tot fantàstic. Però quan no tens diners per allò necessari, gastar-s’ho en allò que no ho és, és de mals gestors, d’inútils.
Estem rodejats!

"FAMÍLIES" - COPE Castelló- 23.08.10

De ben jovenet, a la biblioteca familiar, que era gran i ben sortida, vaig trobar un dia un llibre anomenat “La muerte de la família”, de David Cooper. El vaig llegir, i en aquell moment de pulsions revolucionàries i antisistema, vaig decidir que estava absolutament d’acord amb les teories del psiquiatre sud-africà, que coliderava amb Foucault, Szasz i algun altre, aquell corrent que es coneixia com “antipsiquiatria”.

Cooper pensava que la bogeria i la psicosi eren producte de la societat, i que la seua solució veritable passava per una revolució; i creia que la família, que definia com institució de caràcter repressiu i jeràrquic i puntal principal de la burgesia, era un ver entrebanc per l’emancipació personal. Per això advocava per superar la família, per la seua desaparició.

Ara ja no crec en les revolucions. Crec en les evolucions, que són les revolucions que triomfen. Ara ja no vull canviar la societat, em conforme amb ajudar a millorar-la, que és bastant més útil que les soflames revolucionàries. Ara, em replantege la lectura, o millor les conclusions que vaig traure d’aquell llibre.

La família és, i esta crisi ho ha posat de relleu, el nucli bàsic de solidaritat moral, i també econòmica, amb què comptem els individus socials. Està resistint millor la crisi qui està vinculat a una unitat familiar que qui no ho està. Però no es tracta només de l’ajuda mútua en temps de crisi, és tracta sobretot d’afecte i transferència intergeneracional de coneixement.

El que passa és que la família ha evolucionat, ha canviat. Però no d’ara, des que el temps és temps. Abans la família era gairebé un clan, una família extensa amb avis, oncles, cunyades... Després passàrem a dir-li família a l’estricta suma de pare, mare i la seua descendència. Hui les famílies són diverses.

Si fas una ullada a la graella de la televisió, veus que les tres sèries que ho peten estan basades en famílies. “Los Tudor”, que encara que semble un cognom, en realitat és un nom de pil·la, (ja em disculparan, no he pogut evitar fer l’acudit); una família d’intrigues, poders i assassinats. “Big Love”, que explica la història d’una família mormona que practica la poligàmia com antigament permetia el seu culte. L’home té tres dones i és pare de 8 fills, i per evitar problemes amb el veïnat habiten tres residències diferents unides per un pati interior. Plena d’ironia i d'equívocs, ens mostra un model familiar que ens resulta, este sí, allunyat. I finalment “Modern Family”, acaparadora de candidatures als Emmy i a punt d’estrenar-se ací. Composen la família un pare entrat a la seixantena i els seus dos fills que es mouen en la trentena. El xic és un homosexual casat amb un altre senyor amb qui ha adoptat una xiqueta d’origen asiàtic. La germana té com cònjuge un venedor de cotxes que té la insana pretensió de fer dels seus fills col·legues i companys de joc, negligint la disciplina. El pare, al seu torn, viu amb una explosiva immigrant colombiana que aporta al conjunt un fill fruit del seu aparellament amb un paisà prou bandarra, qui de tant en tant treu el nas. Esta família concentra un bon nombre de les peculiaritats de les anomenades “noves famílies”. I possiblement tot junt no, però per separat tots coneixem casos similars, segurament dins la nostra família.

Això és una realitat que no aturarà cap recurs al Constitucional, dels qui exigeixen l’exclusivitat del qualificatiu “família”, per al seu model. En alguns casos, estos paladins de la moral estimen tant la família que en mantenen dues. Això sí, d’amagat.

"THE SUN" - Levante-EMV. 21.08.10

The Sun, el diari anglés, explica que el govern britànic, acorralat pels deutes i la manca de liquiditat (semblen valencians), ha anunciat unes mesures que han qualificat de cridaneres i extremes. D’una banda, pretenen privatitzar els parcs naturals, els paratges protegits i les platges. Ai! Com si la privatització hagués demostrat fefaentment, que el sector privat protegeix millor el medi ambient, genera més llocs de treball, crea més riquesa…i sobretot, com si hagués demostrat que sap redistribuir eixa riquesa en clau social.

I d’altra banda proposen incentivar als ciutadans, per tal que denuncien als veïns i coneguts, que defrauden el fisc, que cobren l’atur mentre treballen en negre, o que cobren per baixes fraudulentes a la seguretat social. A mi no només no em sembla malament que es destapen els fraus, sinó que em sembla del tot necessari. Però crec que bàsicament és una funció que correspon als cossos d’inspecció d’Hisenda, de la Seguretat Social. A nosaltres ens pot correspondre no acceptar factures sense IVA, però convertir-nos en delators a canvi de 30€…

I saben què? M’ha fet por. M’ha fet por perquè el Conseller Fontdemora sap anglés, i hores d’ara, ja li ho deu haver traduït a Camps, que no

més sap llatí.

No fa gaire anys, del Regne Unit arribà un esforç intel·ligent de renovació del vell laborisme, signat per Anthony Guidens. Unes interessants reflexions, i algunes idees força, que haurien de dibuixar els postulats bàsics de la nova socialdemocràcia. Crec, que malgrat la crisi, o precisament gràcies a esta maleïda crisi, sabem que estes idees estan més vigents que mai. Però sembla que l’única renovació ideològica ve del sector que s’anomena “esquerra”, si més no de la menys dogmàtica i pretèrita. Un esforç intel·lectual per tal d’adequar les seues posicions al pas del temps, a les realitats socials.

Això no passa en el bàndol conservador o liberal. Ningú no s’ha posat a reflexionar seriosament des d’eixes posicions ideològiques, per despellegar-les dels seus tòpics més perniciosos, que són precisament els que ens han dut a esta, ja ho he dit, maleïda crisi. Hi ha qui creu que això és així perquè la dreta no té més ideologia que el balanç de resultats de pèrdues i guanys. No és cert, desgraciadament. Si només els preocupés la cartera, algunes de les posicions socials més execrables que defensen, podrien apaivagar-se. No, els conservadors tenen una idea de societat que exclou als que no pensen com ells. Per molt que ara es peguen colpets al pit parlant de llibertat, el cert és que no permeten ni tant

sols que “les seues paraules” siguen usades pels altres, i acudeixen al Constitucional. I ho fan des de l’estupidesa argumental. “Matrimoni ve de mare, per tant dos homes no poden ser un matrimoni”. I dues dones? Això és el que passa quan en lloc de pensar amb el cap, penses amb el fetge o amb la VISA.

Ara què… potser tampoc no cal esverar-se tant, igual els conservadors valencians tarden en traduir les propostes angleses. Això que proposa The Sun, de denunciar als nostres conciutadans que fan trampes en la declaració de la renda, Levante porta anys fent-ho amb el cas de Carlos Fabra, i…oh! Sorpresa! Els conservadors locals, en lloc d’aplaudir, retiren la publicitat pública. És el que passa, quan la dreta més rància pensa amb la VISA. La VISA pública, que tot siga dit, han privatitzat en benefici propi, com si fos un parc anglés.

Pérfida Albión!

"BENICÀSSIM" - Mediterráneo - 18.08.10

Com tots els estius, els meus sogres ens ha ofert deixar lliure el seu apartament una setmana, perquè ens hi puguem instal·lar nosaltres. La diferència respecte als anys precedents és que enguany hem dit que sí (gràcies de nou), perquè hem pensat que a la xiqueta li faria bé. Per als que coneixen la zona, estem a l’altura del Torreó Bernat. En menys de cinc minuts a peu estem a la platja o al poble. A sobre, tenim la piscina i els gronxadors. En definitiva, estem molt bé. Ara mateix, escric l’article amb el portàtil, assegut a la terrassa amb les Agulles de Santa Àgueda de teló de fons, i la mar blava al prosceni.

Per molt que estigues de vacances a un poble que no és el teu, un regidor continua fixant-se en les mateixes coses que quan passeja pel seu poble. Com s’ha resolt el carril bici, si els contenidors de selectiu estan a vessar o buits, el grau de brutícia i manteniment de les voreres, el soroll, la quantitat de zones verdes o d’oci... Me’n guardaré prou de donar ara i ací la meua opinió sobre Benicàssim, per això està el BLOC de Benicàssim i el nostre portaveu Ferrando, que a més a més és Tinent d’Alcalde del Govern Municipal.

Però no puc evitar riure per sota el nas quan veig algunes crítiques que fa l’opositor PP (sí amigues i amics! Hi ha un espai per l’esperança, en alguns llocs el PP està en l’oposició! Ho he vist personalment, i no cal ni anar més enllà d’Orió!) I ric, perquè llig a la portaveu adjunta popular queixar-se dels diners que costa el cícle d’Òpera (per cert, un gran èxit de públic). Una crítica que no fa massa anys feia el PSOE a Castelló respecte al cicle organitzat pel PP local. I com això quasi tot. Segurament rascant rascant trobarem incoherències en el BLOC, però em tranquil·litza saber que cal rascar. Perquè per seguir amb el mateix exemple, a Benicàssim donem suport des del govern al cicle de Bell Canto, i a Castelló des de l’oposició no ho critiquem. Al revés del que fa el PP, i del que el PSOE fa. I això val per totes les obres, que al cap i a la fi, és el que significa òpera.

Què volen que els diga! Ja que no fa sol per bronzejar-nos, com a poc, que la incoherència no ens pose rojos.

"TU ERES NOMDEDÉU, NO?" - COPE Castelló - 16.08.10

“Tu eres Nomdedéu, no?” em diu un senyor al que no conec, mentre estic gronxant a la xiqueta, a la zona comuna dels apartaments on passem una setmana. “Sí senyor, ho sóc”, i encetem una agradable conversa. Em reconeix, diu, d’haver vist als diaris i a la tele. Parlem, com tothom estos dies, de la situació econòmica. Terrible.

Compartim l’opinió en el sentit que la crisi és filla de l’ambició, però no només dels constructors, els banquers, les asseguradores, etc, sinó de tothom. Ha estat un cercle viciós, absolutament viciós, en el que ha participat tothom. Bancs que donaven crèdits impossibles de cobrar, constructors i promotors que treien uns beneficis innobles dels seus productes, empreses de tota mena i condició que disparaven les seus tarifes per damunt del que sembla raonable... I també la gent d’a peu. Joves de 18 que tenien per primer cotxe un BMV, joves parelles que als 35 anys canviaven de casa, renegociant una hipoteca que se’ls menjava el sou després d’haver-los deixat sense els raquítics estalvis. Una orgia de luxe innecessari, de gastar per gastar, de descontrol. Una carrera costa avall i sense fre, que només perseguia posseir i posseir, oblidant-se d’allò que és més important, ser feliç.

Una casa només té sentit si és una llar, un lloc agradable per viure, per construir una memòria familiar col·lectiva. La resta, són quatre parets i nombre mal comptat de finestres, si vols, amb geranis als balcons. Res.

I els polítics, clar, responsables de no exercir un cert control, no dic una intervenció, dic un cert control sobre tot el sistema financer, econòmic comercial. Bàsicament, perquè és millor controlar cinc minuts al dia, en base a lleis i normatives que eviten l’abús i generen seguretat, que haver d’acudir després al rescat de bancs, apadrinar la desaparició de les caixes d’estalvis condemnades a ser bancs, autoritzar EROS, pagar compensacions per jubilacions anticipades, subsidis de desocupació...

Té raó el veí quan ens culpa, “si que caldria, però –li dic- repartir les culpes proporcionalment a les responsabilitats”. No amague, no, el cap davall l’ala, però clar si quan s’inaugura no sé quina cosa (ara fa temps que no inaugura res l’ajuntament) els mèrits són exclusius de l’equip de govern, malgrat que el BLOC haja votat a favor; o fins i tot, s’emporta els mèrits el PP encara que la idea primigènia haja estat nostra; lògic és que quan les coses venen maldades, es menge el marron qui té l’opció real de canviar les coses. Qui té la majoria absoluta. Seria més just.

En la política es produeix un fenomen peculiar que no sé si té parangó en altres activitats, quan les coses van bé és gràcies al govern, quan van malament és per culpa “dels polítics”. Així tots, en un sac. I no sembla raonable, francament no ho sembla.

Ja m’està bé que la gent ens exigisca, a tots plegats, ens fa estar alerta. Em sap greu, però decebre’ls ja que sense força parlamentaria suficient per condicionar majories, ho tenim pelut per poder fer canviar les polítiques. I això la gent ho sap, i amb tot, espera molt de nosaltres. Jo espere menys d’ells, només espere que ens voten.

"SENSE MÚSICA" - Levante-EMV- 14.08.10

Segurament el tret cultural valencià més identificable arreu el món és la música. I no parle de Ximo Bayo, o John Cobra que són dos tristos errors del pentagrama (?) valencià (?), sinó de la música de banda. De les desenes, centenes de societats musicals, que arreu el país, omplen de notes la nostra vida. És difícil trobar un poble valencià per menut que siga, o un districte a les grans ciutats, que no tinga la seua pròpia societat musical. I la importància d’estes societats no radica només, tot i que també, en que posen la banda sonora a les nostres festes, als actes més senyalats dels nostres calendaris. No. Radica sobretot en el que té de cohesionador, de convivencial, pel que implica de relació entre persones, aprenentatge, disciplinà, sentit de la responsabilitat, entrenament, capacitat de treballar en grup, oci, i finalment espectacle. I tot això

, sovint, amb la gent més jove del poble o districte.

La música, que és un llenguatge global, ha de formar part de l’educació del nostre jovent per tot el que he dit. I també, perquè la música serveix per transmetre sentiments, un altra de les mancances que una societat cada colp més autista, ha de resoldre amb urgència.

Si les societats musicals són, i ho són, un tret cultural definitiu de la societat valenciana, un bé comú, mereixen més que ningú ser declarades Bé d’Interés Cultural. Així ho demanà fa més d’un any la Federació de Societats Musicals del País Valencià. Sol·licitud que comptà amb el suport del BLOC des del primer moment. El PP, però, incomprensiblement, irresponsablement, retarda l’expedient, mentre en paral·lel proclama la urgència de declarar BIC les corregudes de bous, només, per espúries motivacions d’electoralisme i de confrontació amb altres territoris.

Però és encara més greu que el injustificable retard en la mera declaració de BIC. La Generalitat escanya econòmicament la xarxa musical valenciana. I és que dels 15,7 milions d'euros sol·licitats, el govern només destina enguany a les societats musicals 2,6. Això suposa una retallada del 35% del pressupost global respecte l'any passat, i un 55% pel que fa a la part destinada a les escoles de música. La Federació alerta des de fa mesos que aquesta retallada “suposarà l'acomiadament del 70% dels 3.000 professors i el tancament del 25% dels 280 centres”.

No hi ha diners, diu la Generalitat, mentre anuncia per al dia 8 d’octubre, vespres del dia nacional valencià, un gran acte de recolzament al món dels bous. Amb una correguda, exhibició de bous embolats, bou de corda, bou de carrer...i un sopar popular; tot pagat per una Generalita

t que no té diners per mantenir les societats musicals.

No hi ha bous sense música. Ha pensat el Conseller Castellano (eso lo explica todo) en convidar a una banda per que toque passodobles? Li pagarà? O bé, pensa que la música l’han de posar Ximo Bayo

i el tal Cobra, i de passada declarar-los bé sense interés cultural.

I és què al Consell també hi ha una banda, però no de músics.

