En una reunió del BLOC a València a finals de juliol, ho explicaven i ho explicaven bé Rafa i Josep. En part, és qüestió d'escenaris, d'espais mentals. El socialisme (ja vaig avisar la setmana passada que hui parlaria d'això) ha estat d'una immensa habilitat al llarg de les tres darreres dècades, per fer creure que els vots progressistes els hi pertanyen.
Si m'és permés, voldria en este punt fer una pirueta argumental. Vull dir que és una obvietat que només els necis no entenen, que els vots no tenen més propietaris que els electors. I que estos, ni tan sols els dónen, sinó que els presten a la formació política que en un moment donat, i sotmés a unes circumstàncies modificables, millor sembla poder representar els seus interessos. Interessos econòmics, socials, mediambientals... Importa subratllar la condició de préstec per l’argument d’este article. I convé també assenyalar eixa condició de provisionalitat, de mutabilitat de la decisió dels electors.
Bé, doncs fet este matís imprescindible, tornem al nus. El socialisme valencià, o millor encara, la franquícia valenciana del PSOE porta des de la dècada dels 70 convençuda de que els vots progressistes són d’ells. I que quan l’esquerra comunista (el PC en el seu moment, EU ara) creix, o creix el valencianisme polític progressista (dis-li UPV, dis-li BLOC, dis-li Compromís), no és més que un préstec que ens fan.
És més, he sentit a destacats dirigents dels socialisme valencià, manifestar sense pudor que els altres créixen a costa d’ell. O més directament que els hi hem “furtat” els vots. A mi m’han arribat a dir que si a Castelló hem guanyat una regidora, és perquè els hi he pres a ells, i que ens hem aprofitat de la mala fama de Zapatero. Més encara, que nosaltres només tenim bons resultats, quan ells els tenen roïns, i que per tant, som un opció de pas, condemnada a créixer i decréixer en funció de com els hi vagen les coses a ells.
Si fem una anàlisi estrictament numèrica, la seua teoria sembla quadrar. No amb exactitud matemàtica, però si que sembla haver-hi una mena de vasos comunicants. Quan el PSOE baixa, altres forces progressistes i el valencianisme, pugem. Però...és realment així?
Eixe és l’escenari, l’espai mental inventat pel socialisme, perquè és el que els hi convé. Sovint ens hem deixat enlluernar per eixa teoria, i des d’eixe moment hem començat a perdre la batalla. Si depenem d’ells...si els vots són seus i només ens els deixen quan els hi va mal...si...
Girem l’escenari. I si és just a l’inrevés? I si som nosaltres els qui hem prestat històricament eixos vots al socialisme, només perquè no hem estat capaços d’articular una alternativa creïble, sòlida, forta, plural i possible?
De fet, el valencianisme progressista, el socialisme valencianista era relativament fort i present als 60-70. PSV i PSPV en són les sigles més reeixides. I el PSOE era poca cosa més que algunes desenes de militants ocults i algú com Lerma, estudiant universitari, que encara no sap com va arribar a President de la Generalitat, fent, això sí, Consellers als dos professors que encara no l’havien aprovat quan accedí al Palau de Benicarló. Per una mena d’efecte crida, l’èxit del socialisme espanyol i espanyolista, va fer que el valencianisme progressista s’entregués majoritàriament al paraigües que proporcionava el molsut Felipe González.
Per tant, seguint la doctrina dels socialistes, podríem afirmar amb una certa base argumental, que en realitat el que ha passat és just el contrari. Des dels 70, el valencianisme polític ha “prestat” no només un important cabdal de vots, sinó també una bona part de la seua militància. I la culpa no és del socialisme, que no ha fet més que intentar fagocitar el nostre regal generós, sinó nostra, que fins ara no havíem estat capaços de bastir eixa alternativa nacional i de progrés.
Potser l’èxit actual no és el fruit del descrèdit o el fracàs socialista, sinó just el contrari. Potser ara sí que hem trobat el camí. El temps ens ho ha de dir. L’electorat torna a casa, ara hem de ser generosos per obrir les portes a la militància. Als qui fa 30 anys es van sumar al PSOE pensant que des d’allà es podia treballar pel País Valencià. Ara ja saben que no, hem de ser capaços d’acollir-los sense gaires preguntes i amb cap retret. Benvingut siga qui a sa casa torna.
6 comentaris:
Em sembla un diagnòstic molt encertet!
Enric, molt bon article. Hi hauries d'afegir la novetat que ara el vot al PSOE no sols és un vot útil, sinó sobretot és un vot per la dignitat. Així ho ens ha volgut vendre el senyor Alarte.
Si no em pots respondre Enric ho entendré, però, puc interpretar el teu article com una invitació per a que el sector mes valencianista del PSOE es passe a Compromís? Vaig sentir rumors sobre una possible ruptura en el PSOE valencià; un sector mes espanyolista es quedaría amb Alarte i les sigles i un altre sector se n'aniria a Compromís amb Puig,Romeu, Escudero. Pot ser? o es un bulo? Simplement volía saber la teua opinió.
Pau, tinc molts dubtes sobre que això passe. D'entrada, perquè per alguns com ara Escudero, seria reconéixer el fracàs de la seva història política personal. I no sé si la gent és tan generosa amb si mateixa, com per premiar-se i fer el que toca, enlloc de viure enrocats en la negació de l'errada.
Però, sí, per part meua, és una invitació formal i oberta. Invitació a qui vulga venir, i invitació a "la meua gent" a actuar amb senderi i generositat, si mai es produeix el diesitjable retorn a casa.
A Castelló que jo sàpiga el PSOE ha perdut tres regidors, un ha passat al BLOC, un altre a EU i l'altre directament al PP. Alguns votants del PSOE han preferit votar directament al PP.
en realitat és més complexe que tot això. en la propera reunió posarem a disposició de l'assemblea les dades per meses que ha elaborat Miquel. Les transferències no són directes. I hi ha sorpreses molt positives per a nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada