"FAMÍLIES" - COPE Castelló- 23.08.10

De ben jovenet, a la biblioteca familiar, que era gran i ben sortida, vaig trobar un dia un llibre anomenat “La muerte de la família”, de David Cooper. El vaig llegir, i en aquell moment de pulsions revolucionàries i antisistema, vaig decidir que estava absolutament d’acord amb les teories del psiquiatre sud-africà, que coliderava amb Foucault, Szasz i algun altre, aquell corrent que es coneixia com “antipsiquiatria”.

Cooper pensava que la bogeria i la psicosi eren producte de la societat, i que la seua solució veritable passava per una revolució; i creia que la família, que definia com institució de caràcter repressiu i jeràrquic i puntal principal de la burgesia, era un ver entrebanc per l’emancipació personal. Per això advocava per superar la família, per la seua desaparició.

Ara ja no crec en les revolucions. Crec en les evolucions, que són les revolucions que triomfen. Ara ja no vull canviar la societat, em conforme amb ajudar a millorar-la, que és bastant més útil que les soflames revolucionàries. Ara, em replantege la lectura, o millor les conclusions que vaig traure d’aquell llibre.

La família és, i esta crisi ho ha posat de relleu, el nucli bàsic de solidaritat moral, i també econòmica, amb què comptem els individus socials. Està resistint millor la crisi qui està vinculat a una unitat familiar que qui no ho està. Però no es tracta només de l’ajuda mútua en temps de crisi, és tracta sobretot d’afecte i transferència intergeneracional de coneixement.

El que passa és que la família ha evolucionat, ha canviat. Però no d’ara, des que el temps és temps. Abans la família era gairebé un clan, una família extensa amb avis, oncles, cunyades... Després passàrem a dir-li família a l’estricta suma de pare, mare i la seua descendència. Hui les famílies són diverses.

Si fas una ullada a la graella de la televisió, veus que les tres sèries que ho peten estan basades en famílies. “Los Tudor”, que encara que semble un cognom, en realitat és un nom de pil·la, (ja em disculparan, no he pogut evitar fer l’acudit); una família d’intrigues, poders i assassinats. “Big Love”, que explica la història d’una família mormona que practica la poligàmia com antigament permetia el seu culte. L’home té tres dones i és pare de 8 fills, i per evitar problemes amb el veïnat habiten tres residències diferents unides per un pati interior. Plena d’ironia i d'equívocs, ens mostra un model familiar que ens resulta, este sí, allunyat. I finalment “Modern Family”, acaparadora de candidatures als Emmy i a punt d’estrenar-se ací. Composen la família un pare entrat a la seixantena i els seus dos fills que es mouen en la trentena. El xic és un homosexual casat amb un altre senyor amb qui ha adoptat una xiqueta d’origen asiàtic. La germana té com cònjuge un venedor de cotxes que té la insana pretensió de fer dels seus fills col·legues i companys de joc, negligint la disciplina. El pare, al seu torn, viu amb una explosiva immigrant colombiana que aporta al conjunt un fill fruit del seu aparellament amb un paisà prou bandarra, qui de tant en tant treu el nas. Esta família concentra un bon nombre de les peculiaritats de les anomenades “noves famílies”. I possiblement tot junt no, però per separat tots coneixem casos similars, segurament dins la nostra família.

Això és una realitat que no aturarà cap recurs al Constitucional, dels qui exigeixen l’exclusivitat del qualificatiu “família”, per al seu model. En alguns casos, estos paladins de la moral estimen tant la família que en mantenen dues. Això sí, d’amagat.