"MOROSOS" - Mediterráneo - 11.08.10

La Generalitat no pot pagar les factures. Les empreses de llum, aigua i telèfon, amenacen amb tallar el subministrament si no cobren els retards. El Conseller Gerardo Camps, diu que això no és morositat, que tot simplement són “aplazamientos”. El que sempre s'havia conegut per “pagaré quan podré”. El Consell devia milions d’euros a les universitats valencianes, i com no podia pagar va renegociar (eufemisme cruel, quan qui tens davant no pot fer altre que acceptar el que tu imposes) el deute i va decidir que aniria pagant en varis anys, el que havia d'haver pagat ja. Però ara, no paga les mensualitats, i fa que les universitats valencianes no puguen pagar ni les nòmines ni la despesa corrent. Fontdemora, el killer de l'educació pública valenciana, els hi dona l'adreça d'un parell de bancs, amb els que ja ha negociat, i els assegura que allà els avançaran els diners. Això sí, els interessos els han de pagar les universitats.

Mediterráneo ens informa que 15 famílies castellonenques i 60 empreses han presentat concurs de creditors en el primer semestre d'enguany. És a dir, 15 famílies, han hagut d’iniciar un procediment judicial, reunir tots els creditors, elaborar un informe conjunt, i finalment renegociar per vore si és possible que no els hi tallen la llum, que no perguen el pis a mig pagar, que no se'ls hi emporten el cotxe del que encara deuen algunes mensualitats, i si podran o no omplir la nevera. Podria donar-se el cas, que finalment s'acordés embargar tots els bens d'alguna d'estes famílies per tapar forats, i deixar-los al carrer, amb una mà davant i l'altra al darrera. Eixa és la situació de cada dia més conciutadans.

I em pregunte, si no farien millor Fontdemora i G. Camps en muntar un programa a la seua televisió, on donaren pautes als ciutadans de com escapolir-se del cobrador del frac, ells que en tenen tanta gràcia.

Perquè francament, em costa d'imaginar a un d'estos pares de familia dient-li al cobrador: “com no et puc pagar, he parlat amb un banc, m'han dit que et donaran un crèdit, ja

l'aniré pagant jo, però els interessos els pagues tu. Això sí, no sóc un morós, es un aplaçament i avant”.

"PLATGES PERSONALITZADES"- COPE-Castelló- 09.08.10

Sóc nudista des de fa 25 anys. Nudista. Vull dir que prenc el sol nu, simplement perquè m’agrada. No busque cap mena de comunió mística amb la mare terra, ni sentir-me més prop de l’origen del pangea... Ni sóc vegetarià, ni macrobiòtic. No, no... Tot simplement vaig a platges nudistes i alguns anys he estiuejat a un càmping nudista. Ja està. No és ni millor ni pitjor que anar a una platja tèxtil. A mi m’agrada més i punt.

No sóc un activista, no rodaria en bici per la Ronda amb les dallonses penjant, ni sóc membre (perdó) de cap moviment reivindicatiu, així que no estic gaire ben informat del règim legal d’estos indrets. Desconec si està autoritzat, o tot simplement tolerat. M’és igual.

Fa dos estius, a un senyor li va agafar un infart en eixir de l’aigua, i un infermer francés i jo, li vam fer maniobres de recuperació, tot esperant la Creu Roja.

Explique això, perquè és l’única ocasió en l’ “autoritat competent” m’ha dit alguna cosa sobre la meua nuesa. Va ser la parella de la guardia civil que acompanyà la Creu Roja. “Vistase” em va dir un número, “no sembla que li molestés al senyor mentre intentava reanimar-lo, així que no em vestiré”, li vaig contestar, i tan amics.

A estes platges sempre hi ha algun tèxtil que ve a mirar, ho suportem estoicament, de tarats n’hi ha arreu. Reconec que estic més còmode si a les platges nudistes no hi ha tèxtils, per això, les poques voltes que vaig a una platja tèxtil, em pose banyador. No vull imposar la meua nudesa a ningú, però tamòc que m’imposen un Meyba. Però ho reconec, no he reflexionat el suficient com per defensar l’exclusivitat de les platges nudistes, o la permeabilitat d’usos.

Escric sobre això, perquè estos dies arrere he llegit dues noticies relacionades, de dos col·lectius que reclamen platges específiques. Un, el d’unes famílies vinculades, crec haver entés, a CONCAPA, que reclamen platges acotades on estiga prohibit el topless. Diuen que no volen que els seus fills puguen vore pits. Un altre col·lectiu, reclama platges per animals (bàsicament gossos, espere. No cavalls, llúdries o porcs senglars).

No sé molt bé com posicionar-me. En el primer tema passaré de puntetes per tractar-se de qüestions morals, en el segon, em tem que hauríem tots de passar de puntetes per qüestió de defecacions animals. Si massa propietaris no recullen les “ponades” a les voreres, ho farien a la voreta de la mar, o hi tirarien sorra damunt? I amb els pixums, què en farien? Perquè supose que estem parlant d'animals nudistes, clar! No d'animals amb bolquers!

Crec que en fem un gra massa. Amb eixe culte a la vigorexia que revistes i televisions alimenten, qualsevol dia reclamaran una platja per a “cuerpos danone”, expulsant del paradís de la bellesa, als qui tenim michelins, o la mirada estràbica. Hi ha platges on a les 5 de la vesprada has de suportar l’estrident música del “xiringuitos” que autoritza l’ajuntament, cosa gairebé incompatible amb relaxar-se al sol. I no oblidem, que hi ha un important col·lectiu de musulmans a la costa, que el dia menys pensat poden, emparant-se en la seua religió i moral, reclamar platges segregades per sexe...i no descar-te que la CONCAPA s’hi adherís.

Quins són els límits? S’han de fer platges específiques per a nudistes calbs no massa ben dotats per la mare natura, heterosexuals, casats i pares de família, als que no els hi agrada compartir tovallola amb un pastor alemany, ni escoltar a tota castanya a “DJ –noheterminadolaegbperopinchoquetecagas”?

Per apuntar-me ho dic.

"DON TANCREDO" Levante-EMV- 07.08.10

"Sobre la sangrienta arena que enloquecía de entusiasmo en la española fiesta al vecindario, se ha levantado un soberbio templo a la ciencia, donde recibe sabias enseñanzas la laboriosa juventud castellonense."
El text és de 1887 i fa referència a la creació de l'Escola de Magisteri i Maestria Industrial, hui reconvertida en el Intitut Juan Bautista Porcar. Allí vaig aprendre jo a llegir i escriure, quan es deia la Normal, o Aneja. Me n'alegre que hagueren canviat la plaça de bous per un institut, ara sóc lector, sinó, seria "banderillero". Tal com jo ho veig un avanç inqüestionable.
Per cert, que la plaça de bous va desaparèixer a les primeries de 1887, de forma misteriosa, ja que va ser enderrocada durant una sola nit, sense haver-se descobert mai els autors. Explique esta historieta, com conseqüència de la reacció de l'Alcalde de Castelló a la prohibició a partir del 2012, de les corregudes de bous a Catalunya. Sabut és, que l'Alcalde, seguint la idea del seu picador Javier Moliner, ha oferit l'actual plaça de bous com alternativa, per a l'afició catalana. Afició més aviat escassa si atenem a les poques desenes de persones que van anar a la reivindicativa primera correguda després de la prohibició. Personalment tinc la sensació que el Parlament català (amb tota la legitimitat democràtica, això sí) ha prohibit una cosa que es moria d'inanició. Diu l'Alcalde que ho fa per captar turisme. Ja hi som! Esta gent té un concepte molt difús del que és captar turisme.
Parlen d'un turisme idiomàtic, que durant anys només ha estat l'abeurador econòmic de l'ex Alcalde Gimeno i els seus col·laboradors. Un projecte que passa de Conselleria en Conselleria, i tothom li fuig per incert. Només per eixugar el diners que en sous ens ha costat el no res, ha calculat que han de vindre a Castelló a estuiar llengües, 14,237 persones, a una mitja de 15 dies cada una.
Parlen de turisme de creuers, i amb dolor albinegre he de dir, que 30 creuers a l'any, no deixen tants diners a la ciutat, com el fet que el Vila-real jugue competicions europees. Pernoctacions d'aficionats europeus a Castelló (Vila-real no té prous places hoteleres), dinars, sopars, cervesetes a les terrasses. En canvi el turisme de creuer, que ve amb pensió completa, es beu una orxata i pica sola.
El turisme del "xiringuitos" de la platja, és un altra de les seues dèries. Afirmen alegrement (alegrement vol dir sense cap estudi que ho confirme) que els "xiringuitos" de platja atrauen turisme. Per això, malgrat que deuen a la ciutat més de 70.000€ en sancions, i malgrat que han incomplit any rere any les condicions de la concessió, l'equip de govern, els torna a donar llicència.
Si hi ha un distintiu que de veres pot ser determinant per fer venir turisme a Castelló, són les banderes blaves. Tinc en el meu poder un document d'ADEAC, organisme que atorga les banderes, que assegura que l'any 2009 van retirar la bandera concedida a la Platja del Gururú. L'equip de govern ho va ocultar a l'opinió pública, de fet va mantenir la bandera fins a final de temporada, i va aprofitar les inclemències meteorològiques per retirar-la discretament. El botelló que s'organitza al voltant dels xiringuitos, l'abús de decibels de dia i de nit, l'incompliment d'horaris, la brutícia acumulada, els perillosos vidres a la sorra, publicitat en domini públic i algunes altres, són les raons per les que la bandera es retirà el 2009, i no s'ha concedit el 2010. Perdem senyes de qualitat per la permissivitat i mala gestió de l'equip de govern.
Així que, Alcalde, en lloc de ser tan torero en el tema dels bous, més li convindria a Castelló que deixés de fer vosté el Don Tancredo en el tema de les platges.

"REGIRANT CONTENIDORS" - Mediterráneo - 05.08.10

Els veig de lluny i no sé qui són, però si m'hi acostés, pot ser els coneixeria. No sé si van estudiar, o on treballaven; pot ser m'han atés a una oficina, servit a un bar, o canviat una roda del cotxe. No sé quina llengua parlen, però podria ser la meua. No sé com es diuen, però els seus noms podrien estar a la meua agenda. No sé on viuen, ni si viuen. Segurament ja fa temps que no riuen, no ho sé; i segurament, tampoc ploren ja. Han sobrepassat el llindar del dolor moral. Empenten carros de xiquets, però no hi ha xiquets. Hi ha ferralla que malvendran si poden, a algú que farà negoci amb la misèria. Hi porten sobres de menjar, pot ser, el iogur caducat que vaig tirar ahir, la mitja barra de pa seca dels veïns, o dues pomes "tocades" que ací hi ha molt fill de la polla rossa.
Escorcollen als contenidors de roba, com qui regira a les rebaixes de Zara. Rebusquen als contenidors verds, com qui fa una volta per Mercadona amb la targeta a la boca i el cotxe al subsòl. Són els nostre veïns de ciutat, cada colp més nombrosos. Són part del miracle econòmic del Castelló de fa 5 o 6 anys, on tots els polítics ens penjàvem medalles perquè haviem aconseguit el mític atur zero.
El País Valencià ha superat els 600,000 aturats, molt per damunt la mitja espanyola. Hem passat de ser la joia de la corona, a una bijuteria barata del "todo a cien" econòmic en que s'ha convertit l'Estat Espanyol, amb una taxa d'atur que està apunt d'arribar al 20,5%, el doble que la UE.
Els qui hui regiren les nostres deixalles, les nostres sobres, el nostre fem, són el nostre fracàs com gestors públics. I tenen ulls vidriosos, i veus apagades i incapacitat ja per la revolta. No podem seguir ignorant que no ho hem fet bé, des dels poders públics no ho hem fet bé. I les responsabilitats són copartides, sí, però proporcionals al poder. Puc entonar el mea culpa, per no haver estat més contundent en determinades crítiques, o per no haver estat més àgil en fer propostes. Però de res no serveix, si qui tenia el poder per canviar les coses, ignorava les nostres porpostes, o desatenia les crítiques. No sabem com es diuen el pidolaires, però sí com es diuen els que els han convertit en això.

"LA SENYORA OBAMA" - COPE Castelló -02.08.10

Els emperadors, tant se val que es digueren, Qin Shihuang, Carlemany, Napoleó I, Marc Aureli, Felip V de Castella o Barak Obama sempre han tingut entre les seues prerrogatives, visitar totes les províncies de l’imperi, i ser rebuts amb tota la fanfàrria i corones de llorer; per cònsols i vicecònsols. El que no he pogut documentar és que eixe mateix dret el tingueren les seues esposes. Més enllà de Cleopatra Filopator Nea Thea, però és que ella era Reina.

Igual exagere dient que Obama és un emperador, tot i que pel poder que exerceix sobre urbi et orbe, jo diria que acompleix amb escreix la condició. Només cal vore, com Rodríguez Zapatero ha passat de restar assegut davant el pas de les barres i estrelles, tot taral·larejant a Paco Ibaéz ( Cuando la fiesta nacional, yo me quedo en la cama igual, que la música militar, nunca me supo levantar); a fer una reforma del mercat laboral que havia promés no fer, i fer canvis dràstics en la política econòmica, absolutament contradictòria amb les accions mampreses poques setmanes abans.

Tot per una telefonada de l’Emperador.

Ara, resulta que la seua esposa, Michelle LaVaughn Robinson, més coneguda per Michelle Obama, ha triat fer vacances amb una de les filles a Marbella. Sembla que l’altra filla va dir als seus pares, que preferia anar a un campament per por a trobar-se a les filles de Zapatero un altre colp, però no està confirmat. Doncs bé, el Rei de totes les Espanyes, les que fan bous i les que no, rebrà a la tal senyora al seu Palau d’estiu, com si es tractés d’una cap d’estat. I la pregunta és per què?

Michelle Obama no ostenta cap carrec electe ni de designació, no representa més dignitat democràtica que la d’estar casada amb el President dels EUA. Desconec si mentre la seua esposa Margaret governava amb mà de ferro a Regne Unit, el Sr. Denis Tatcher va visitar mai Marbella, Benidorm o Marina d’Or (sent anglés podria ser), però estic segur que pel fet de ser l’espós de la Presidenta del Regne Unit, el Rei no l’hagués rebut oficialment. A sant de què?

Hagués rebut a Joachim Sauer, segon marit de la Canciller alemanya Merkel? Tampoc. Obama és el President de la República, com ho és Sarkozy a França. Per tant, Michell Obama és com Carla Bruni. Ni més ni menys. La Bruni està rodant ara a les ordres de Woody Allen. Quan vinga per ací a fer fotocools per promocionar la pel·li,

també la rebrà el Borbó?

I és que tinc la sensació, que malgrat els avanços en matèria d’igualtat de gènere, hi ha coses que continuen igual que fa 60 anys. Les esposes dels càrrecs públics, tenen un lloc protocol·lari reservat a tot arreu, no sempre passa quan el càrrec públic és ella. L’estructura del poder continua sent masculina, pensada en masculí i per a homes, per això passen estes coses. La Sra. Obama és una advocada, sembla que bastant solvent, que ha hagut de renunciar si més no temporalment, a la seua carrera professional per fer costat a la carrera política del seu marit. La condició de Primera Dama, no només no és sostenible des del punt de vista de la representació democràtica, sinó, que és indecent mentre no hi haja un equivalent masculí. No sé...un Primer...Alfil, o jo que sé. Veuen? Sí és que no hi ha ni nom per definir la situació.